Se va solsint

// Patrici Barquín

Atenent a que tenim lo sistema numèric decimal com a referència a l’hora de fer comptes, celebraré los deus anys d’una explosió quasi revolucionària com va ser lo 15M, pa fer lo meu anàlisi particular sobre aquells fets.

Vaig tenir la sort de ser convidat (encara no acabo d’entendre com a un desustanciat com jo li va tocar tal honor) a fer una xerrada a la plaça Ricard Vinyes de Lleida, que era lo puesto agon estava l’acampada de la capital del Segrià. No detallaré més que les petites anècdotes que vaig veure i que encara ara me fan venir carn de poll:

// Patrici Barquín

Ja fa un temps que em va passar, que vaig rebre una trucada d’aquelles, diguem, inoportunes i, sobretot, desafortunades. La qüestió é que una veu harmoniosa i educada, però alhora alarmada i preocupada, em volia advertir de que al meu carrer, raderament, s’havien produït un seguit de robatoris.

// Patrici Barquín

Deia un company de lluites, que ens va deixar massa aviat i massa precipitadament, que “és més fàcil denunciar l’extinció de les balenes o dels grans felins africans, que denunciar la destrucció del riu del teu poble”. I quanta raó tenia!. Perquè sí que són necessàries les grans lluites, però podem eixir, més o menys, ben parats, sobretot atenent a que a la majoria de la gent, li poden semblar causes nobles o, en lo pitjor dels casos, causes prou llunyanes com per a què no es preocupen lo més mínim pel que diem o fem. En canvi, quan mos centrem en lo proper, comencen los problemes de debò.

// Patrici Barquín

Au, pos ja està, ja he aconseguit lo meu somni d’incloure la paraula paradigma al títol d’una columna. Ja si aconsegueixo ficar “implementar”, “paradigmàtic” o “resilència” me donen lo Nobel de bufat-repel·lent-intel·lectual i juro que me retiro com a columnista, perquè ja no podré aspirar a honor més gran a eixa vida de ajunta lletres que porto.

// Patrici Barquín

Hi ha una dita que diu que los diners van i venen. Jo, com que soc molt mal pensat, sospito que eixa dita la van escampar aquells que realment compten los diners a cabassos amb la clara intenció de que la repetissin aquelles persones donades a repetir allò que han sentit i, pel que sigui, els hi ha paregut enginyós.

// Patrici Barquín

Grans canvis s’han anunciat amb motiu de la nova era; l’era d.C., és a dir, després del Confinament.
Voldria creure que eixa declaració de propòsit d’esmena és ben real i no forma part d’un simple acte de redempció o promesa vàcua. Una promesa com la que feia quan de petit em castigaven sense poguer eixir i després d’unes poques hores de confinament, tractava de convèncer els meus progenitors de la meua bondat i capacitat pa canviar i actuar d’acord amb les normes que tractaven d’inculcar-me. Òbviament, quan acabava lo castig o s’estovaven i em deixaven marxar abans, com la mula que torna a l’era, oblidava les normes i tornava a fer, bàsicament, lo que m’apetia.

// Patrici Barquín

Com que m’he proposat reconduir eixa columna cap a una elevada intel·lectualitat, us vull parlar de Garcilaso, que ja n’hi ha prou d’escrits populars i poca latxes. Que se noti que astí hi ha nivell.

Garcilaso va escriure un poema de lo que en diuen temàtica carpe diem agon parlava de roses suculentes i de com s’anaven pansint a mida que passava lo temps. També descrivia lo pas del temps referint-se a la vinguda de l’hivern en forma de neu que cobria los cims i allavonses pos ja només pots fer que plorar per la joventut perduda.

// Patrici Barquín

La catxipanda é un plat molt popular a la cuina fragatina i a d’altres cuines del voltant, com correspon a la cuina popular, que, bàsicament, consisteix a collir les verdures més abundants de l’hort i fer un bon estofat. Ja sé que ara, que som persones més cartesianes, la catxipanda queda una mica més limitada quant als ingredients, però aquelles que inventaren eix plat no eren tan mirades a l’hora d’establir los canons del bon menjar.

// Patrici Barquín

Ràpid m’ha passat lo mes de vacances pagades pel consell d’inversors i accionistes del Temps de Franja. Això sí, m’ha permès descansar de la dura feina de fer una columna mensual. Tant he descansat que m’havia oblidat completament que tenia un compromís que complir i, a fe de Déu, que gairebé me passo de la data límit. Sort que lo redactor en cap m’ha trucat i m’ha tret del somni; a crits, però m’ha tret.

// Patrici Barquin

En estos temps en que vivim de corbes, pandèmia, fases i demés, hem patit moments tensos en que s’ha centrat l’atenció en determinats animals sobre los que carregar tota la culpa de la nostra desgràcia. Així, hem assistit a l’assenyalament del simpàtic murcegot com a culpable de l’origen de la pandèmia i en certa manera ha hagut una mena d’enamorament per part de determinades persones cap a la bestiola, de forma que han viscut l’experiència com un apropament sense precedents a la vida salvatge.

// Patrici Barquin

Quan vaig començar en això de les columnes, algú me va dir que, tenint en compte la periodicitat de la revista, no podia parlar d’actualitat o corria lo perill de que lo meu escrit caduqués abans d’encetar-lo. Ara bé, com que ens troben en eixa nova situació de confinament domèstic, he decidit apurar fins al rader dia pa entregar la columna en qüestió. Bé, per això i perquè soc més gandul que el jeure.

// Patrici Barquín

Previ al temps de confinament i la saturació de notícies sanitàries, he viscut dies de visites hospitalàries per diversos motius. Est embolcall mèdic ha fet que gran part de les converses que encetava tinguessen a veure en qüestions mèdiques, sempre, això sí, des de la perspectiva del pacient. Que de medecina no en tinc ni idea i la barra del bar me queda una mica lluny com pa anar demanant cubates.