Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

Se va solsint

Els mestres que van prometre el fracàs

Els mestres que van prometre el fracàs

// Patrici Barquín

Em van néixer quan encara vivia aquell dictador cruel i capritxós, d’aspecte ridícul. Sí ja sé que dictador, cruel, capritxós i aspecte ridícul son una concatenació de redundàncies, però té la seua utilitat literària.

llegir-ne més

La terra

La terra

// Patrici Barquín

La terra, allò que tant si vols com si no, té la capacitat d’enganxar-se, d’agarrar-se de les formes més subtils i més persistents que puguem imaginar. Tant és així que només de mirar-la és capaç de ficar-se als ulls. Una simple volada d’aire i ja la tens allí empegada. N’hi ha prou a fer una petita passejada pel damunt del terra nu i ja la tens enganxifada a la sola de les sabates, i si hi ha una mica de guarell, no passarà massa temps sense que aprofite per a relliscar suaument per dintre de les sabates i envolte els torterols, fent pell i terra una sola peça difícil de separar.

llegir-ne més

Pinus alepensis

Pinus alepensis

// Patrici Barquín

Lo meu pare sempre s’ha pres les qüestions de la vida molt seriosament i, potser per això, té una sensibilitat desmesurada, si és que hi ha mesura capaç de quantificar la sensibilitat. I va ser eixa seriositat  i eixa sensibilitat les que li van portar a plantar un arbre per cadascun dels fills que li van néixer. Així ho va fer i així ens ho explicava a la meva germana gran, a mi i al meu germà petit, cada dia que ens duia en ell a regar cadascú lo seu arbre. Regàvem amb l’orgull de tenir un alter ego vegetal, i ho fèiem en la mateixa il·lusió que vivíem la vida: amb tot per fer, tot per somiar i tot per créixer.

llegir-ne més

Solsint les barreges

Solsint les barreges

// Patrici Barquín

A mestra, quan encara hi anava, explicaven que va haver-hi un temps en què una casa reial va engendrar una mena d’hereu en, diguem, poques habilitats fines. És a dir, allò d’empegar gomets i retallar en les estisores de punta rodona no se li donava gaire bé. D’acord, l’animalot del mestre ho va explicar d’una manera més ruda, però estem parlant d’un col·legi nacional. Ell, lo mestre, deia que li faltava un bull, al rei (al mestre tres o quatre perquè, entre altres coses, va espetegar l’adjectiu subnormal), i que només disposava de la meitat de les seues reials parts. Una manera poc fina de explicar que la decadència d’una dinastia era derivada de la falta de barreja de sang.

llegir-ne més

Solsint la despossessió… i la lleit

Solsint la despossessió… i la lleit

// Patrici Barquín

Per a què el capitalisme i els estats moderns poguessin desenvolupar-se va ser imprescindible, entre altres factors, que anessin acompanyats de tot un procés de despossessió i repressió. Eixos processos, en diferents fórmules, van passar per la usurpació d’una bona part de les terres comunals per a convertir-les en terrenys d’ús i benefici privat. Eix procés no va estar exempt de problemes derivats de prendre-li una part primordial de la subsistència a una gran porció de la població rural, cosa que va comportar revoltes i repressió, així com los grans moviments migratoris del camp a la ciutat per a tractar de guanyar-se la vida a la incipient indústria.

llegir-ne més

Aigua tèbia

Aigua tèbia

// Patrici Barquín

Un any més, no m’haurà tocat la loteria i això m’haurà deixat com van quedar aquell grup de soldats que, carregats de ferralla, llances, escales i d’altra parafernàlia, van fer tard a l’assalt del castell. I com que van fer tard de tants estris com van haver de carregar, l’aigua bullint que hauria d’estar bullint havia esdevingut aigua tèbia que va ser abocada sobre els assaltants en forma de dutxa relaxant. És a dir, que no em toqui la loteria, un any més, m’haurà caigut com una galleda d’aigua tèbia. Com a la majoria de les persones que ens veiem abocades a participar d’una travessa que no entenem i que ens manté

llegir-ne més

 Joan Fuster i Gabriel Ferrater

 Joan Fuster i Gabriel Ferrater

// Esteve Betrià

Com el passat 2021, no voldria acabar aquest Anno Domini de 2022 sense fer esment al naixement, just ara fa un segle, de Joan Fuster a Sueca i de Gabriel Ferrater a Reus, dos escriptors que, d’una manera o d’una altra he admirat, i encara admiro. El primer, poeta precoç i irònic assagista influencer —això sí, fora de les xarxes— avant la lettre; el següent, poeta aparentament tocatardà i lingüista provocador. Joan Fuster no es va moure, aparentment, gaire lluny del seu país –si de cas allargà la mirada, com a lector, pensador i analista, a la França de la Il·lustració. En canvi, Gabriel Ferrater fou un crític literari innovador que va tenir una trajectòria, en apariència, més cosmopolita i anglosaxona.

llegir-ne més

Pastar fang

Pastar fang

// Patrici Barquín

Lo fang ha acompanyat a la humanitat al llarg de la seua història i, inclús, podríem dir que, anteriorment a la història de la humanitat, també la no humanitat ha tingut al fang com a company d’aventures i, concretament, lo fang pastat ha estat un company humil i inseparable de la espècie humana.

llegir-ne més

Amor, una miqueta d’odi… I un cavall

Amor, una miqueta d’odi… I un cavall

// Patrici Barquín

No em sembla just encetar temes i deixar-los abandonats a la seua sort com qui abandona un gos al mig del bosc adés de vacances, o com qui abandona a una jaia a una benzinera. Per això he decidit recuperar a la pobra Caterina de Rússia que va quedar abandonada en mig d’una columna a la que tampoc no estava molt justificada la seua aparició. I, atès que Caterina era una amant excessiva, em permetràs que aprofiti per a detallar una petita part de les moltes formes d’amor:

llegir-ne més

Solsint la guerra

Solsint la guerra

// Patrici Barquín

Ara que ja casi no està de moda parlar de guerra perquè, per algun incògnit motiu, les notícies són efímeres; em permetreu que dedica una part del meu temps a reflexionar-hi com si sabés de què estic parlant.

Per començar he decidit ficar una paraula així de crua al títol: Guerra, res de conflicte armat, conflicte bèl·lic, ni collonades per l’estil: Guerra. Potser perquè vinc d’una època a la que el llenguatge cru, sense embuts i sense mesura era d’ús comú i utilitzar qualsevol altre era motiu de assenyalament i desconfiança; tot i que admeto que hi ha una majoria de persones que també venen d’aquell temps i son les culpables de la creació d’eixa neollengua, carregada d’eufemismes, que ens envolta i ens fa parèixer una mena d’unicorns roses que viuen a un món de fantasia… fins que fas una ullada i veus quina mena de món ens envolta.

llegir-ne més

Solsint la migdiada

Solsint la migdiada

// Patrici Barquín

Quan era petit i d’això fa una pila d’anys, l’hora més temuda era l’hora de la migdiada, especialment a l’estiu. Perquè lamento comunicar que mai he tingut una vida de mem d’eixos de l’internet. Es a dir, allò de que adés un cap de família (fos lo que fos això) en un sou mig comprava una casa, mantenia dona que no treballava (però, però, però… quines bestieses!) i una pila de fills, comprava un sis-cents, marxava de vacances amb la família i, fins i tot, arribava a comprar un apartament a la platja; no ho he vist en ma vida. Vaja que eixos mems pareixen més los premis grossos de l’1, 2, 3 o l’aparador de El Precio Justo que el recorregut econòmic d’una família del suposat desarrollismo, però no vull enfangar-me en això que després me fico fet una Tarasca.

llegir-ne més

Viure de les «paguetes»

Viure de les «paguetes»

// Patrici Barquín

Com que veig que m’estic quedant enrere per culpa de la meua obsessió per l’estètica, l’ètica i la ruralitat, he pres la ferma decisió de parlar de l’actualitat més rabiosa. Bé, rabiosa en lo sentit de la ràbia que genera tenir tantíssim gandul vivint de les paguetes, mentre jo m’he de deixar la pell escrivint eixes columnes en calçotets, prenent mil cafès i eufegant-me davall l’aire calent del ventilador. Digues que el sou s’ho val, però, clar, millor siria no haver de fer res i que l’Estat, en los quartos de tots, me mantingués com manté a tota eixa colla de vividors.

llegir-ne més

Entrades més antigues >>

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: