u12

// Esteve Betrià

Ja fa set anys que el meu entranyable amic Berenguer de Mussots —sempre atent al passat islàmic del país— em va fer a mans el compendi antològic de poesia àrab Llibre de La Frontera, de Musa ibn al-Tubbi, en edició a cura del poeta i crític lleidatà Jaume Pont (Edicions Proa, Barcelona, 2000).

// Esteve Betrià

En el treball que ja fa força anys vaig dedicar a la toponímia del Poble vaig indicar que el ’Barranc d’Alcanyís’ es trobava (i es troba): “A l’esquerra de l’Ebre després de l’aiguabarreig amb el Segre. També conegut com el barranc de l’Arquet.

// Esteve Betrià

Aquests dies he llegit el llibre de Lluís-Anton Baulenas El català no morirà. Gairebé sempre traus alguna cosa de profit en llegir un text que tracta d’un tema tan estimat per l’ésser col·lectiu dels catalans com és la vigència, o no, de llur llengua. En aquesta ocasió hi he trobat un parell d’observacions dignes, per un motiu o per un altre, de destacar.

// Esteve Betrià

En el número de TdF de gener de l’any passat, m’esplaiava –a través de diversos comentaris que volien tenir un caràcter ludicolingüístic– a propòsit de les obertures i els tancaments en les vocals tòniques e i o característiques en el lèxic del parlar del Poble i localitats veïnes. Més en concret, centrava els comentaris en el topònim menor ‘Vérp’ i en els antropònims, també locals des del punt de vista fonètic, ‘Manòlo’ i ‘Miguèl’. Tot plegat em semblava indicar que aquestes dues vocals tòniques (e i o)

// Esteve Betrià

Fa una pila d’anys vaig llegir (potser al desaparegut setmanari El Món (1981-1988)) una col·laboració de caràcter lingüisticoideològic de l’escriptora Marta Pessarrodona en la que s’apuntava que la gran majoria –per no dir la totalitat– de les llengües del nostre context cultural occidental, si més no, empraven –empren– mots inspirats directament i formal en l’espanyol macho, i en el seu derivat machismo, per a descriure l’actitud que mantenen certs sectors de la societat d’atribuir als hòmens una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones;

// Esteve Betrià

Ara fa 50 anys (sembla mentida com passa el temps! I no diu res!) d’un seguit d’esdeveniments de transformació política, cultural i social que han marcat / van marcar intensament la segona meitat del proppassat segle XX i, de retruc, la posterior societat occidental (la qualifico d’occidental en un sentit ampli, gairebé global).

// Esteve Betrià

Des de 2004 s’atorga anualment el Premi Internacional de Periodisme Esportiu Manuel Vázquez Montalbán. Doncs bé, aquest desembre he escoltat a la ràdio com el periodista esportiu –premi Vázquez Montalbán 2005– Joaquim Maria Puyal es referia al seu amic i col·lega amb l’apel·latiu familiar ’Manólo’, amb o tancada, és a dir amb pronúncia castellana.

// Esteve Betrià

El primer d’abril de 1918 naixia a l’Aranyó l’escriptor Manuel de Pedrolo i Molina, és a dir que molt aviat en farà un segle. Amb motiu d’aquesta efemèride, el 2018 serà declarat l’Any Pedrolo amb la voluntat d’actualitzar i difondre la seua extensa obra literària i el seu compromís cívic i patriòtic.

// Esteve Betrià

No hi ha dubte que estic passant uns mesos –potser anys– plens de nostàlgia, i que encara sóc en temps de penúria. No sé ben bé per què, però des de fa alguns dies, o setmanes, em retorna al fons del magí el conegut poema de Pierre de Ronsard Ballade des Dames du temps jadis,

//Esteve Betrià

De tant en tant m’assalta un dubte: m’estic tornant paranoic o ja sóc un paranoic de manual? És a dir, d’acord amb el diccionari general, m’interrogo sobre si pateixo “una psicosi caracteritzada per l’aparició d’idees delirants i obsessives, generalment de grandesa, de persecució, d’anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament”?

// Esteve Betrià

De la patuleia de col·legues i assimilats amb què vaig compartir aules, bars i altres antres de reflexió i d’esbargiment jovenívol durant els meus inquietants anys d’estudiant a la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona van sorgir de manera col·lectiva i espontània diversos vocables marcats per un evident to festiu i burleta.

// Esteve Betrià

Joan Coromines en el seu breu i ben conegut text divulgatiu El que s’ha de saber de la llengua catalana (1954) escrivia que “El català és una llengua romànica, resultant de l’evolució local del llatí parlat en el país en temps dels romans.