lo cresol

// Raquel Llop

Conèixer la veritat no et fa indiferent a ella. O no hauria. El camí més fàcil acaba sent esquivar la realitat, creure el discurs que es ven des dels grans altaveus i ser una ovella més del ramat, minvant així qualsevol escletxa d’autocrítica i confrontament. Assumir, assumir i assumir. Escapar del conflicte. Per què evitem els conflictes? Perquè fan mal i amb allò que mos fa mal no sabem relacionar-nos. Tenim complexe d’inferioritat i per això no volem exposar-mos a situacions en les què podem perdre els papers, per por a no saber gestionar allò que és incontrolable: la ràbia.

// Antoni  Bengochea

Quan va morir el Dictador, no estava de moda anar de feixista. Ara les tendències han canviat. No crec que hi hagi més feixistes que abans, però ara ja no tenen vergonya i fan sentir la seua veu. El Mort s’ha convertit en el Gran Zombi, del que se’n parla contínuament i de qui es reivindica el seu llegat. Ja ho va dir Ell: “Ho he deixat tot lligat i ben lligat”, i quina raó tenia! Ens va imposar la monarquia borbònica.

// José Miguel Gràcia 

En el transcurs dels últims 15 anys s’han perdut mig milió de catalanoparlants  a Catalunya. Veritablement és una notícia ben trista i sorprenent per alguns, tot i que, lingüistes i observadors de la llengua ho venien manifestant reiteradament. Malauradament no hem fet massa cas de les seves alertes o no hem sabut aplicar  sistemes d’alerta primerenca (Early warning systems). De l’InformeCat 2021 de la Plataforma per la Llengua, publicat recentment, destacaré un quants punts. En l’àmbit de tots els territoris de parla catalana tan sols el 32,4% de la població parla habitualment en català.

// Antoni  Bengochea

Som en un procés de revisionisme històric que està blanquejant moltes de les persones i fets que s’haurien d’haver tancat quan la transició espanyola. L’entrada de Vox al parlament està canviant una situació que semblava més o menys estable. Ara resulta que la història no la fan els historiadors, sinó els tribunals de justícia. Així el de Madrid ha deixat clar que ni Millán Astray ni la División Azul participaren en el cop de estat del 36, ni eren feixistes, ni franquistes. En canvi la gent contra la que ells de manera idealista lluitaven eren comunistes, la pitjor forma de dictadura que hi pot haver. Aviat hem de veure que li trauran tots els carrers a Adolfo Suàrez per legalitzar el comunisme.

// María Dolores Gimeno

L’autobús, que ha amatinat mig ple des de Vall-de-roures, s’atura a Alcanyís, enmig de la fresca solitària de les primeres hores del dissabte 16 d’octubre: quatre habituals de les lluites, que es queixen de la poca implicació de la resta, més tres que venim de fora. A Alcorisa puja un grup gran, dominat pels jóvens, molt animats. Una parada puntual per replegar a Javier Oquendo, aplaudit per la seua recent intervenció al Senat, clara i contundent, en nom dels “Paisajes de Teruel”. Altres autobusos venen des de Cantavella, Mosqueruela i Calamocha, i des de Monreal fem junts lo camí a la capital, a través de quilòmetres de paisatge despoblat i majestuós, encara sense metal·litzar per la invasió dels aerogeneradors.

// Artur Quintana

La Gramatica basica de l’aragonés, acabada el 30.3.2019 per l’Estudio de Filolochía Aragonesa s’ha publicat enguany per Prensas Universitarias de Zaragoza, obra que completa esplèndidament la Gramática d’en Nagore. En ortografia hi ha hagut un gran retorn a l’aragonès medieval i renaixentista, restituint sobretot la grafia “ny” que tant el Govern com el Consello no havien gosat fer de por a reaccions catalanòfobes —els de l’EFA no han estat tan conseqüents com la SLA, però deu-n’hi-doret! A la llista de superació de catalanofòbies s’ha d’afegir l’entrada del perifràstic a tots els paradigmes verbals.

// Raquel Llop

Ham començat lo mes d’octubre amb una cita molt especial: lo primer ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua; institució que, entre d’altres funcions, vetllarà pels drets lingüístics dels aragonesos i aragoneses; al mateix precís moment en lo què certes persones, elegides pels votants aragonesos, demanen la supressió d’esta institució. Un panorama curiós, com lo que sempre ha acompanyat lo debat lingüístic a casa nostra.

// Maria Dolores Gimeno

Amb l’etiqueta seductora de les energies verdes i renovables, un projecte d’un macroparc eòlic vol sembrar de molins la conca del Matarranya, un seguit de 84 torres de 200 m en paral·lel al riu, estacions col·lectores i una línia d’alta tensió que evacuaria l’energia cap a Ascó per subministrar la populosa Barcelona industrial. A finals d’agost, lo Ministerio para la Transición Ecológica y Reto Demográfico va obrir un període reglamentari d’al·legacions, que finalitza el 8 d’octubre, una carrera contrarellotge per revisar milers de pàgines de memòries tècniques i plànols sobre els quatre parcs projectats (Argestes, Arlo, Céfiro i Pacauli).

// Antoni Bengochea

Poques vegades ocorre que un artista de gran influència en el esdevenir de l’evolució posterior sigui tan poc valorat, tant pel públic aficionat com per part de molts entesos. Ticià és, junt amb Rafael, el millor pintor del “cinquecento”, es a dir, del segle XVI; per damunt de Miquel Àngel, sobre tot arquitecte i escultor. És el gran mestre de l’escola veneciana i pintor favorit de l’emperador Carlos V i Felip II i de molts poderosos dels estats italians, inclosos els papes. Influí directament en tota la expressivitat i brillantor d’artistes com Veronés, Tintoretto i el Greco.

// José Miguel Gràcia

Fa més de tres anys que el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) s’hauria d’haver renovat perquè els seus membres –20 més el president–  tenen esgotats els seus mandats de cinc anys. Tres anys d’incompliment de la Constitució, tres anys de provisionalitat incomprensible, tres anys de vergonya. No oblidem pas que el càrrec de president del CGPT comporta també el de president del Tribunal Suprem i tots sabem de les competències tan fonamentals d’ambdós càrrecs, com són els nomenaments de càrrecs en l’escala judicial, la inspecció judicial i el repartiment d’assumptes, entre altres.

// Artur Quintana

Els sociolingüístics solen dir que quan una llengua se situa davall del 30% de parlants al seu territori, ja no es pot recuperar i va a l’extinció. És una afirmació gratuïta, que no falten llengües que no eren parlades per ningú i ara són majoritàries al territori on es parlen, com el cas ben conegut de l’hebreu, o van en camí de ser-ho, com passa amb l’àrab clàssic, entre d’altres. Però per què ho diuen aquests savis abans esmentats? Potser per a advertir als que ja es troben prop del fatídic 30% —és el cas del català que a Catalunya és a un 34/35%— perquè no badin tant i prenguen mesures efectives de recuperació, però també pot ser que ho advertesquen als que ja són davall del 30% perquè no malgasten energies per a un procés suposadament irreversible, o aneu a saber —tot depèn del tarannà o del color polític del sociolingüista.

// Raquel Llop

Arribe setembre i, com sempre, busquem la manera de compensar allò que no hem fet durant el mes d’agost i comencem el curs amb una acumulació d’objectius que, spoiler, acabarem dixant de banda, com passa amb aquells que mos proposam quan comence l’any. Perquè si, perquè som així, mos agrade l’entreteniment que resulte d’imaginar escenaris poc probables en els quals reprens les classes d’anglès, tornes al gimnàs i aconsegueixes establir una rutina, minges més sa…