Se va solsint

// Patrici Barquín

La catxipanda é un plat molt popular a la cuina fragatina i a d’altres cuines del voltant, com correspon a la cuina popular, que, bàsicament, consisteix a collir les verdures més abundants de l’hort i fer un bon estofat. Ja sé que ara, que som persones més cartesianes, la catxipanda queda una mica més limitada quant als ingredients, però aquelles que inventaren eix plat no eren tan mirades a l’hora d’establir los canons del bon menjar.

// Patrici Barquín

Ràpid m’ha passat lo mes de vacances pagades pel consell d’inversors i accionistes del Temps de Franja. Això sí, m’ha permès descansar de la dura feina de fer una columna mensual. Tant he descansat que m’havia oblidat completament que tenia un compromís que complir i, a fe de Déu, que gairebé me passo de la data límit. Sort que lo redactor en cap m’ha trucat i m’ha tret del somni; a crits, però m’ha tret.

// Patrici Barquin

En estos temps en que vivim de corbes, pandèmia, fases i demés, hem patit moments tensos en que s’ha centrat l’atenció en determinats animals sobre los que carregar tota la culpa de la nostra desgràcia. Així, hem assistit a l’assenyalament del simpàtic murcegot com a culpable de l’origen de la pandèmia i en certa manera ha hagut una mena d’enamorament per part de determinades persones cap a la bestiola, de forma que han viscut l’experiència com un apropament sense precedents a la vida salvatge.

// Patrici Barquin

Quan vaig començar en això de les columnes, algú me va dir que, tenint en compte la periodicitat de la revista, no podia parlar d’actualitat o corria lo perill de que lo meu escrit caduqués abans d’encetar-lo. Ara bé, com que ens troben en eixa nova situació de confinament domèstic, he decidit apurar fins al rader dia pa entregar la columna en qüestió. Bé, per això i perquè soc més gandul que el jeure.

// Patrici Barquín

Previ al temps de confinament i la saturació de notícies sanitàries, he viscut dies de visites hospitalàries per diversos motius. Est embolcall mèdic ha fet que gran part de les converses que encetava tinguessen a veure en qüestions mèdiques, sempre, això sí, des de la perspectiva del pacient. Que de medecina no en tinc ni idea i la barra del bar me queda una mica lluny com pa anar demanant cubates.

// Patrici Barquín

Ja està, ja està lo típic espavilat que estarà dient que soc una víctima de la modernitat. Que ja no sé escriure més que en forma de sèrie d’eixes plataformes tant modernes que hi ha ara. Que si les “Històries Desllavassades”, que si “l’Orzowei”. Què passa?, que ara tot sirà per capítols. Pos una mica de raó si que tindrà lo típic espavilat, però diré que això no é una sèrie, que astí lo que escriu no é tant modern, que això é una nova entrega a l’estil fulletó.

// Patrici Barquín

Desprès de publicar la darrera columna al Temps de Franja, vaig rebre diversos requeriments de drets d’autor per part de les meues amistats i família. En general, la feina creativa, té mala premsa, especialment quan ens reconeixem reflectits a un escrit, com en eix cas, publicat en forma de columna. Així que a compte d’eixos drets d’autor, m’he vist obligat a renunciar a un vint per cent dels ingressos derivats d’escriure al Temps de Franja i repartir-los entre família i amics, de tal manera que ara a casa toca renunciar al servei d’habitacions i al minibar. Cago’n dena!

// Patrici Barquín

Ara que encara estem a unes dates propicies pa anar al cine en la canalla… Sí, ja sé que qualsevol data pot resultar apropiada pa marcar-se una bona sessió de cine, però los volts de Nadal sempre donen més peu a anar-hi en família. Pos això, que durant eixes dates, un bons amics que tenen xiquets entre petit i adolescent, van decidir anar al cine i quan van tornar venien una mica decebuts. No, no és que esperessin una gran tarda de profunda reflexió. Sabien perfectament que no anaven a veure a Truffaut ni res remotament acomparat a la “nouvelle vague”, però si esperaven una mica de coherència.

// Patrici Barquín

Hi havia un temps en que la xafarderia del poble se reunia en grups, bé a la fresca de la tardada d’estiu o bé agon al migdia acalentés lo sol d’hivern, ben definits i coneguts per tothom. A n’eixes reunions se tombava a ben pelat i repassat a mig poble.

// Patrici Barquín

—Lo xic ja treballa —me va dir la veïna només veure’m assentant a la terrassa d’aquell bar.

La veritat, no vaig saber que dir. Lo xic era lo seu net que no tenia gaires més anys que jo i jo, ja portava uns quants anys d’acotxar lo llom. Ja sé que pensaràs que com que no vaig estudiar massa vaig tindre que començar a treballar ben aviat, i tindràs raó, però lo “xic” encara va estudiar durant menys temps que jo. Vage, que lo “xic” en qüestió no sol era més gandul que el jeure, sinó que tenia una vida que transitava camins de delinqüència i clar, treballar en eixes circumstàncies és una gesta digna d’admiració, no com la resta de mortals que treballem així, sense grans pretensions.

// Patrici Barquín

Com que ja fa un temps que mos coneixem, he decidit que ha arribat lo moment de despullar-me. Ep, tranquil·litat!, que no penso despullar-me del tot, i a més a més, parlo en sentit figurat. Vull dir que trobo que ara que tenim eix número dedicat a la llengua materna, crec convenient destapar la meua realitat, per si a algú, cosa que dubto, pot interessar, tot i que no ho faig amb la intenció de despertar interès, més aviat m’agradaria despertar alguna emoció (desprès diran que no sóc pretensiós).

// Patrici Barquín

Darrerament tinc una quimera que no em deixa viure, i és que anar sentint parlar a mon jaio està fent que no sosegue. Això podria deure’s a que mon jaio ja fa uns quants anys que no està entre nosaltres i qualsevol podria pensar que, si realment fos ell qui me parla, hauria d’elevar eixa modesta columna a un episodi més propi de l’Iker Jiménez que no d’una reputada publicació com Temps de Franja.