lo cresol

// Artur Quintana

Totes les nacions que tenen prou poder per a practicar el lingüicidi —l’anglesa, castellana, grega, russa, xinesa…—, de fa segles el practiquen amb entusiasme i efectivitat. La nostra mateixa Monarquia disposava en el passat d’immensos camps de pràctiques lingüicides, perquè en els seus dominis no es ponia el sol, i ara li’n queden prou trossos a la Península i a les Illes Adjacents de Llevant. Passa, tanmateix, que com més va més investigadors hi ha que descriuen amb moltíssim detall les llengües víctimes de lingüicidi, fent que d’aqueixa manera siguin sempre recuperables, que una llengua mai no mor, si està ben documentada, com és ben sabut, o ho hauria de ser.

// Raquel Llop

Porto un temps donant-li voltes al tema de les xarxes socials digitals i els conflictes interns que em generen, ja que, si bé sempre he pensat que ben utilitzades podien ser una eina molt potent, ja fa temps que m’he desenganyat d’aquesta idea i només en veig la part més fictícia, exterioritzada i estereotipada. Persones que basen la seua vida a alimentar l’afecte aliè, el reconeixement d’uns desconeguts, munts d’abraçades buides i distants a canvi d’uns quants likes per omplir la part més obscura del nostre ego.

// José Miguel Gràcia

Ara fa tres setmanes que el prestigiós diari nord-americà The New Yorker va publicar la informació referida a l’anomenat ‘Catalangate’. Es tracta del ciberespionatge massiu que, mitjançant el programa Pegasus, l’Estat espanyol —CNI o qui sigui— ha portat a terme a més de 65 persones —per ara— independentistes catalanes, presidents de la Generalitat, polítics, advocats, activistes, etc. Un fet gravíssim sense cap dubte, una invasió intolerable en la vida privada de tantíssimes persones, un atac a la democràcia, el cas més greu d’aquesta mena que s’ha donat a Europa.

// Raquel Llop

Fa pena com d’assumida tenim la depressió del diumenge, començar el dilluns en silenci i sobreviure la setmana restant-li dies al divendres, ficant el pilot automàtic i acumulant hores davant l’ordinador. Me preocupa especialment en la gent jove, que ha caigut dins la faixa de la nòmina i es veu incapaç d’eixir, d’entendre que no tot és això, arribar a fi de mes i immolar-se davant la “bomba de sodomització massiva”, altrament coneguda com el sou, que arriba per calmar el ramat, amansar a les feres i tornar les aigües al seu curs. I així passa un nou mes, sufocant l’obús perquè no rebenti, alienant les ments imprudents i automatitzades al sistema de la productivitat i la submissió.

// Antoni Bengochea

Ja portem gairebé dos mesos de guerra rus-ucraïnesa. Segons els bons (nosaltres, és a dir, la NATO i Ucraïna), anem guanyant. L’aferrissada defensa ucraïnesa a la qual nosaltres donem suport, ha aconseguit complicar-li l’«operació especial» a la Rússia de Putin, i, com era d’esperar, el nombre de morts, de desgràcies, de destrosses i de refugiats ha anat augmentant. Era això el que volíem, doncs ja ho tenim. Mentrestant s’ha produït el definitiu abandonament del Sàhara a l’invasor marroquí, perquè per a Espanya els sahrauís ja no són un poble o una nació (que té reconegut el dret d’autodeterminació per part de la ONU), sinó un tros del Marroc que no té cap dret a defensar-se.

// Artur Quintana

El Conqueridor té mala premsa entre nosaltres. El venerat historiador i filòleg Antonio Ubieto, sí, aquell que diu que el valencià es parlava abans de la conquesta jaumina, i que en aqueixa el percentatge de catalans hi oscil·lava entre el 0% i l’1,2%, no fa tant anys ens recordava que el rei parlava diversas lenguas y ninguna bien, …. era analfabeto, i a Montsó, sota tutela templera, convenía que el rey fuese lo más bruto posible. Si hi afegim allò que tots sabem: que el rei mos furtà el País Valencià en crear-n’hi un Regne nou, repoblant-lo amb catalans, no ha d’estranyar que la commemoració el 2008 del vuitè centenari del seu naixement passés amb ben poca glòria, i a les escoles els mestres en donessen aquella informació que provocava que els alumnes, cercant-ne confirmació, preguntessen: «Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?»

// José Miguel Gràcia 

Malgrat la distància en el temps, recordo perfectament que quan fèiem plans en les empreses on vaig treballar, les vendes, cash-flows, beneficis, inversions i altres magnituds sempre tendien a créixer. Potser alguns anys, per pura vergonya intel·lectual, estimàvem que els creixements serien més moderats. Mai es preveia una crisi on totes o alguna de les magnituds poguessin caure. Si algun cop algun producte o línia esdevenia decreixent era una suposició provinent d’actuacions voluntàries pròpies de l’empresa, mai per l’entorn, ni per circumstàncies generals. En ocasions es podia ensumar la possibilitat d’una crisi, tot i que, mai se’n podia preveure la magnitud ni el termini de la seua arribada ni la llargària.

// María Dolores Gimeno

L’Obra poètica completa de Desideri Lombarte ha inaugurat la nova col·lecció “Biblioteca Turolense”, que promou l’Instituto d’Estudios Turoleneses. Va aparèixer fa uns mesos, l’any passat, i es va donar a conèixer a través de presentacions en diferents llocs. A la del 6 d’octubre a la llibreria Laie de Barcelona, de la qual este mateix diari se’n va fer ressò, van seguir les de Pena-roja —poble natal de l’escriptor—, Tortosa, Castelló i Tarragona. A les primeres l’assistència de públic va ser important, sobretot de familiars i matarranyencs que ja coneixien prèviament l’autor i obra i que se’n havien assabentat de l’acte a través de canals interns, però poca a les dos raderes, escassament publicitades.

// Antoni Bengochea

Vivim un ambient prebèl·lic desconegut per a mi. La NATO ens ha alineat i ho hem beneït per aclamació. El govern s’ha baixat els pantalons i les dretes xalen: ja som tots uns. Espanya es una, i el sector crític (com jo) una lamentable minoria nostàlgica d’aquell “no a la guerra”. Els actuals pacifistes som uns covards, mariques o fills de Putin. La desinformació i manipulació dels mitjans de comunicació (controlats pels seus oligarques) campa a tot plaer. Què fa aquesta guerra diferent a les altres? Afganistan el vam abandonar, la guerra de Síria mai ens ha importat (com no ens va importar la dels Balcans), ni ens importa la invasió d’Israel a Palestina, ni la massacre de Turquia (país NATO) als kurds o la invasió del Marroc al Sàhara; i encara menys les guerres dels països africans que ens omplin el nostre d’immigrants il·legals.

// Antoni Bengochea

La manipulació informativa està de moda. Faules, boles i calúmnies són armes llancívoles de tots els mitjans de comunicació, mercenaris al servei dels seus amos, siguin grans empreses, bancs, sistemes financers o l’església. Calumnia, que alguna cosa queda, resa el dit popular. Quina raó tenia Rossini a El barber de Sevilla: «La calúmnia va corrent per les orelles de la gent. S’introdueix hàbilment, i fa atordir i inflar els caps i cervells. L’avalot va creixent i guanya força pop a poc. Vola ja de lloc en lloc. Sembla un tro, una tempesta, que en mig del bosc va xiulant i atabalant.  Al final es desborda i esclata i produeix una explosió com un tret de canó. Un terratrèmol, un temporal, un tumult general. I l’infeliç calumniat, envilit i esclafat, davall el flagell públic, prefereix perir».

// María Dolores Gimeno

Lo món infantil està envaït per un seguit de creences que caduquen al pas a l’edat adulta, on tot ha de seguir paràmetres racionals i lògics. Enyorant-lo, les persones grans mos convertim en còmplices i continuadors de la creença o tradició, entusiasmats per poder recrear davant dels xiquets la il·lusió viscuda anys abans per nosaltres mateixos. Esta setmana acaben de passar los Reis Mags d’Orient, que desfilen simultàniament en cavalcades diverses la tarda del 5 de giner, a la mateixa hora, pels carrers de la nostra vila o ciutat, i alhora a la tele; a la nit, infatigables, van repartint regals, en una prova fantàstica d’ubiqüitat tan inqüestionable com la seua habilitat per parlar la nostra llengua.

// José Miguel Gràcia

El dilluns 7 de febrer el Sr. Lambán es va reunir al Pignatelli, seu de la Presidència, amb l’organització, associació, espai, partit polític o el que sigui, Societat Civil Catalana (SCC). No cal dir que en democràcia cadascú es pot reunir amb qui vulgui a nivell individual i privat. Ara bé, quan s’ostenta un càrrec públic d’alt nivell, la responsabilitat pròpia i el càrrec imposen certes restriccions. Què en sap el Sr. Lambán de la ideologia política dels representants i fundadors de SCC que no té cap representació al Parlament de Catalunya? M’atreveixo a dir que la coneix prou bé i que s’hi va reunir per això.