lo cresol

// Artur Quintana

La gallina ponicana
fa deu ous cada setmana:

        En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat.

// María Dolores Gimeno

A un taulell informatiu del Centre de Salut, enmig de les campanyes de prevenció s’obrie pas un dibuix d’agraïment a tot lo personal sanitari per la seua actuació durant la pandèmia de la covid. L’havie escrit Fadi, un xiquet de la comunitat paquistanesa de la vila, en un català tan perfecte com les seues intencions, fruit sense dubte de les classes optatives de català a l’escola local. Voluntat de saber més o d’integrar-se millor?

Els vergonyosos àudios de Ferreras-Villarejo han estat la gota que ha curullat la tassa. Fins quan haurem de suportar aquesta persecució-inquisició mediàtica contra alguns dels partits polítics legals? Tan se me’n fot Mediaset com Atresmedia, amos de les grans televisions privades, als que hem d’afegir les cavernes habituals de l’extrema dreta, encapçalades per la COPE (en part finançada per l’Estat). Dos tendències polítiques són perseguides de manera inquisitorial: independentistes (sobretot catalans, però també els bascos) i tot el que hi ha a l’esquerra del PSOE.

// Raquel Llop

Fa uns dies coneixíem que l’IES Matarranya (Vall-de-roures) implantarà, pel proper curs, la setena hora al final del matí per impartir classes de català a les alumnes de primer de l’ESO que ho vulguen. Cal remarcar, però, que serà fora de l’horari escolar, fet que provoca que les alumnes no puguen tornar amb el transport escolar i ho haguen d’assumir les famílies. I, penosament, el tema és que estem tan acostumades a la passivitat política en matèria de defensa de la llengua, que este caramel enverinat mos pareix motiu de celebració (a mi, personalment, no).

// José Miguel Gràcia

No solen passar gaires dies quan al aixecar-nos ens assabentem un cop més de noves gravacions del Villarejo o Villarejos de torn. Un país que esbomba permanentment la seua qualitat democràtica accepta estoicament i fins i tot, en alguns casos, amb complaença aquests comportaments antidemocràtics i vergonyants pels qui entenem que la democràcia és una altra cosa. No cal ser massa perspicaç per deduir que els Villarejos i similars són abundants —policies patriòtics, membres del governs, periodistes, mitjans de comunicació, polítics, potser més d’un fiscal i magistrat… tota una conxorxa.

// Raquel Llop

Ja fa uns anys que el mes de juny se pinte amb els colors de la bandera LGTBIQ+ de principi a fi. Les agendes s’omplen d’activitats dissidents que mos apropen a eixa cultura transgressora i no-normativa, fet que, personalment, me semble extremadament interessant i necessari, més en un món que mos obligue a encaixar des del dia que naixem. Així que si, celebro molt, el mes de juny. Allò que no celebro tant, però, és l’allau de banderetes de colors que es fiquen tantes empreses aprofitant l’avinentesa per “pujar-se al carro” (igual que fan amb el 8 de març, per cert) i ocupant els espais que no són seus.

// Antoni Bengochea

Només fa uns mesos que la NATO sobrevivia en estat comatós. Ara, aprofitant la invasió d’Ucraïna, ha pres embranzida i s’ha reviscolat meteòricament. Aquesta organització ha anat fent una política d’encalçament i provocació a Rússia, que finalment ha fet l’efecte buscat: aconseguir que l’imperialista i ultranacionalista Putin esdevingués un enemic global que donés sentit als objectius militars i econòmics dels USA. Perquè la NATO no és més que la prolongació de l’exèrcit USA a Europa.

// Artur Quintana

El culte als avantpassats és una constant de les cultures humanes, i pot anar, posem, des d’un nom mig il·legible en un fossar embardissat a la magnificència de les piràmides egípcies. Xina va fer del culte als avantpassats durant segles un succedani de religió al costat d’un budisme molt aigualit i dels elitismes confucians i taoistes. En les nostres cultures peregrinem a les tombes dels grans noms de les arts i de la política a corrua feta: a la tomba de n’Antonio Machado, o a la d’en Pompeu Fabra, ambdues a la Catalunya Nord —a la primera, com potser recordareu, no fa pas gaire hi va anar el Cap del Govern Espanyol, en Pedro Sánchez; a la segona no, és clar.

// José Miguel Gràcia

No n’estic segur de que aquests jocs olímpics arribin a fer-se a Catalunya o a Catalunya i Aragó. També tinc els meus dubtes si, en cas de celebrar-se, aportarien tants i tants beneficis com expliquen els partidaris. Em costa prendre partit a favor o en contra. En qualsevol cas, en aquest moment, vull fer palesa la meua indignació envers les paraules del president d’Aragó, Sr. Lambán, quan va dir: «Amb aquesta candidatura es pretenia que l’independentisme català tornés a la cleda (redil) constitucional, com a mitjà d’implicar-los en un projecte d’Estat. I Aragó es prestava encantat a aquesta operació».

// María Dolores Gimeno

Les cigonyes ja no emigren en un desori climàtic d’estacions, que el calendari es mira impertorbable. Tempus fugit, perquè arriba un altre estiu, anticipat en onades de calor capritxoses al mes de maig. Les PAU (EVAU, EvAU o Selectivitat) passen a les primeres planes dels diaris abans de Sant Joan, tancant lo solstici, la primavera i les seues oronetes. Tot està a punt per a un nou estiu. Al Baix Matarranya tornarà el “Matarranya Íntim” teatral, del 2 al 4 de setembre a Calaceit, en plena tornada a l’escola.

// Antoni Bengochea

Wozzeck, del compositor austríac Alban Berg és l’òpera més important de la primera meitat del segle XX. Acabada a l’abril de 1922, enguany es compleix, doncs, el seu centenari. Afortunadament dos teatres se n’han recordat d’aquest aniversari. Són dos teatres d’òpera no massa llunyans d´aquí: el Liceu de Barcelona i el Palau de les Arts de València. Els dos teatres han apostat per aquest títol, peça capital de la història de la música, amb posades en escena prestigioses i enriquidores, i amb uns repartiments vocals totalment solvents.

// Artur Quintana

Totes les nacions que tenen prou poder per a practicar el lingüicidi —l’anglesa, castellana, grega, russa, xinesa…—, de fa segles el practiquen amb entusiasme i efectivitat. La nostra mateixa Monarquia disposava en el passat d’immensos camps de pràctiques lingüicides, perquè en els seus dominis no es ponia el sol, i ara li’n queden prou trossos a la Península i a les Illes Adjacents de Llevant. Passa, tanmateix, que com més va més investigadors hi ha que descriuen amb moltíssim detall les llengües víctimes de lingüicidi, fent que d’aqueixa manera siguin sempre recuperables, que una llengua mai no mor, si està ben documentada, com és ben sabut, o ho hauria de ser.