lo cresol

// María Dolores Gimeno

La plaça dura del Pilar de Saragossa està oberta al sol amic d’un domenge de març. A dins, la plata de l’altar major brilla, ben polida després de la restauració de l’impressionant retaule principal: prodigi de relleus i sanefes d’alabastre i policromies fines a la predel·la. Entre tantes cares anònimes de la capital, reconec uns antius veïns de la vila: un matrimoni que estan sentint missa i un canonge del capítol de la basílica, que li dona la comunió a mi mare. La parella i nosaltres dos mos quedam xarrant contents a l’eixida, davant la Llonja. Una xica jove, embarassada, està cota mirant-mos i somriu, i no és que sigue coneguda nostra, sinó una turista catalana que para atenció a les particularitats del nostre accent: “Som de la Franja!”, li diem orgullosos; ella ja ho intuïa.

// Antoni Bengochea

Ara demanen avions. I desprès? Míssils de llarg abast? Armes químiques? En principi era només armament defensiu. En acabar artilleria ofensiva i tancs ultramoderns. Ha passat un any de guerra i em pregunto: esteu contents els bel·licistes? La cosa ha millorat? Més morts, més destrucció, més misèria, més refugiats. Això sí, els russos, que es pensaven que allò seria un passeig militar, ara estan més fotuts. Ha valgut la pena? Mentrestant nosaltres, les titelles de la NATO, augmentant els pressupostos militars (i retallant en altres partides), augmentant el preu de la llum i dels productes energètics, augmentant la inflació, etc. I els oligarques americans se segueixen fregant les mans: USA ens ven als europeus els derivats del petroli (que compren als russos) tres vegades més cars. I venen més armes… i ara ja parlen de la reconstrucció (vull dir del negoci) d’Ucraïna.

// Artur Quintana

A escola es obligatori l’ensenyament del castellà i d’una llengua estrangera. El de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, d’una hora i mitja a tres setmanals, i únicament en comptats casos s’hi fa alguna assignatura, per més que la Constitució declara que les altres llengües espanyoles —en el nostre cas l’aragonès i el català— seran oficials (article 3.2). L’Estatut no ho recull i, si més no en aquest punt, no és constitucional. Ja fora hora que s’esmenés aqueixa anomalia. Aquest magre ensenyament, malgrat les seues limitacions, ha passat per a l’aragonès de 4 escoles al curs 1997 a 27 amb 1.200 alumnes al curs 2021-2022. És prou ben implantat a les terres altes, amb poques localitats sense ensenyament, i no tant als Somontanos, on les localitats sense ensenyament d’aragonès encara sovintegen.

// Raquel Llop

Estem vivint uns dies d’agitació a casa nostra amb moltíssims temes sobre la taula: reconeixement cultural amb un premi Goya que ha guardonat la història de Labordeta, clau per entendre la història política moderna d’Aragó; per altra banda tenim debats i propostes que afecten greument un altre dels indrets històrics de la nostra terra, la Canal Roya; i, per rematar en lo patrimoni multiesfèric (cultural, natural i, ara, també, arquitectònic), començàvem lo dijous passat en la voladura de la xaminera de la central tèrmica d’Andorra. Estem davant un conjunt de fets que plantegen un escenari prou engrescador per reflexionar i fer (auto)crítica.

// José Miguel Gràcia  

És ben cert que a l’Aragó les energies renovables han pres una embranzida força important. Només unes quantes dades per veure el pes d’aquestes energies a l’Aragó: el 80% del total de l’energia que es produeix és d’origen renovable i a Espanya només el 47%; el 54% és producte de les eòliques, mentre que a Espanya és el 23 %. La capacitat de les renovables és un 150 % del consum de tota la comunitat. El desenvolupament econòmic d’una regió o país estarà lligat a la capacitat de producció energètica renovable, i per tant, amb costos més baixos. Puc entendre els grups que s’oposen per motius concrets en llocs especials, no entenc l’oposició generalitzada. No cal dir que el molins —parcs eòlics— s’han de col·locar on faci vent i respectant la normativa. En quant a les plaques solars, les limitacions són un xic més discutibles.

// María Dolores Gimeno

La Dirección General de Política Lingüística aragonesa, a través de la Comisión Asesora de Toponimia de Aragón (CATA), té engegat un projecte de recollida i verificació dels topònims de la comunitat. Sovint sotmesos a irregularitats a la cartografia i amenaçats per l’oblit, es pretén incloure els termes originaris dins del Nomenclátor de Aragón, que gestiona l’Instituto Geográfico de Aragón (IGEAR), i oficialitzar-los. Cada procés encomença en la presentació d’un llistat provisional a la CATA fins a l’aprovació successiva del Consell Cartogràfic d’Aragó i del Consell de Govern, que acaba amb la publicació al BOA.

// Antoni Bengochea

S’ha fet viral el ridícul protocol del lliurament de medalles de la supercopa femenina de futbol. Resulta singular que molts mitjans de comunicació de totes les tendències polítiques hagin parlat de menyspreu i fins i tot de masclisme. El problema no és aquest (que també). A la Copa de la Reina, aquesta persona que dona el nom al torneig, només hi ha assistit una vegada, i mai ha transcendit. Però el que és veritablement patètic és el cas de la selecció futbolística femenina, ja que la majoria de les jugadores que anaven sempre a les convocatòries, es neguen a jugar perquè no estan d’acord amb el seleccionador, ni amb el sistema de preparació que du a terme la federació.

// Artur Quintana i Font

En aquest llibre es recullen les dotze ponències presentades del 14 al 16 de juliol del 2021 als cursos d’estiu a Jaca de la Universitat de Saragossa, publicades el 2022 per les PUZ i com a volum 9 dels «Papers d’Avignon» per la càtedra Johan Ferrández d’Heredia. Els directors-editors del volum, en J. Giralt i en F. Nagore, declaren al pròleg que aquest ofereix una visión amplia de una realidad poco conocida y poco atendida —tratada de soslayo en los estudios de la literatura en Aragón. Al llibre, deixant l’acostumat soslayo, és tracten com cal les literatures en aragonès i català, les nostres pròpies i històriques.

// José Miguel Gràcia

L’espectacle dels polítics al Parlament amb les seves intervencions, interpel·lacions i sortides de to és un panorama lamentable i criticable es miri per on es miri. Gairebé sempre els partits polítics es dediquen a la defensa d’ells mateixos més que a la defensa dels interessos dels ciutadans. Sembla que els períodes de les legislatures han esdevingut períodes electorals en tota la seva extensió. No cal dir que els partits polítics per governar han de guanyar vots i eleccions, això està fora de dubte, tot i que en l’aplicació dels seus programes electorals —lleis, polítiques de tota mena, justícia social i llibertats— haurien de dedicar la major part del temps, que són els objectius i bases del sistema democràtic.

// Artur Quintana

Amb el títol Baules. Cartes generacionals s’ha publicat enguany a les edicions MMV de Cornellà de Terri, a cura d’en David Pagès i Cassú, un recull de cartes adreçades a 45 personatges catalans desapareguts per part de persones que els coneixen bé. La gran majoria d’aqueixes lletres van acompanyades d’unes altres que els autors envien als descendents dels adreçats o als conciutadans de llur entorn. Amb aquest epistolari el curador aconsegueix d’establir continuïtat —baules— entre nosaltres i els que, en condicions prou difícils, ens han ajudat a ser el que som en aquests darrers cent allargassats anys, i el que pretenem ser en un futur immediat que s’augura també difícil. Hi trobareu de tot: 13 dones i 32 hòmens, amb predomini de lingüistes i escriptores/ors, que us en compto 18, com no podria ser altrament vist el pa que s’hi dona.

// Raquel Llop

S’apropen los dies de Nadal i, com cada any, tinc la sensació que aquelles persones a les que no mos agraden estes dates estem socialment obligades a estar contentes i agraïdes, deixant de banda algun que altre principi perquè, dona, «és Nadal, fes l’esforç». Enguany, a més, tinc la impressió de que hi han moltes més persones (joves especialment) que estan (estem) bastant fartes d’esta societat vàcua i supèrflua basada absolutament en les aparences i en consumir cegament, potser, senzillament no volem participar a este joc de màscares que toca ficar-se cada Nadal.

// José Miguel Gràcia

És ben cert que les lleis antigues o molt antigues perden tota eficàcia i justícia i per tant s’han de canviar, tot i que, només amb el canvi de la llei per part dels parlaments no és suficient per a què les situacions injustes i la manca d’eficàcia es corregeixen. La correcta aplicació de les lleis és gairebé tan important com la pròpia llei. Són els jutges els que han d’interpretar-la i aplicar-la en el moment de jutjar els casos concrets o revisar les sentències si s’escau. I aquí arriben les dificultats. Per molta força de voluntat que hi posin els jutges en ajustar les sentències exactament a la llei, en últim extrem i en cas de dubte sempre juga un paper important —potser inclús involuntari— la ideologia política i/o religiosa.