tribuna

// Carmesina Martorell

Al Víctor S.V., amb motiu del seu aniversari.

Com que l’estiu és vagarós, he estat endreçant per enèsima vegada els calaixos on deso retalls i fotocòpies dels temes del meu interès. Del munt de paperassa, van aguaitar unes notes i fotografies sobre Vil·la Fortunatus —el jaciment romà que tenim vora el poble— i vaig tornar a fantasiar —efecte, sens dubte, de la canícula estival que ens toca patir a la ribera del Cinca— sobre les persones que devien viure en aquest mas amb vistes a les ufanoses vores del Cinca i a les espectaculars postes de sol del Plla.

// Merxe Llop

Núria conduïa a poc a poc gaudint del paisatge d’oliveres i ametllers per una carretera comarcal molt estreta, quedaven uns sis quilòmetres per a arribar a la N-232 que va des d’Alcanyís a Saragossa. Començava a ploure quan, després d’un revolt molt tancat, gairebé atropella un jove negre que caminava amb una gran motxilla. 

// Lluís-Xavier Flores i Abat

La posada en marxa de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua l’1 d’octubre de 2021 era necessària per a la normativització dels idiomes minoritaris de l’Aragó, l’aragonés, el benasqués —legalment sota l’aixopluc de l’aragonés— i el català. L’AAL “està al servei de la societat aragonesa”, la seua tasca és “protegir el llegat dels nostres avantpassats, amb la finalitat de preservar-lo i transmetre’l, sempre amb rigor científic” i té com a atribució “establir les normes de l’ús correcte de l’aragonés i del català”.  

// Joaquim Torrent

Darrerament hi ha hagut una certa polèmica arran de l’ensenyament de la llengua a la Vall de l’Isàvena. Pel que fa a la qüestió caldria fer algunes consideracions prèvies: lluny de les elaboracions virtuals tenim la realitat dels parlants i la intel·ligibilitat mútua, i resulta indiscutible que quan aquesta intel·ligibilitat és recíproca en més d’un 90% i s’acosta al 100% estem parlant de la mateixa realitat, llengua o diasistema; de fet un diasistema té una mateixa llengua en els orígens, si voleu una “protollengua”, que per avatars històricopolítics ha esdevingut dos, o més, llengües oficialment diferents però mútuament intercomprensibles, com seria el cas de les llengües escandinaves o del gallec i el portuguès, i, també, de l’occità, el català i —per a alguns— el ribagorçà sud-occidental, que inclouria el ribagorçà baix-occidental i el mig-occidental, malgrat l’exigüitat de parlants d’aquest darrer.

// Alfonso Callejero

Hi ha relació entre nivell socioeconòmic i les possibilitats de patir una malaltia? Tot i que soni estrany, sí, ja que són molts els exemples que tenim al nostre abast els professionals sanitaris per entendre sa importància de la renda de sa persona i per què aquesta pot condicionar, afavorir o predispondre a patir determinades malalties.

// Vicent Pallarés Pascual

Fa temps, recordo que, a l’aparcar el meu cotxe a Benassal, em vaig trobar amb una agradable sorpresa: era una pintada contra la pluja àcida de la central d’Andorra. Vaig prendre unes fotografies, ja que considerava que era un testimoni d’un temps i de les protestes que van travessar els tres territoris contra un problema ecològic greu.

// Patrici Barquín

Gràcies, entre altres coses, al retrat meravellós que en va fer Blasco Ibáñez, tothom sap de què parlem si diem horta. No, no em refereixo a les històries truculentes que el bo de Vicent relatava al voltant de l’horta, sinó a l’horta com a paisatge. En qualsevol cas, una bona definició d’horta que fem a Fraga é aquella terra que rep l’aigua del riu, sigue a través de les seclles que van fer en temps dels àrabs o sigue a través del reg de tubs de pressió.

// Joaquim Torrent

Recentment hem pogut llegir un tweet de cert historiador ribagorçà especialitzat en història medieval on al·ludeix despectivament a «irredemptistes catalans», «il·luminats ribagorçans» i «xapurriadistes». Anem a pams, i pensem que no tothom és igual i que cal destriar el gra de la palla. 

// Vicent Pallarés Pascual

Robert Capa és un dels fotògrafs que més m’han impactat. La força i el relat que mostren les seves imatges ens parlen de cadascun dels conflictes que ha cobert amb les seves càmeres, les seves famoses Leica.

// Pietro Cucalón

«…El rellotge infantil de la paret on apareix un monjó de colors brillants marque les onze i mitja del matí. Lo meu nin de sis anys i jo som asseguts a una sala d’espera d’una clínica odontopediàtrica a Saragossa. L’espai és prou agradable amb les parets pintades a tons pastel. És ple de joguets una mica gastats i pansits, però molt variats, fins i tot es pot veure al fons un penjador amb disfresses. Hi ha una altra nina més menudeta i innocent que jugue amb un trencaclosques de fusta i amb un peluix però no s’aparte més de dos passos de sa mare.

»Mon fill té la mirada fixa. Intento fer conversa però ell només me conteste amb monosíl·labs. Li toco les manetes, les sento suades i de seguida agarren en força les meues. Sap a què hem vingut, té uns records molt roïns de les raderes visites al dentista. Este és lo quart professional que visitem i ja mos queden poques opcions perquè duu moltes peces en càries. Sempre hi ha la solució de l’anestèsia general però no m’agrada pònt i si puc la volem evitar.

// José Miguel Gràcia

L’actualitat és per a mi una font de temes per escriure aquestes línies i amb qualsevol d’ells ho podria fer, tot i que en tinc un sempre present per la preocupació que em produeix a mesura que passa el temps. Segurament el lector haurà pogut llegir recentment algun petit article meu, relacionat amb aquest mateix assumpte i del que ara parlaré, i ho faré aprofitant el major espai que ara tinc. També ho vaig fer en aquesta revista [Compromiso y Cultura] l’any passat amb un llarg article. Pot pensar el lector que és una fixació meua la idea de les energies renovables, així com l’escalfament global del nostre planeta i les seues conseqüències. Tant se val, el lector té el dret a opinar el que vulgui i encertarà si pensa que realment és una dèria meua. Tot i així, considero el tema de tanta importància que per més que s’escrigui mai en serà suficient. Any rere any el problema és més greu i una gran part de la ciutadania roman tranquil·la sense adonar-se, crec, de la magnitud del problema, ni de les seues conseqüències actuals i futures.

// Artur Quintana i Font

La frontera lingüística de la llengua catalana al nostre país va ser establerta amb tot detall per en Joan Coromines en un article seu del 1959 sobre els noms dels municipis aragonesos de llengua catalana, i partint d’aquest estudi es va redactar l’avantprojecte de Llei de Llengües de 2001 —Aladrada n’ha difós el mapa, que també es pot consultar a la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó. Podria semblar que la qüestió era resolta. No ha estat així. Ja el 1997 en iniciar-se l’ensenyament optatiu de l’aragonès ho va ser no només a pobles de llengua aragonesa, ans també a pobles fronterers de llengua catalana, on corresponia ensenyar català i no pas aragonès. Les associacions d’estudi i foment de la llengua catalana al nostre país ho van denunciar i ho segueixen fent: debades. Cap reacció per part de l’administració, ni de la universitat, conselleria, la Direcció general de Política Lingüística, els inspectors, mestres, ajuntaments, partits polítics, etc., per a aturar aquest esguerro.