Se va solsint

// Patrici Barquín

Hi havia un temps en que la xafarderia del poble se reunia en grups, bé a la fresca de la tardada d’estiu o bé agon al migdia acalentés lo sol d’hivern, ben definits i coneguts per tothom. A n’eixes reunions se tombava a ben pelat i repassat a mig poble.

// Patrici Barquín

—Lo xic ja treballa —me va dir la veïna només veure’m assentant a la terrassa d’aquell bar.

La veritat, no vaig saber que dir. Lo xic era lo seu net que no tenia gaires més anys que jo i jo, ja portava uns quants anys d’acotxar lo llom. Ja sé que pensaràs que com que no vaig estudiar massa vaig tindre que començar a treballar ben aviat, i tindràs raó, però lo “xic” encara va estudiar durant menys temps que jo. Vage, que lo “xic” en qüestió no sol era més gandul que el jeure, sinó que tenia una vida que transitava camins de delinqüència i clar, treballar en eixes circumstàncies és una gesta digna d’admiració, no com la resta de mortals que treballem així, sense grans pretensions.

// Patrici Barquín

Com que ja fa un temps que mos coneixem, he decidit que ha arribat lo moment de despullar-me. Ep, tranquil·litat!, que no penso despullar-me del tot, i a més a més, parlo en sentit figurat. Vull dir que trobo que ara que tenim eix número dedicat a la llengua materna, crec convenient destapar la meua realitat, per si a algú, cosa que dubto, pot interessar, tot i que no ho faig amb la intenció de despertar interès, més aviat m’agradaria despertar alguna emoció (desprès diran que no sóc pretensiós).

// Patrici Barquín

Darrerament tinc una quimera que no em deixa viure, i és que anar sentint parlar a mon jaio està fent que no sosegue. Això podria deure’s a que mon jaio ja fa uns quants anys que no està entre nosaltres i qualsevol podria pensar que, si realment fos ell qui me parla, hauria d’elevar eixa modesta columna a un episodi més propi de l’Iker Jiménez que no d’una reputada publicació com Temps de Franja.

// Patrici Barquín

Verdòlatra é lo que me podria definir com a persona. Suposo que si pregunteu a d’altres persones us faran altra mena de definicions com: poca solta, cap de suro, o qualsevol altra que trobaran més adient, però com que eixa columna l’escric jo, em permeto auto definir-me com vull.

// Patrici Barquín

80.000 fascistes munten una mena de desfilada de la victòria pel centre de Roma, mentre arriba aquella hora de la nit en que tot se torna una mica surrealista, especialment als bars, i això va passar a eixa hora maleïda.

// Patrici Barquín

Me xocaria pensar que me passa com al Gabriel García Márquez, és a dir, que vaig viure una infantesa enmig d’unes situacions quotidianes, que en realitat no ho són, i això hauria comportat que ara desenvolupés la capacitat de escriure realisme màgic. Però la meua realitat no ve del realisme màgic. Què més voldria jo!

// Patrici Barquín

A l’edició en paper de “El Salto”, corresponent al mes d’abril de 2019 hi trobem la notícia: “La campaña más intoxicada”, que explica que des de 3.500 euros, un partit polític pot comprar un milió de robots socials o bots que treballaran incansablement, en fer pujar la popularitat del partit polític en qüestió.

// Patrici Barquín

Va haver-hi un temps en que ser un intel·lectual era lo més de lo més, i hi havia qui feia mans i mànigues pa parèixer lo que no era. A veure, que dit així crec que no s’entén prou bé. Fiquem un exemple:

Recordo que, sent jo molt jovenet, a una sessió de cineclub, d’eixes que se projectaven a un llançol ben tensat sobre un bastidor, amb un projector de 16 mm; va haver-hi una intensa tertúlia sobre lo significat de lo que allí acabàvem de veure.

// Patrici Barquín

La meua mare era com la Sherezade. No, no estic dient que ella, la mare, anés per casa coberta de vels de seda i fent una interminable dansa del ventre, cosa que, d’altra banda, hauria donat a la meua infantesa un embolcall de “realisme fantàstic” al més pur estil de Gabriel García Márquez. A part de que lo de la dansa del ventre era més propi de la Matahari que no de la Sherezade, però no ens perdem en imatges que no es corresponen en la de la meua mare i ja miraré d’estirar del fil de la comparació més endavant.

// Patrici Barquin

Ja sé que fa dies que ha passat de moda lo joc “Pokemon Go” i que ja no jugue ni Ash, l’entrenador més famós de l’univers “pokemon”, però es que heu de tenir en compte que ja sóc una persona madura (per edat física, que lo del cap encara no ho tenim apamat)

// Patrici Barquín

Mai, insisteixo, mai é una bona idea començar un discurs, presentació, escrit o columna demanant disculpes per no saber estar al nivell de lo que de tu s’espera.
Primer de tot, vull demanar disculpes, ja que acabo de passar “la passa” (la passa é allò que los metges anomenen gastroenteritis i que te té distret un parell de dies) i no em trobo en les meues millors condicions físiques i psicològiques, si és que mai les he tingudes, com pa desenvolupar un discurs mínimament coherent, carregat de dades degudament contrastades.