lo cresol

// José Miguel Gràcia

És ben cert que les lleis antigues o molt antigues perden tota eficàcia i justícia i per tant s’han de canviar, tot i que, només amb el canvi de la llei per part dels parlaments no és suficient per a què les situacions injustes i la manca d’eficàcia es corregeixen. La correcta aplicació de les lleis és gairebé tan important com la pròpia llei. Són els jutges els que han d’interpretar-la i aplicar-la en el moment de jutjar els casos concrets o revisar les sentències si s’escau. I aquí arriben les dificultats. Per molta força de voluntat que hi posin els jutges en ajustar les sentències exactament a la llei, en últim extrem i en cas de dubte sempre juga un paper important —potser inclús involuntari— la ideologia política i/o religiosa.

// María Dolores Gimeno

Les converses de la família en lo nostre català franjolí destaquen del castellà general i sorprenen a més d’un a l’habitació de l’hospital Miguel Servet, on jeu mi pare malalt. Dies de vetlla trista. Al d’Alcanyís, en canvi, hospital de referència de les viles del Matarranya catalanòfon i del Baix Aragó, que ho és en part, les proporcions idiomàtiques s’equilibren més, i allí ningú s’estranya quan escolta la nostra diversitat de parles. Al de Saragossa una metgessa mos sint a mi mare i a mi, i pregunta d’a on som: la nostra parla li recorda la d’un amic que té a Valljunquera i d’un altre de la zona, una mica diferenciada.

// Antoni Bengochea

L’acte va ser solemne, brillant i emotiu, tan emotiu com autèntic. Més de dues-centes persones representant a les llengües originàries de la comunitat aragonesa, però ara minoritzades. La magnífica sala Paraninfo del paranimf de la Universitat de Saragossa feia goig. L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua es presentava en societat. Hi eren presents quinze dels setze acadèmics, tots menys el director de l’Institut de l’Aragonés Ánchel Conte, que malalt, va ser present de manera telemàtica. Hi havia polítics, alcaldes i molts professors de l’àrea de Filologia de la Universitat saragossana. Per suposat molts representants de les associacions en defensa de les llengües, que van ser molt esmentats pels ponents.

// Artur Quintana

De nacions sense estat en aquest món n’hi ha a caramull. En teniu prou de pegar una ullada al nostre estat espanyol i al veí francès de més amunt, tots dos estats són exuberants fossars de nacions. Quan al segle XIX i principis del XX l’Imperi Otomà —també un altre gran fossar— s’anava esmicolant, podia semblar que els Balcans n’esdevindrien un de nou, ara sota la batuta greco-sèrbia —simplifico, és clar. No ha estat del tot així, però tampoc és encara aclarit del tot. Una de les nacions balcàniques que ara ho té magre per a subsistir és la dels arromanesos.

// Raquel Llop

Ja ha arribat lo canvi d’hora i enguany mos ha trobat, encara, en la roba d’estiu: sandàlies, màniga curta i gorra per protegir-nos del sol. Un canvi d’horari d’una banda inusual, perquè no fa lo temps idoni per escurçar tan aviat les hores de sol; i també discordant, perquè reforça (més) les ganes que tenim de que arribo lo fred i poder minjar-nos a gust les castanyes i moniatos, acostumant-mos a allò que serà la norma d’ara endavant: viure la castanyada de manera atemporal, sense respectar les dates i anant d’acord amb l’oratge, que, com s’escolta dir a tothom, està boig i no és normal! Com ho ha de ser? Vivim en un món que ja fa temps que ha dixat de ser “normal”, de fet, és en gran part (per no dir totalment) culpa nostra, que l’hem volgut anar modificant per acomodar-nos-ho millor a les nostres necessitats i, en esta faena compromesa d’evitar lo inevitable mos hem trobat amb l’elefant a l’habitació.

// María Dolores Gimeno

Que la jota està molt arrelada a tot Aragó és indiscutible. Així, les festes del Pilar 2022 l’han feit pregonera seua, encarnada en dos parelles de joteros que han parlat en primera persona en un pregó firmat per José Luis Melero: «Soy la jota aragonesa y llevo acompañándoos toda la vida», dieve, i continuave apel·lant a la seua presència en tots los temps i règims polítics, sense cap color, identificada especialment en lo «pueblo llano» aragonès, que l’ha cantat i ballat.

No puc entendre com fins fa molts pocs dies era importantíssim el gasoducte CATMED que hauria de connectar el nord de Catalunya amb França. Des del govern espanyol es va arribar a dir que era qüestió de mesos, que era la solució estratègica per al gas gairebé a tota Europa. Ni una cosa ni l’altra. Ni era una qüestió de set o vuit mesos —potser set o vuit anys—, ni tampoc tan estratègica i necessària com es va dir. De fet amb una reunió amb Macron va ser mes que suficient per canviar absolutament el projecte. I ara en tenim un altre: el gasoducte BARMAR de Barcelona a Marsella, tan estratègic, tan important per a Espanya i Europa o més si fos possible que l’anterior.

// Antoni Bengochea

Article 31 de la Constitució: “tots contribuirem a la despesa pública segons la capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just inspirat en el principis d’igualtat i progressivitat”. Aquest article ha estat sempre menyspreat (com el de les llengües oficials). Per fi un intent seriós de voler-lo aplicar: l’impost de solidaritat, o impost a les grans fortunes. Abaixar impostos és un mantra de la dreta, encara que després els apugin com va fer M. Rajoy. La dreta abaixa els tributs sempre als més rics, contradient la Constitució que tant diu defensar en allò que li convé, però sap vendre bé el sintagma “baixar impostos” com senyal identitària. La dreta suposa que els rics ho són perquè tenen més mèrits que els pobres, i se’ls ha de premiar, quan és clar que la majoria de fortunes són heretades.

// Artur Quintana

Ortells és una vila de l’Alt Bergantes d’on per ventura baixaren a Sueca, en temps remots, els seus avantpassats materns. Aquests i els paterns venien tots de la pagesia suecana. Son pare era imatger d’ofici, i carlí. Joan Fuster (Sueca 1922-1992) estudià d’advocat a València i visqué sempre a Sueca amb només breus i, això sí, sovintejats desplaçaments a València i Barcelona. Fins als 61 anys, quan entrà de professor —més tard catedràtic— de catalanística a la Universitat de València, va viure dels seus escrits.

// Raquel Llop

Sempre que parlo de l’estat de les llengües pròpies de la nostra terra m’invaïx un sentiment bastant pessimista, podríem dir negatiu (lo panorama no és per a menos), però estos dies una espurna d’optimisme s’ha encès arrel de l’esdeveniment cultural que es celebre avui a Fonz: lo primer Ixufrina Rock, un festival alternatiu organitzat per gent jove i amb l’objectiu de reivindicar les llengües pròpies d’Aragó des de la cultura, amb xerrades, concerts i presència de les associacions que treballen sobre el tema. Una oportunitat d’or per conèixer grups de música del nostre territori que, de manera valenta, trien fer les cançons en les seues llengües maternes.

// José Miguel Gràcia

No s’entén per què la UE no va començar a prendre mesures contra la inflació als primers símptomes. D’això ja fa força temps. Tal vegada, tant el Banc Central Europeu com la Unió Europea, obnubilats pel creixement econòmic i pel record de la seva mala praxis en l’anterior crisi del 2008, van menysprear les fatals conseqüències de la inflació que ha arribat gairebé als dos dígits en general a la UE. Ara som on som i s’imposa el realisme, massa tard, esclar. La lluita contra els augments de preus serà dura, molt dura. Cada dia que passa sense prendre mesures dràstiques, farà més difícil i dolorós el control dels preus desbocats.

// María Dolores Gimeno

En aquells temps d’economia de subsistència i una mica més, moltes famílies urbanes solien passar l’estiu a les viles. Temps de nuclis familiars més extensos i de descansos allargats, perquè ja del mes de juliol, los iaios o els sogres, la mare i els fills-nets, tots s’instal·laven un parell de mesos a la casa que encara tenien a la vila d’origen, d’a on havien emigrat per guanyar-se millor la vida. Imperava la divisió de treballs o funcions, ja que la majoria de les dones es dedicaven a «sus labores», és a dir, a les tasques domèstiques, tal com ho registrava el DNI. I els pares de família es quedaven treballant a la ciudat, de Rodríguez, i només venien los caps de setmana o la quinzena rasa de les vacacions oficials.