Miners de Mequinensa i Vall-de-roures van marxar als darrers anys cinquanta del segle XX a les mines belgues per omplir el buit que van deixar els treballadors italians després del pitjor accident de la història minera del país, que va costar la vida de 262 obrers.
La catàstrofe minera de Marcinelle, on el 8 d’agost de 1956 van morir 262 treballadors, va ser l’accident més greu registrat en la història de la mineria de Bèlgica i les seues conseqüències van sostovar tot el continent europeu, inclosa l’Espanya de l’aïllament i l’autarquia. Inclosa, també, la Franja d’Aragó.
Lo Català a la Franja és una web que recopila informació sobre la Franja i les seues comarques. Conté informacions sobre llengua, activisme, lleis de llengües, literatura, recerca, i evidentment, sobre el propi territori del Matarranya, Baix Cinca, Llitera i Ribagorça, a més de les relacions de la Franja amb Aragó, amb Catalunya o amb el País Valencià. Lo català a la Franja s’ha consolidat com a projecte independent i central de l’actualitat de la Franja. Des d’aquí es difon i es promou la recerca sobre estes comarques catalanoparlants.
Des del moment que es va resoldre la confusió Mazarrón/Mazaleón del Ministeri de Cultura al Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945) i vam descobrir lo vertader origen massalioner de Soledad Cortés Cubeles —Ravensbrück, n. 27099─, sabem que van ser 145 los veïns de la Franja que van patir aquell infern: 15 de la Ribagorça, 32 de la Llitera, 21 del Baix Cinca, 20 del Baix Matarranya, 42 de l’Alt Matarranya i 15 del Bergantes-Mesquí. La majoria d’ells van passar per Mauthausen-Gusen, un camp de concentració i d’extermini que cada 5 de maig rememore el seu alliberament de l’any 1945.
condicions de vida dels masovers de l’alt Matarranya als anys quaranta i cinquanta del segle XX, quan el país no acabava de remuntar la postguerra i l’autarquia frenava el progrés, van provocar una onada d’emigració des de pobles com Pena-roja, Mont-roig, Fondespatla, Ràfels, La Sorollera i Vall-de-roures cap als nous regadius de La Llitera, llavors una terra d’oportunitats on van establir-se i prosperar.
En este context d’enfrontament en què la llengua, desgraciadament, continua sent arma de combat polític, voldria recordar la meua experiència com a professora de Llengua i literatura castellana durant 18 anys a l’Ensenyament Secundari a Catalunya. Mai hai tingut durant tot eixe temps cap problema ni entre els alumnes ni amb d’altres professors o els equips directius.
La crisi oberta arran del procés d’independència de Catalunya ha estat la darrera excusa del govern de l’Estat per atacar un dels elements d’autogovern que més se’n penedeixen d’haver transferit: l’educació. El model d’immersió lingüística que es practica a Catalunya des de fa més de tres dècades ha estat reconegut tant internacionalment com dintre del propi país i molt especialment en aquells sectors de la població que no tenien el català com a primera llengua.
Quan sento i llegeixo als mitjans de comunicació que a Catalunya no s’ensenya l’assignatura de Llengua castellana o no es fa com cal, m’adono de la mala fe en les declaracions d’alguns personatges públics, primer perquè ells no assisteixen a escoles o instituts catalans a classe, i segon perquè els interessa parlar d’aquest tema, que no és cert, que no s’adiu amb la realitat social que es viu als centres escolars de la Comunitat Autònoma de Catalunya —havia escrit aquest paràgraf sense haver escoltat les declaracions d’un diputat català al Congreso de los Diputados.
Revisant l’origen de la denominació “Franja” per al territori on se superposen la llengua catalana i Aragó, m’haig trobat amb algunes inconcrecions. Moret (1998:12) apuntava al seu magnífic llibre que la denominació té el seu origen en la transició, en cercles de jóvens de la Franja i catalans que es trobaven al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, cap a 1977-78. Això seria coherent amb que la primera referència escrita que es troba és Camps (1976), que parla de franja aragonesa (de fet, parla dels catalans de la franja aragonesa), i en una resposta de Pons, Sistac (1977), que citen la denominació.
