Per deformació professional i inclinació personal, tinc sempre l’orella ben parada a qualsevol raresa lingüística. I en especial a les paraules o expressions de la meua llengua materna que s’utilitzen poc (objectes desapareguts, activitats obsoletes, refranys…) o que, oh sorpresa, són formes que estan dins del diccionari de Pompeu Fabra però que la majoria dels franjolins no utilitzen sinó en versió castellanitzada o “barbarista”: quallar, bací, espatllar, passadís, safareig, endreç, desig…
lo cresol
En la mort d’en Pasqual Vidal*
// Artur Quintana
Enguany han mort quatre representants de l’estudi i foment d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana: el 20 de gener Maria Rosa Fort, el 19 de febrer Vicent de Melchor, el 20 de març José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal –confiem que s’ature aquesta maltempsada. Vidal tenia 75 anys i feia temps que estava malalt. Era escriptor, il·lustrador i investigador de la història, la llengua, la literatura oral i l’etnografia del seu poble —Massalió— i comarca —Matarranya. Vidal, llaurador d’ofici, coneixia molt bé la cultura tradicional.
Escriure, perviure*
// María Dolores Gimeno
Llei de vida és morir. Veïns, coneguts, amics d’amics i llargues xifres de desconeguts mos han anat dixant des de l’inici d’esta llarga pandèmia, lluny dels ulls incrèduls dels negacionistes. D’altres han patit la normalitat de la mort per altres malalties i per l’edat quan tocava o per accidents inesperats quan no. Uns quants, en fi, ja no hi son. Dos amics fa poc, al març va morir José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal.
T’escric a tu, companya eterna*
// Raquel Llop
He viscut sempre pensant que la vergonya et limita, et jutja, t’acorrala i et dixa sense respiració, però ara, quan he esgotat el temps d’espera, la pròrroga incansable que li he demanat al pas dels dies, he entès que tot això forma part de mi i que puc utilitzar-la, transformar-la en tendresa, aconseguir que l’espectacle no sigue més que això: intimitat insubmisa en un món de covards que no s’atrevissen a estimar, dixant de banda les llums i la purpurina, anant a allò més efímer i real, apostar per l’autenticitat de ficar el cor en els moments que creo, que provoco.
Dels terraplanistes als txapus*
// José Miguel Gràcia
Han passat un munt d’anys —molts segles— de quan es pensava i raonava que la terra era plana. Els filòsofs i científics van anar desmuntant aquelles creences. Recordem la teoria heliocèntrica de Copèrnic i de Galileu, creador de la teoria científica, condemnat per heretgia per demostrar que la terra i els planetes giraven al voltant del Sol. No oblidem, però, que encara resten terraplanistes recalcitrants pel món, especialment als EEUU.
Si reescrivim les històries*
// Raquel Llop
Com les flors obrint-se en l’arribada de la calor, la primavera mos porte tamé un dels dies més bonics de l’any, Sant Jordi, Sant Chorche, San Jorge, patró de la nostra terra, que compartís jornada en lo dia del llibre, ja que se rememore la mort de dos grans escriptors, Cervantes i Shakespeare, aquell dia que los lletraferits, tamé de la nostra terra, viuen com lo dia dels enamorats, recordant aquella antiga (i desactualitzada) llegenda del drac, lo cavaller i la princesa rescatada.
Eleccions madrilenyes. N’hi ha un fart*
// Antoni Bengochea
La pandèmia de la Covid 19 va acabar amb l’obsessió informativa monotemàtica sobre Catalunya, i la va reemplaçar. Així hem passat aquest darrer any. Ara hem tornat a la situació anterior a la pandèmia, però en lloc de Catalunya és Madrid. El nacionalisme català ha estat substituït pel nacionalisme madrileny. Però clar, el nacionalisme madrileny no és secessionista, sinó imperialista.
El professor Rémi Carbonneau*
// Artur Quintana
Aquest politòleg quebequès, actualment resident a Berlín com a col·laborador científic de l’Institut Sòrab (Serbski Institut) de Lusàcia, es doctorà a la Universitat Quebequesa de Montreal amb un treball —consultable a la xarxa— on, comparant el tractament que Espanya mostra a la llengua catalana amb la manera com ho fa Alemanya amb la sòrab, evidencia que tant un estat com l’altre tendeixen a una concepció lingúístico-cultural unitària castellana o alemanya, concloent que tant el federalisme alemany com l’estat de les autonomies són incapaços de donar un ple tractament en llibertat ni a catalans ni a sòrabs.
Masaccio, el millor pintor de la història*
// Antoni Bengochea
“A ell li devem una nova manera de pintar… les seves obres són la vida, la veritat i la natura mateixa”. Aquestes paraules les hi dedicava Giorgio Vasari, el primer historiador de la pintura. Va ser pintor de culte per a Filippo Lippi, Piero della Francesca, Mantegna, Leonardo, Rafael o el mateix Miquel Àngel.
Si això és un home*
// Col·lectius Lo cresol i Viles i gents, Associació Cultural Sucarrats i Associació Cultural del Matarranya
De l’infern patit a Auschwitz Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que, alhora, constituís una dolorida reflexió sobre la condició humana titulat Se questo è un uomo (1947). Quan los presoners queden reduïts a la supervivència animal, desapareixen los valors de la solidaritat i la empatia inherents a la humanitat, i l’home dixa de ser-ho també entre els altres condemnats a l’extermini: “Qualsevol que hagi esperat que el seu veí acabi de morir per emportar-se un quart de pa, també és, sense culpa seva, més lluny del model de l’home pensant que el pigmeu més cru i el sàdic més atroç”, diu l’escriptor italià.
Comerç rural*
// Maria Dolores Gimeno
Les tendes, paisatges personals, formen part de la nostra vida social. Recordo la familiar de comestibles, los seus dos mostradors, uns contenidors metàl·lics per aliments a granel —les maries Dorada ja no les fan tan bones—, lo rallador de formatge —ai, los meus ditets pessigant-lo—, paper d’estrassa per embolicar, les sardines de “cubo”, los viatjants en maletí i aquelles clientes diàries a qui jo els donava conversa: la Ventura, la Gorgònia, la tia Simiona…
2021, bellesa discreta*
// Raquel Llop
Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar.
