lo cresol

// José Miguel Gràcia

El 24 d’abril del 2018, mitjançant el Decret 70, el Govern d’Aragó modificava el Decret 22/2013, de 19 de febrer, pel qual es regulaven els premis de creació literària Guillem Nicolau i Arnal Cavero. L’esmentat Decret està en vigor en el moment present. Ara bé, algú pensa que l’actual Govern del PP-VOX complirà el Decret i convocarà ambdós premis? Ja som massa grans per a tanta ingenuïtat. Les lleis i els decrets —inclosa la mateixa Constitució— hi són per a ser complerts, això sí: quan interessa; si no, me’ls passo pel “forro” dels pantalons; ni tan sols cal derogar-los.

// Raquel Llop

Estan sent dies de sobreviure a unes temperatures realment insuportables, d’aguantar una xafogor fastigosa i un aire calent que sembla eixit del mateix infern. Dies, també, de ser testimonis d’un masclisme sufocant i bascós que ja es fa bola. Un masclisme ranci que fa pudor de carajillo i que entre “falta i gol” falte a tota dona que agarre per davant. És trist, però com, en el fons, los fets d’estos últims dies no han acabat de sorprendre a ningú. Pot ser perquè era un secret a veus o per aquelles velles actituds tan assumides de què els homes en situació de poder (o no) poden fer absolutament allò que vulguen en qui se trobon per davant, més encara quan aquelles que es creuen en el seu camí són dones joves.

// Antoni Bengochea

El masclisme i el futbol van fortament units en aquest país. Nosaltres vam créixer convençuts que aquest esport no era cosa de dones. Mentre el bàsquet (sobre tot), l’handbol, l’hoquei, o el waterpolo es desenvolupaven amb normalitat a partir del 92 i tenien presència televisiva, el futbol romania totalment anorreat, i la selecció segrestada per un cavernícola maltractador que va exercir 27 desèrtics anys, i que va acabar fent bo a Vilda, el seu successor, que va fracassar en dos europeus i un mundial (a un seleccionador masculí, com a màxim, se li perdona un fracàs); i que només entrar va vetar la millor jugadora del moment: Vero Boquete, per lo que se’n va dir “feminisme extrem”. Us sona? La importància mediàtica del futbol femení hispànic era nul·la fins l’any 2021, quan una desconeguda Alèxia Putellas va rebre la “Pilota d’or”.

// Artur Quintana

L’escriptora i activista independentista sarda va morir a Roma el 10 d’agost d’enguany als 51 any d’un càncer de ronyó diagnosticat dos mesos abans. Havia nascut a Crabas, a la costa occidental de Sardenya al golf d’Oristany, bastant al sud de l’Alguer. Era catòlica, antifeixista i feminista. Entre nosaltres és especialment coneguda tant per la seua abundosa obra literària, la relació religiosa amb Montserrat, el compromís independentista sard —interessada i respectuosa amb la catalanitat algueresa— com per la crítica social, el feminisme, defensora de les persones LGBTI, i antifeixista —a la Itàlia de na Giorgia Meloni.

// José Miguel Gràcia

“Quina calor!” “Quina xafogor!” “Aquest estiu es fa molt més llarg que el de l’any passat.” “Tanta sequera fa que el arbres perdin les fulles.” “Moltes agulles dels pins canvien el verd pel marró i van caient a terra.” Aquestes expressions i altres de molt semblants es repeteixen per tot arreu aquest estiu, pels pobles, per les ciutats, per la platja i la muntanya. Tothom és conscient del canvi climàtic perquè l’experimenta en carn pròpia amb l’excepció de la minoria radical negacionista i integrista. I ara reflexiono: si la majoria de la població és conscient del canvi climàtic a nivell mundial i, per tant, també els governs i institucions; els seus comportaments, les seves actituds, les ordenances, les lleis, etc., no haurien de ser d’una radicalitat més que destacada en el sentit de fer front a aquest desastre climàtic tan evident?

// María Dolores Gimeno

Enmig de la indolència estival i les festes majors, lo pacte entre PP i VOX a Aragó ha aixecat certa polseguera. L’empremta ideològica d’ultradreta ha suscitat unes quantes veus crítiques sobretot per la denominació de violència “intrafamiliar” i l’oposició a la llei “trans” i per derogar la Ley de Memoria Democrática de Aragón. Poc s’ha dit, en canvi, del punt 10: “Promover la riqueza y diversidad de nuestro territorio, defendiendo nuestro patrimonio histórico y cultural”, un enunciat trampa que, en realitat, restringís i ataca. Se suprimiran la Direcció General de Política Lingüística i, segons roda de premsa, la recent Academia Aragonesa de la Lengua. S’eliminaran les subvencions —molt mínimes— a entitats “sin ánimo de lucro en materia de política lingüística”, redirigint-les a empreses promotores de fires locals i artesanals: una clara il·legalitat per les ja concedides.

// Judith Bielsa

Aquestes últimes setmanes, passant el temps mort que suposa el goig d’estar de vacances he estat llegint el llibre que el periodista Nando Cruz ha publicat sobre els macrofestivals i, permeteu-me dir, que m’he esgarrifat pensant en que un esdeveniment d’aquesta mena pugui decidir “segrestar” la nostra estimada terra i fer-ne d’ella (i de nosaltres) el que vulgui. A priori, podria semblar un honor que un gran esdeveniment d’aquesta mena decidís “patrocinar” els nostres pobles i la intenció seria donar visibilitat a la cultura popular local i oferir-ne un impacte positiu? O seria capitalitzar el territori esperant rebre per part de la població de la regió mà d’obra barata i terrenys tirats de preu?

// Antoni Bengochea

Mai hauria pensat que, per no votar a les dretes nacionalistes espanyoles, seria identificat amb “Txapote”, un dels terroristes més fastigosos d’aquest país, que sembla haver entrat amb un “delirium tremens” polític. Enguany fa vint anys que va començar la Guerra d’Iraq, guerra totalment il·legal que Espanya no sols va recolzar, sinó que hi va participar activament. Ha quedat més que demostrat que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva, i que tots els països agressors ho sabien. Les estadístiques diuen que hi van morir de 100.000 a 600.000 persones. Segons la FAO, organisme de l’ONU, 500.000 xiquets iraquians han mort a causa de l’embargament i les sancions econòmiques contra aquest país.

// Artur Quintana i Font

Els escriptors en català no ho tenim fàcil per a publicar al nostre país, llevat de poques editorials institucionals, ja que per ideologia anticatalana dels editors o per temor al boicot en cas de publicar en català, molts dels nostres autors han de cercar edició a fora. És el cas del prolífic saiditer Francesc Serés que ha tret una dotzena de títols de narrativa i teatre en aquest segle: a Barcelona. I l’octubre del 2022, poc després de l’aparició de La casa de foc, la gran novel·la garrotxina de saurins i joventuts esmaperdudes, ha escrit La mentida més bonica publicada —ves si no— a Barcelona, on fa el procés al Procès —al fallit Procés d’Independència de Catalunya.

// José Miguel Gràcia

Hem pogut veure aquests darrers dies l’ocupació d’alts càrrecs de les institucions autonòmiques i ajuntaments per part del partit ultradretà Vox. No calia ser massa expert per preveure aquest fet després de l’escrutini de les votacions. D’una banda, Vox va obtenir uns bons resultats en força comunitats i alguns ajuntaments. I de l’altra, malgrat que el PP esventava que ells són molt diferents de Vox, seguint la seva campanya es podien escoltar les mateixes obsessions que llançaven els de Vox, tal vegada dites més suaument. De fet ja han començat a prohibir, tant Vox com el PP. I ara què? Ja és aquí la ultradreta.

// Artur Quintana i Font

Ben poques n’hi deu haver, de revistes no estrictament filològiques en català que abracen la totalitat, o quasi, del territori on es parla aqueixa llengua —només hi falta Andorra i l’Alguer—, o sia els que uns anomenem Països Catalans i uns d’altres Catalanofonia. Les Notícies de llengua i treball en són unes. Les editen la UGT de Catalunya amb col·laboració de la CFDT de la Catalunya Nord i les UGTs del País Valencià, Illes Balears i l’Aragó. La revista, d’unes 70 pàgines, fundada el 1996, ix dos cops l’any, i la nostra UGT hi col·labora del 2006 ençà. En el Consell Editorial hi ha dos aragonesos: na Carmen Garcia i n’Hèctor Moret, sotsdirector des del 2016.

// Antoni Bengochea

La policia va descartar totalment les proves contra Mònica Oltra. Aquesta notícia, com era d’esperar, no ha tingut cap recorregut mediàtic. Quina diferència de quan va ser imputada, on totes les cadenes de televisió no van parar d’apedregar fins la humiliació que la va obligar a dimitir. Una gran política destrossada, política i personalment per l’oligopoli mediàtic, i especialment per la “La Sexta”, amb un Ferreras força contundent, acompanyat de na Pastor i fins i tot d’en Jordi Évole… Ara ningú obre la boca.. S’ha aconseguit l’objectiu amb èxit: ella és fora i el poder polític valencià és en mans del PP i Vox, per altra banda amos del poder judicial, econòmic i mediàtic.