// Joaquim Montclús Esteban

Mirador fou un setmanari de literatura, art i política, fundat a Barcelona per Amadeu Hurtado i Miró el 1929. El primer número apareix el 31 de gener. La revista era una publicació de qualitat, tant des del punt de vista formal com de contingut, en la línia que les revistes culturals havien tingut en la Catalunya modernista.

// Joaquim Montclús Esteban

La Tinença de Benifassà és una comarca històrica i natural del País Valencià, molt a prop de la comarca dels Ports i també del Matarranya, que actualment es troba integrada en la comarca del Baix Maestrat, malgrat que sempre ha estat més unida, potser per l’orografia, a la comarca dels Ports i també a les Terres de l’Ebre. Des del punt de vista judicial, fins fa poc, pertanyia al districte de Morella i, des del punt de vista eclesiàstic, pertanyia a l’arxiprestat de Santa Bàrbara, avui Montsià —la Tinença. La joia de la corona és el Reial convent de Santa Maria de Benifassà.

// Joaquim Montclús i Esteban

Algun dia s’acabarà definitivament la remodelació de la carretera que va d’Alcanyís a Morella, coneguda com l’N-232. Actualment, ja es poden recórrer els 65 km que hi ha de distància entre les dues ciutats en uns 40 minuts.

En aquells temps, malgrat que per la carretera encara circulaven cotxes tirats per cavalls, carros, tartanes i diversos animals apropiats per fer viatges, quan es va posar en marxa aquesta carretera, a principis del segle XIX, va ser tot un gran esdeveniment.

//Pep Espluga Trenc

El Poble Espanyol de Montjuïc és una d’ixes estranyes obres que els humans d’esta part del món fan de tant en tant. La història és coneguda: al caliu dels preparatius de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 es va decidir construir un espai que representés l’arquitectura popular de les diferents regions d’Espanya. Un espai singular i desconcertant, que va ser dissenyat com una obra efímera però que, malgrat totes les calamitats passades, encara està dempeus. El cas és que, des de fa uns mesos, al Poble Espanyol de Montjuïc s’hi pot veure l’exposició titulada “Un viatge fotogràfic: La construcció del Poble Espanyol”, que n’explica tot el procés constructiu i les circumstàncies en les que es va fer. Encara sou a temps de veure-la perquè té voluntat de ser permanent, com el propi conjunt arquitectònic.

// Joaquim Montclús i Esteban

Calaceit és una vila de la comarca del Matarranya, coneguda també amb els noms, inventats pels escriptors que van viure a la població, com Refugi d’Artistes, el Cadaqués de terra endins i també com la Capital Cultural del Matarranya.

Darrerament, l’Ajuntament de la vila ha col·locat unes petites plaques a les cases on van viure aquestes insignes persones, en les quals es pot llegir una petita biografia.

Aquest any es compleixen cent anys del naixement dels pintors Albert Ràfols Casamada i de la seva muller Maria Girona.

// Joaquim Montclús i Esteban

Els ilercavons van ser una tribu ibèrica entre els segles VI i I a. C. El territori se situava aproximadament entre el coll de Balaguer (prop de Tortosa), Sagunt, el Matarranya, Mequinensa, etc. Més o menys, abraçaven els antics límits del bisbat de Tortosa.

Un territori amb una població assentada en els primers temps de la conquesta cristiana que han conservat unes característiques molt comunes fins al dia d’avui. Això ho coneixia molt bé el que fou líder del republicanisme català i primer ministre d’Educació de la II República espanyola, en Marcel·lí Domingo i Sanjuan (Tarragona, 26 d’abril de 1884 – Tolosa, 2 de març de 1939). Aquest va ser un brillant mestre i pedagog, un excel·lent periodista i un gran polític, diverses vegades ministre, durant els governs de la Segona República.

// Natxo Sorolla

Ha tornat lo llop per les nostres terres. La tradició jueva, i per tant cristiana, té en la figura de Noé el símbol de la diversitat animal, que ell va salvaguardar, posant a l’arca una parella de cada espècie animal. Hi ha qui contemporàniament xale en eixa diversitat animal anant al zoo, alegrant la ment i la vista en una presumpta biodiversitat, hiperdomesticada. A poc gust que tingues pel teu entorn també hauràs xalat veent cabres monteses pels Ports de Beseit. Va passar de ser una espècie en seriosa regressió, per la pressió cinegètica, a tindre una densitat tremenda als Ports. De fet, fa uns anys ere habitual veure raberes extremadament grans de cabres. En pocs centenars de metres es podien veure desenes d’exemplars. I en los conseqüents beneficis que també en traïen les reserves de caça.

// Màrio Sasot

Vaig estar a Hèlsinki (Finlàndia) aquesta tardor, vivint a una residència d’estudiants, fent classes de finès a una Escola d’Adults municipal (Helsinguin Aikuisopisto)i visitant els antics amics fets al llarg dels cinquanta anys transcorreguts des que hi vaig anar a aquest país per primera vegada com a estudiant becari l’any 72.

Un dels meus objectius, en aquesta ocasió, era polsar l’opinió i l’estat anímic i sociopolític del personal en un moment en què s’havia produït la invasió unilateral d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin, veí inseparable de Finlàndia pels segles dels segles, i havia saltat a la premsa la notícia de que la presidenta del govern finès, la socialdemòcrata Sanna Marin, havia organitzat una festa particular amb els seus amics i familiars a la seu del palau de l’executiu.