lo cresol

// Col·lectius Lo cresol i Viles i gents, Associació Cultural Sucarrats i Associació Cultural del Matarranya 

De l’infern patit a Auschwitz Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que, alhora, constituís una dolorida reflexió sobre la condició humana titulat Se questo è un uomo (1947). Quan los presoners queden reduïts a la supervivència animal, desapareixen los valors de la solidaritat i la empatia inherents a la humanitat, i l’home dixa de ser-ho també entre els altres condemnats a l’extermini: “Qualsevol que hagi esperat que el seu veí acabi de morir per emportar-se un quart de pa, també és, sense culpa seva, més lluny del model de l’home pensant que el pigmeu més cru i el sàdic més atroç”, diu l’escriptor italià.

// Maria Dolores Gimeno

Les tendes, paisatges personals, formen part de la nostra vida social. Recordo la familiar de comestibles, los seus dos mostradors, uns contenidors metàl·lics per aliments a granel —les maries Dorada ja no les fan tan bones—, lo rallador de formatge —ai, los meus ditets pessigant-lo—, paper d’estrassa per embolicar, les sardines de “cubo”, los viatjants en maletí i aquelles clientes diàries a qui jo els donava conversa: la Ventura, la Gorgònia, la tia Simiona…

// Raquel Llop

Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar.

// José Miguel Gràcia    

Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers  –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus­–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà.

//Antoni Bengochea

Seguint la moda de parlar del “CAUDILLO”, voldria recordar alguns dels tòpics que es donaven per segurs en la etapa de la dictadura “cabdillista”, i que bona part de la dreta hispànica actual encara dona per bons. El primer seria que Francisco Franco era un gran militar. Quan jo era jove, els partidaris del líder feixista sempre et recordaven que Franco era el general més jove pràcticament del segle XX, i que va guanyar una guerra amb moltes dificultats, per les ajudes que tenien els “rojos”  d’una Rússia totalment entregada.

// M. D. Gimeno Puyol

Acaba d’eixir el número 147 de Temps de Franja, la “Revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó”, tal com es subtitula. Sirà un número especial per celebrar els seus vint anys, des de novembre del 2000. Durant este temps s’ha encarregat de ser la veu de l’anomenada Franja d’Aragó, zona que compartís la llengua autòctona, minoritària i no oficial, i que s’estén per un estret territori a l’est de la comunitat autònoma, mal comunicat entre sí, des dels Pirineus al naixement al riu Matarranya.

// Raquel Llop

Arribe la tardor i en ella el balanç d’este estiu tan diferent als que havíem viscut fins ara. Un estiu poc estiu podríem dir. Un estiu descafeïnat, desconfinat. S’acabe l’estiu i m’envaïx la càlida imatge dels tons taronges que van minjant-se a poc a poc aquell verd estiuenc. Enguany m’ha agarrat a casa. A l’únic puesto de tot lo món al que m’atrevisco a dir-li així. A voltes, ni tan sols la vila sencera és ca meua, tanco el perímetre al carrer de la Torreta, que m’ha vist créixer i volar del niu. Carrers i carredonets que han quedat congelats per una pandèmia que ningú va preveure (bé, no entrarem al debat).

// Antoni Bengochea

Aquesta era la expressió d’un amic meu, gran amant de totes les arts, quan li proposava visitar palaus o llocs importants de caràcters reial. La RAE proposa tres accepcions de “mariconada”. M’interessa la tercera: “acció u objecte que es té per afectat”. Això ens du a la definició d´afectació: “Extravagància presumptuosa en la manera de ser” o també “Falta de naturalitat i senzillesa”.

// María Dolores Gimeno

Separat de la mimesi clàssica, l’art contemporani inventa, imagina, provoca… Ho fa a les grans metròpolis o també lluny d’elles en zones poc poblades com la comarca del Matarranya. Los arquitectes Christian Bourdais i Eva Albarrán impulsen ací Solo Houses, un interessant projecte a molts kilòmetres de la seua galeria al madrileny barri de Salamanca.

// José Miguel Gràcia

La natura ni és bona ni dolenta, és com és. Podríem dir que és una mena de  producte o un fenomen evolutiu on operen les forces terrestres i universals: des d’un virus a un forat negre. L’home, per la seva banda, a vegades pot canviar, frenar o accelerar les forces naturals; sempre, en el ben entès, que la força o l’evolució natural no ultrapassin les dimensions de l’actuació o del poder humans.

// Artur Quintana i Font

Un llibre que cal llegir i divulgar:  El aragonès medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón d’en Guillermo Tomás Faci publicat enguany a Saragossa. I per què cal fer-ho? Doncs  perquè d’una vegada i per sempre –on sempre vol dir mentre visquem en democràcia, encara que siga prou aigualida–  s’hi acaba amb la lingüística ficció del Lapapyp i Lapao, i amb els abusos d’autoritat dels qui declaren que El aragonès es un idioma universal que se llama espanyol o que En Aragón no se ha hablado catalàn, ni se habla ni se hablará, enviant totes aqueixes rampoines a l’infern de la història, d’on mai no haurien d’haver eixit.

// Artur Quintana

Aquests dies s’ha projectat als cinemes la pel·lícula Krabat, en la línia de El senyor dels anells i més de Harry Potter, vist però amb ulls alemanys que, encara que això no corresponga al clixé que en tenim, són més dolços i tendres —Rússia i la seua melangia abans feien frontera amb Alemanya.