Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Se va solsint

De discoteques, Hefests i Afrodites

De discoteques, Hefests i Afrodites

// Patrici Barquín

De tothom és sabut que les persones que col·laborem al Temps de Franja tenim una característica comuna que, a més a més, é compartida amb les persones que llegeixen el Temps de Franja. Sí, parlo de la bellesa;  però no d’una bellesa qualsevulla, sinó d’aquella bellesa que de tant extrema fa mal als ulls, tant mal que t’obliga a desviar la mirada com cal fer amb Medusa.  I dic tot això perquè eix do que dona escriure o llegir Temps de Franja us farà entenedors del que us vull explicar a continuació:

llegir-ne més

Tant’ amare, habib, tant’ amare

Tant’ amare, habib, tant’ amare

// Patrici Barquín

Poc desprès de l’estrena de la cinta de Superman, va haver-hi una mena de «proto fake news», que afirmava que un xiquet, imbuït per la fantasia de la cinta, s’havia lligat un llençol a l’esquena i havia saltat per la finestra d’un gratacels, perquè pensava que podia volar. Lo mateix expliquen de l’estrena de Spiderman i un xiquet que va aboconar-se per la finestra, convençut de que s’enganxaria per la paret i treparia amunt i avall, tal com feia lo superheroi (encara sort que prèviament no havia fet que li piqués una aranya radioactiva). Espero que no fos lo mateix xiquet que en veure pel·lícules violentes o de tant jugar al Call of Duty o al GTA o a qualsevol altre videojoc, va acabar amb un kalashnikov disparant, a tort i a dret, a mestra.

llegir-ne més

‘Los canons de Navarone’

‘Los canons de Navarone’

// Patrici Barquín

Los canons de Navarone és un tros de pel·lícula d’aquelles que vèiem la gent menuda, asseguts a la cuina, davant una tele en blanc i negre, mentre menjàvem una torrada de pa en oli i sucre (lo vi me donava cor agre). Com que se suposava que era una pel·lícula de guerra i d’herois, la veiem quasi com qui va a missa i desplega tota la seua fe, pa poder quedar extasiat davant l’avorrit sermó del capellà. És a dir, la veiem entre l’expectació de que hi hagués una ma de trets i explosions i la realitat d’un gran guió i d’una història carregada de reflexions i resistència contra lo nazisme que tenia terroritzada una part del mediterrani, o de l’Egeu (mai he acabat de tenir-ho clar del tot), a compte d’uns enormes canons estratègicament col·locats: los canons de Navarone.

llegir-ne més

Leopold II

Leopold II

// Patrici Barquín

Feia més de dos anys que la maleïda pandèmia ens havia separat, malgrat tot, sabia que venies per aquella lleugera picor de nas que em vas provocar. Una picor de nas com la picor de nas produïda per una forta emoció, com quan Pepe, «el Boleco», arrenca a gemegar a ritme de fandango i saps la brutalitat que desplegarà després la seua veu omnipotent.

Després, no gaire després, vaig poder confirmar que venies, pel gust estrany i atenuat que em vas deixar al fons de la boca, allà agon la llengua se precipita cap a la verticalitat de la gola. Aquell gust estrany atenuat i sorprenent, com los primers petons que et fas amb algú, que tenen aquell sabor a estranyesa i aquell tacte lleugerament incòmode de lo desconegut.

llegir-ne més

Cabòries primaverals*

Cabòries primaverals*

// Patrici Barquín

Un canvi tan radical com sobtat al paisatge i tot pareix explotar en una festa de colors. Les armelleres han estat les primeres en unflar los borrons i fer-los petar, d’un dia pel l’altre, com si fossin los coets de serpentines d’una festa infantil d’aniversari. També han eubert les flors, com euria los ulls Pola Negri, los mullarerers i les nectarines, pintant lo paisatge, com si fossin artistes puntillistes que venen de carregar la paleta de colors, de tots los tons de rosa possibles. Per la seua part, les pruneres, més modestes, s’han limitat a tintar tot de blanc llampant, il·luminant los dies de sol i carregant l’aire d’olors de nèctar i mel que fan embogir a abelles i borinots que ballen agraïts de viure.

llegir-ne més

Arrossegant lo cul per les espones

Arrossegant lo cul per les espones

// Patrici Barquín

En la que està caient. En los científics eixint dels seus laboratoris plantat-se davant del temple més sagrat del segle XXI: lo sacre Congrés dels Diputats, farts com estan de que ningú els hi faci cas; en un acte de valentia, han decidit jugar-se-la i manifestar-se i exposar-se a la criminalització del seu acte. En l’ONU fent comunicats apocalíptics, que llencen l’ultimàtum de que: «o aconseguim que la temperatura del planeta “només” augmenti 1.5ºC d’astí al 2030 o patirem unes conseqüències devastadores per a l’espècie humana».

llegir-ne més

James Gandolfini*

James Gandolfini*

// Patrici Barquín

Fa una pila d’anys que Manuel Fraga Iribarne (aquell home amb semblant proto-Toni Soprano) va eixir a passejar-se pels carrers d’Euskadi amb un paraigua en los colors de la bandera d’Espanya, al crit de: “la calle es mía”. Certament hi ha qui creu que poques coses han canviat des d’allavonces, però n’hi ha alguna de molt important que ha canviat més del que ens podríem pensar. I no parlo del preu dels cigrons, que certament ha patit grans canvis des que el quasi Toni Soprano pugés a exhibir-ne un paquet davant de Sas Senyories fent crides a baixar al carrer a connectar amb la vida real. Parlo dels carrers. No sé si é a conseqüència de la ressaca nadalenca de carrers plens de llumenetes, però veig que de dia en dia anem perdent la sobirania sobre los carrers i deixant-los en mans dels mercaders.

llegir-ne més

Et trobo a faltar*

Et trobo a faltar*

// Patrici Barquín

Ja sé que continuar parlant de pandèmia, confinaments i restriccions fa casi tanta mandra com escriure sobre el tema, sobretot ara que hi ha un deliri per recuperar allò semblant a una normalitat, que no té res de normal, que figura que era lo que fèiem abans de març de dos mil vint. Ara bé, no voldria desaprofitar l’ocasió pa parlar d’allò que més he trobat a faltar durant tot eix temps que, per dur que paregue, encara no ha acabat.

llegir-ne més

Cartografia I (potser hi haurà un dos)*

Cartografia I (potser hi haurà un dos)*

// Patrici Barquín

Sembla ser, pel que diuen experts i expertes en la matèria, que no hi ha cap evidència històrica de què hagi existit, més enllà de la literatura, un mapa del tresor. Això vol dir que a cap pirata li va passar pel cap, en cap moment, fer un mapa detallat que expliqués com arribar a un amagatall agon dormís lo seu botí, com si fossin estalvis allunyats de la banca. Hi ha diversos motius que expliquen que los pirates no fossin donats a deixar rastre d’on guardaven les seues riqueses, però n’hi ha un que crec que é la motivació, o desmotivació, definitiva.

llegir-ne més

Contra lo món rural

Contra lo món rural

// Patrici Barquín

Dies enrere s’ha produït un estrany succés més propi d’aquell programa de misteris de la tele que d’una realitat mínimament coherent; i és que hem assistit a la convocatòria per part de «Fuenteovejuna» d’una manifestació en defensa del món rural.

Mireu, per començar, quan una manifestació té un convocant indefinit ja em fico a la defensiva, no ho puc evitar. Desprès, quan qui convoca, invoca a una cosa que anomena «món rural» i que vol incloure: caçadors, taurins, agricultors i ramaders (no sé si em deixo a n’algú, ja disculpareu, però amb est poti poti…) com si fossin un compendi d’aquell meravellós règim especial de la Seguretat Social que incloïa: toreros, artistes, representants de comerç, futbolistes professionals i escriptors de llibres; é que està jugant i amagant les cartes. A més a més ficats a fer barreges dingú ho farà millor que un règim especial.

llegir-ne més

Lo Nadal a cal Mad Max

Lo Nadal a cal Mad Max

// Patrici Barquín

—Hola, soc lo Manel, lo carnisser.

—Ah! Hola Manel, digues.

—Miri, so Antònia, que la truco pa a avisar-la de que ve una situació molt complicada.  Com ja haurà sentit a les notícies tindrem una vaga de transport i crec que convindria que comprès una bona provisió de carn, perquè no puc garantir que tindrem subministrament pa eixos nadals.

Així é com l’Antònia, una de les millors clientes del Manel, va comprar carn fresca com pa alimentar a un regiment d’artilleria, tenint una nevera com pa alimentar a dues persones jubilades i a dieta per diferents desviaments d’anàlisis de colesterol, sucre i àcid úric entre d’altres.

llegir-ne més

La higiene, la dutxa i la tecnologia

La higiene, la dutxa i la tecnologia

// Patrici Barquín

Quan era petit lo de la higiene general quedava circumscrit al dissabte. Així que durant la setmana calia sobreviure com bonament podíem. Colònies comprades a granel per onzes i nebulitzada excessivament per cabell i roba; ràpides rentades de cara i mans a correcuita a l’aigua gelada, i mocadors humits, que haguera dit que eren fets de paper de vidre, refregats per la cara, pa intentar mantenir-me mínimament polit mentre tocava acudir un dia i un altre a mestra, a la mestra franquista.

llegir-ne més

Entrades més antigues >>

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: