Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

tribuna

Guillem Nicolau, un humanista de Maella *

Guillem Nicolau, un humanista de Maella *

// Artur Quintana

A l’Edat Mitjana els escriptors aragonesos en llengua catalana eren membres de la reialesa –Jaume I, Pere IV, …- o hi estaven molt relacionats. Aquest es el cas d’en Guillem Nicolau, anomenat també lo Rector de Maella. Tot i que la biografia d’en Nicolau presenta força llacunes, com més va més detalls en sabem, que noves recerques als arxius, especialment al Diocesà de Saragossa podrien arredonir. Malgrat que no tenim cap constància documental seua fins el 1366, quan entrà com a ajudant de registre a la cort de la reina Elionor de Sicília, tercera muller del Cerimoniós, penso que no és del tot aventurat suposar que en Nicolau havia nascut i mort a l’Aragó.

llegir-ne més

De com la Comarca del Matarranya va aconseguir el seu nom*

De com la Comarca del Matarranya va aconseguir el seu nom*

// Artur Quintana

Temps era temps el Matarranya era un riu de conca tripartida entre l’Aragó, Catalunya i el País Valencià –i segueix sent-ho avui en dia–, la part aragonesa de la qual es trobava inclosa dins de la macrocomarca o regió del Baix Aragó, continuadora d’alguna manera de la malaguanyada província noucentista d’Alcanyís.

I així hauria seguit sent, si no hagués passat el que va passar: resulta que l’any 1959 l’indoeuropeista i romanista Joan Coromines i Vigneaux publicà al volum XXIII de la Revue de Linguistique Romane l’extens article Els noms dels municipis de la Catalunya Aragonesa, reeditat el 1970 a les pàgines 43-141 del segon volum del seu llibre Estudis de toponímia catalana –d’on cito–, on normalitzà els noms de tots els municipis d’aqueix territori que ara coneixem com La Franja –d’Orient per a uns o de Ponent per a uns altres, i del Nord per a uns tercers, podríem afegir–, establint-ne també els límits comarcals amb tot de detall, poble per poble, prenent com a criteri decisiu la llengua i la cultura que s’hi conforma, que en el cas de la Franja és la catalana.

llegir-ne més

El silenci després de l’estiu*

El silenci després de l’estiu*

// Vicent Pallarés Pascual

Camino per Fondespatla aquesta tarda. Tot i que ha estat un any diferent a causa de la pandèmia, encara continua inquietant-me el silenci que prenen els pobles després de les vacances quan els hem conegut plens de vida. El bullici deixa pas al silenci, sols trencat de vegades pel soroll d’un tractor o un cotxe. Aquelles passes de la veïna que es perd a la llunyania. Aquells nens i nenes que caminen cap a l’escola. Després, un retorn una altra vegada a l’absència de so.

llegir-ne més

Masies enrunades per la neu*

Masies enrunades per la neu*

// Vicent Pallarés Pascual

Aquestes darreres nevades que ens van arribar amb les tempestes Glòria i Filomena van fer ensorrar algunes masies del territori. El pes considerable de la neu sobre les teulades va suposar el colp de gràcia per a algunes edificacions que ja estaven malmeses. El procés del seu deteriorament és conegut: en un principi, la teulada no s’acaba de conservar bé quan s’abandonen o no es fa la vida contínua, com anys enrere. Aleshores, apareixen les primeres goteres que ajuden a malmetre les bigues, que, a poc a poc, es podreixen.

llegir-ne més

Los «esparteros» del segle XXI*

Los «esparteros» del segle XXI*

// Redacció

Lo general Espartero, regent d’Espanya per la minoria d’edat de na Isabel II i la dimissió de la reina mare Maria Cristina de Borbó (per trobar-se implicada en un escàndol de tràfec d’esclaus), va bombardejar Barcelona indiscriminadament per a sufocar una revolta popular a finals del 1842 (que no en va ser el primer bombardeig ni tampoc en fóra el darrer per part de l’exèrcit espanyol), i una volta ofegada va llançar la seua famosa frase, que ha quedat per a la història: «Per al bé d’Espanya cal bombardejar Barcelona una volta cada cinquanta anys».

llegir-ne més

Qüestió d’atenció

Qüestió d’atenció

// Montse Gort

No t’escolto! —vaig sentir que li deia un infant al seu company mentre aquest mirava d’explicar una anècdota enmig d’una classe. En sentir aquells mots, dits amb una contundència remarcable, el primer que vaig pensar va ser que alguna cosa devia haver passat entre ells i que, per aquest motiu, es mostrava obertament maleducat davant el grup.

No t’escolto! —va dir llavors la mestra— i aquí se’m va esfondrar la teoria. Després d’uns segons de confusió, ho vaig entendre; No es tractava de mala educació, sinó d’un error provocat per una deixadesa lingüística perillosa que havia arribat per quedar-se, i que es mostrava, un cop més, decidida a anar envaint el nostre quefer diari.

llegir-ne més

Escriptura*

// Merxe Llop

Avui mostraré unes reflexions sobre l’escriptura i la llegua. Començaré per la pregunta que em faig moltes voltes: Què em motiva a escriure? Escriure i fer públic allò que escric. És cert que gaudeixo amb l’escriptura, però també m’agrada llegir i especialment aprendre; aprendre de qui em pot ensenyar quelcom que m’interessa i desconec. I tot junt formen la pasta del material creatiu que m’alimenta.

Habiten en mi uns relats que creixen i creixen fins que d’alguna manera volem eixir i respirar sense l’opressió del silenci i de les paraules afeblides en la ment. I en l’ànima.

llegir-ne més

Lo pare Faci*

Lo pare Faci*

// Artur Quintana

Amb quaranta obres publicades, la majoria originals tret d’algunes traduccions de l’italià, a més de pròlegs, presentacions i cartes encara ben poc coneguts, lo pare Faci és un dels autors més prolífics del Baix Aragó.

No fa gaire s’ha publicat una tesi doctoral, accessible a la xarxa, de na Cristina Gimeno Maldonado de la Universitat Autònoma de Barcelona: Una memoria histórica de la Orden del Carmelo: Roque Alberto Faci. Barcelona 2018, on l’autora presenta una acurada biobibliografia d’en Faci i n’estudia amb molt de detall cada una de les obres.

llegir-ne més

El pont de Massalió, obra de José Torán de la Rad *

El pont de Massalió, obra de José Torán de la Rad *

// Joaquim Montclús i Esteban

José Torán de la Rad (Terol, 1888 – Terol 1932) va ser un enginyer , un industrial i també un important polític. Pertanyent a una notable familia de la burgesia de Terol, el seu iaio, José Torán Herreras, va ser el fundador de la “Banca Torán” i el seu oncle Damaso Torán Garzarán va ser el primer enginyer de la família i director de la “Teledinámica Turolense S. A”. Va tenir dos germans més, Alfonso i Manuel, també enginyers.

llegir-ne més

Les dues gegantes i el seu exèrcit del fred al Matarranya històric*

Les dues gegantes i el seu exèrcit del fred al Matarranya històric*

// Francesc Teixidó

O podríem dir els dos gegants…, perquè, sí, em refereixo a les “Neveres”, que també s’anomenen “cases de la neu”, “pous de neu”, “pous de gel” o “pous de glaç”.

De pous de glaç, com en diem a la meva comarca, n’he vist per tot el territori, n’hi ha arreu, però en una visita feta l’any 2014 a la nevera de Bellmunt de Mesquí vaig quedar corprès per la seva grandària i gratament sorprès per la bona restauració i conservació; i prop d’allà, a la Canyada de Beric, n’hi ha una altra també immensa, poc més petita que l’anterior i també conservada excel·lentment: les dues “Gegantes”; després visitant diverses localitats de la comarca i llegint alguns estudis sobre el tema, se’m va fer evident que cada poble en tenia una, si no eren més.

llegir-ne més

Algunes discòrdies entre Aragó i Catalunya*

Algunes discòrdies entre Aragó i Catalunya*

// Ignacio Micolau

Aragó i Catalunya, malgrat haver viscut durant segles sota el mateix sobirà i com dos Estats dins de la Corona d’Aragó, van tenir moments de discòrdia per motius polítics i, també, econòmics, encara que s’addueixi en moltes ocasions que les economies de tots dos territoris es complementaven. Catalunya va ser sempre, al llarg de la història, en paraules de l’historiador Pierre Vilar, “l’intermediari obligat entre Aragó i el Mediterrani” i a l’Aragó es va anar forjant “el sentiment d’una excessiva dependència”.

llegir-ne més

Per què celebrem la primavera*

Per què celebrem la primavera*

// Pietro Cucalón

Moltes celebracions com Nadal, Sant Joan, Tots Sants… són festes que a hores d’ara tenen un fort caràcter religiós, però totes elles no tenen el seu origen en la religió catòlica. Hi podem afirmar que són tan antigues com la capacitat de l’ésser humà de ser conscient de la seua espiritualitat i cobreixen la seua necessitat de compartir, de celebrar en suma de reunir-nos. En moltes ocasions reforçaven i donaven sentit a la nostra relació amb la natura i per tant aquestes festivitats són tan antigues com naltres mateixos.

llegir-ne més

Entrades més antigues >>

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: