Se va solsint

// Patrici Barquín

Verdòlatra é lo que me podria definir com a persona. Suposo que si pregunteu a d’altres persones us faran altra mena de definicions com: poca solta, cap de suro, o qualsevol altra que trobaran més adient, però com que eixa columna l’escric jo, em permeto auto definir-me com vull.

// Patrici Barquín

80.000 fascistes munten una mena de desfilada de la victòria pel centre de Roma, mentre arriba aquella hora de la nit en que tot se torna una mica surrealista, especialment als bars, i això va passar a eixa hora maleïda.

// Patrici Barquín

A l’edició en paper de “El Salto”, corresponent al mes d’abril de 2019 hi trobem la notícia: “La campaña más intoxicada”, que explica que des de 3.500 euros, un partit polític pot comprar un milió de robots socials o bots que treballaran incansablement, en fer pujar la popularitat del partit polític en qüestió.

// Patrici Barquín

Va haver-hi un temps en que ser un intel·lectual era lo més de lo més, i hi havia qui feia mans i mànigues pa parèixer lo que no era. A veure, que dit així crec que no s’entén prou bé. Fiquem un exemple:

Recordo que, sent jo molt jovenet, a una sessió de cineclub, d’eixes que se projectaven a un llançol ben tensat sobre un bastidor, amb un projector de 16 mm; va haver-hi una intensa tertúlia sobre lo significat de lo que allí acabàvem de veure.

// Patrici Barquín

La meua mare era com la Sherezade. No, no estic dient que ella, la mare, anés per casa coberta de vels de seda i fent una interminable dansa del ventre, cosa que, d’altra banda, hauria donat a la meua infantesa un embolcall de “realisme fantàstic” al més pur estil de Gabriel García Márquez. A part de que lo de la dansa del ventre era més propi de la Matahari que no de la Sherezade, però no ens perdem en imatges que no es corresponen en la de la meua mare i ja miraré d’estirar del fil de la comparació més endavant.

// Patrici Barquin

Ja sé que fa dies que ha passat de moda lo joc “Pokemon Go” i que ja no jugue ni Ash, l’entrenador més famós de l’univers “pokemon”, però es que heu de tenir en compte que ja sóc una persona madura (per edat física, que lo del cap encara no ho tenim apamat)

// Patrici Barquín

Mai, insisteixo, mai é una bona idea començar un discurs, presentació, escrit o columna demanant disculpes per no saber estar al nivell de lo que de tu s’espera.
Primer de tot, vull demanar disculpes, ja que acabo de passar “la passa” (la passa é allò que los metges anomenen gastroenteritis i que te té distret un parell de dies) i no em trobo en les meues millors condicions físiques i psicològiques, si és que mai les he tingudes, com pa desenvolupar un discurs mínimament coherent, carregat de dades degudament contrastades.

// Parici Barquín

Va passar. Juro que no ho he somiat. Va passar i, a més a més, va passar durant un concert de “Los Trogloditas”. Ni en los meus somnis més humits podria haver arribat a imaginar una conversa de tal envergadura a un concert de “Los Trogloditas”, i és que, a camins, la columna del Temps de Franja me la regalen pel carrer i no tinc ni que esforçar-me lo més mínim

// Patrici Barquín

Òstic tu, sembla mentida a quina velocitat passa lo temps. Fa dos dies estàvem a l’estiu i ara, sense més ni més, ja estem abandonant los bons propòsits de començament de curs. Vull dir que, desprès d’acabades les vacances, a un li entra un no sé què de voler canviar de vida i fer-se bons propòsits o, si més no, jo pensava que ja anava sent hora d’organitzar-me eix desordre de vida que porto.

// Patrici Barquín

Crec que hem passat un estiu en temperatures prou elevades com per a permetrem eix títol de columna. No voldria donar peu a malentesos. Alluny de les meues intencions està evocar cap mena d’imatge eròtica, obscena o pornogràfica. Al contrari, eixa calor que hem patit no donava gaire peu a acrobàcies sexuals. Més bé convidava a estar-se ben quiet a la vora del ventilador prenent líquids i pregant per a que arribés la nit, en la vàcua esperança d’una mica de fresca.

// Patrici Barquín

Podríem pensar, o donar per sabut, que estem davant d’un fenomen que ha succeït de forma gradual i pausada, però la veritat é que ha sigut una evolució, de fet, anomenada revolució, bastant sobtada. Prova d’això é lo que en una ocasió m’explicava mon sogre:
Deia l’home, que en un camí va aparèixer per la finca de la família un senyor, suposadament vingut de Saragossa.

// Patrici Barquín

Ara ja fa un temps, per algun estrany motiu que a camins s’apodera de jo, vaig parar atenció a la manera com se feien los exàmens per a elaborar l’informe PISA, que vol dir programa per a l’avaluació internacional d’estudiants, per si algú quedava sense saber-ho.