u12

// Esteve Betrià

Enclaustrat (relativament, ¡encara puc visitar l’estanc de la cantonada per abastir-me de tabac i pòlisses!) i a poques jornades del meu aniversari, no puc deixar de pensar en com, al llarg de la història de l’alimentació humana, diversos ingredients, condiments i conservants que en molts moments tingueren una importància capital, a hores d’ara no en tenen mica, o gairebé gens, d’importància.

// Esteve Betrià

Per a bona part del sector masculí de la meua generació rural —i, encara més, en infinitat de generacions pretèrites—, una de les activitats predilectes dels adolescents d’aquells temps (anys seixanta del segle passat) consistia —així que entrava la primavera—, en ‘anar a follar nius’ de moixons (verderols, gafarrons i, especialment, cardalines; mai aurinetes, perquè resulta impossible nodrir en captivitat els ocells insectívors) per a criar-los engabiats i alimentar-los a casa amb una massa massegada de pa i aumetlles i, si sobrevivien al procés de criança, gaudir dels seus cants cautius).

// Esteve Betrià

Ja fa set anys que el meu entranyable amic Berenguer de Mussots —sempre atent al passat islàmic del país— em va fer a mans el compendi antològic de poesia àrab Llibre de La Frontera, de Musa ibn al-Tubbi, en edició a cura del poeta i crític lleidatà Jaume Pont (Edicions Proa, Barcelona, 2000).

// Esteve Betrià

En el treball que ja fa força anys vaig dedicar a la toponímia del Poble vaig indicar que el ’Barranc d’Alcanyís’ es trobava (i es troba): “A l’esquerra de l’Ebre després de l’aiguabarreig amb el Segre. També conegut com el barranc de l’Arquet.

// Esteve Betrià

Fa força temps que vaig llegir El català no morirà, de Lluís-Anton Baulenas. Sempre traus cosa de profit en textos que tracten d’un tema tan estimat pel col·lectiu dels catalans com és reflexió sobre llur llengua. En aquest cas hi vaig trobar un parell d’anotacions dignes de rescatar.

// Esteve Betrià

En el número de TdF de gener de l’any passat, m’esplaiava –a través de diversos comentaris que volien tenir un caràcter ludicolingüístic– a propòsit de les obertures i els tancaments en les vocals tòniques e i o característiques en el lèxic del parlar del Poble i localitats veïnes. Més en concret, centrava els comentaris en el topònim menor ‘Vérp’ i en els antropònims, també locals des del punt de vista fonètic, ‘Manòlo’ i ‘Miguèl’. Tot plegat em semblava indicar que aquestes dues vocals tòniques (e i o)

// Esteve Betrià

Fa una pila d’anys vaig llegir (potser al desaparegut setmanari El Món (1981-1988)) una col·laboració de caràcter lingüisticoideològic de l’escriptora Marta Pessarrodona en la que s’apuntava que la gran majoria –per no dir la totalitat– de les llengües del nostre context cultural occidental, si més no, empraven –empren– mots inspirats directament i formal en l’espanyol macho, i en el seu derivat machismo, per a descriure l’actitud que mantenen certs sectors de la societat d’atribuir als hòmens una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones;

// Esteve Betrià

Ara fa 50 anys (sembla mentida com passa el temps! I no diu res!) d’un seguit d’esdeveniments de transformació política, cultural i social que han marcat / van marcar intensament la segona meitat del proppassat segle XX i, de retruc, la posterior societat occidental (la qualifico d’occidental en un sentit ampli, gairebé global).

// Esteve Betrià

Des de 2004 s’atorga anualment el Premi Internacional de Periodisme Esportiu Manuel Vázquez Montalbán. Doncs bé, aquest desembre he escoltat a la ràdio com el periodista esportiu –premi Vázquez Montalbán 2005– Joaquim Maria Puyal es referia al seu amic i col·lega amb l’apel·latiu familiar ’Manólo’, amb o tancada, és a dir amb pronúncia castellana.

// Esteve Betrià

El primer d’abril de 1918 naixia a l’Aranyó l’escriptor Manuel de Pedrolo i Molina, és a dir que molt aviat en farà un segle. Amb motiu d’aquesta efemèride, el 2018 serà declarat l’Any Pedrolo amb la voluntat d’actualitzar i difondre la seua extensa obra literària i el seu compromís cívic i patriòtic.

// Esteve Betrià

No hi ha dubte que estic passant uns mesos –potser anys– plens de nostàlgia, i que encara sóc en temps de penúria. No sé ben bé per què, però des de fa alguns dies, o setmanes, em retorna al fons del magí el conegut poema de Pierre de Ronsard Ballade des Dames du temps jadis,

//Esteve Betrià

De tant en tant m’assalta un dubte: m’estic tornant paranoic o ja sóc un paranoic de manual? És a dir, d’acord amb el diccionari general, m’interrogo sobre si pateixo “una psicosi caracteritzada per l’aparició d’idees delirants i obsessives, generalment de grandesa, de persecució, d’anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament”?