u12

// Esteve Betrià

Observo, cada dia amb més freqüència, com existeix arreu un corrent nominalista que consisteix en designar vies urbanes, —i en ocasions interurbanes—, institucions i organismes de tota mena amb noms de personatges públics ja traspassats. I no em refereixo només a noms de carrers i altres vies urbanes, sinó també instal·lacions hospitalàries com ara les catalanes Germans Trias i Pujol, Arnau de Vilanova, Joan XXIII, Moisès Broggi, Josep Trueta… A centres universitaris com són Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Ramon Llull, Abat Oliba… A multituds d’instituts d’ensenyament secundari, a l’autopista Pau Casals, o a l’aeroport Josep Tarradellas —a imitació dels noms dels aeroports internacionals ben coneguts com ara el John F. Kennedy i el LaGuardia de Nova York, el Charles de Gaulle de París, l’Adolfo Suárez de Madrid o el Pablo Picasso de Màlaga. No deixa de ser curiós, o no, que l’únic aeroport internacional batejat amb el nom d’una dona del qual tinc notícia siga el de Sabiha Gökçen, filla adoptiva de Mustafà Kemal Atatürk, nom amb què es conegut l’altre aeroport internacional d’Istanbul.

// Esteve Betrià

Amb pare de Mequinensa i mare de Ginestar —dues viles ebrenques— Jaume Arbiol, nascut el 1979 a la ciutat d’Elx, resideix de 1980 ençà a la vilanova de Mequinensa. Llicenciat en història per la Universitat de Lleida, ha donat a conèixer diversos treballs relacionats amb la història mequinensana del segle XIX publicats a l’anuari local L’Angorfa i és autor del volum historiogràfic Mequinensa 1808-1898: 90 anys del segle dinou (2021) amb el qual obtingué el III premi d’Investigació Jesús Moncada el 2020; i encara el passat desembre ha estat guardonat amb la beca de l’IEBC.

// Esteve Betrià

En aquesta mateixa pàgina, en Berenguer de Mussots ens informa, amb una breu anotació, sobre l’exposició «De Mequinensa a Damasc» i també sobre diverses activitats relacionades amb el món de l’abella, com ara l’apicultura moderna i la tradicional. 

// Esteve Betrià

Enguany s’està commemorant els 400 anys de la mort a Vallfogona de Riucorb del més destacat poeta del barroc català: Francesc Vicent Garcia Ferrandis, popularment conegut amb el nom de Rector de Vallfogona. Si bé sembla que aquest escriptor havia nascut circumstancialment el 1579 a la ciutat de Saragossa, fins fa ben pocs anys hom ha considerat que Vicent Garcia havia nascut a Tortosa, sens dubte perquè tant el pare com la mare eren naturals de la capital del Baix Ebre i, també, perquè hi residí, amb la mare i els avis, a partir, si més no, de la mort del pare el 1582. 

// Esteve Betrià

Nascut a Mequinensa el 1956, aquest 23 de febrer ha mort a Menorca Josep Carbonell Vidallet. En Josep —‘lo Sastre’, com encara ara és conegut pels mequinensans— es mostrà de sempre apassionat per la història antiua i, molt especialment, per l’arqueologia de Mequinensa. Col·laborà, fa quaranta anys, en el número 7 (hivern de 1990) de la històrica revista Desperta ferro! amb un breu article, «Prehistòria i romanització de Mequinensa», on donava notícia de l’inici de l’excavació del jaciment de l’Edat del Bronze dels Castellets —les restes d’un estratègic poblat ibèric situat dalt d’un tossal al marge esquerre de l’Ebre al seu pas pel terme de Mequinensa— a càrrec d’un grup d’arqueòlegs de la DGA coordinat per José Ignacio Royo Guillén, investigador amb qui va col·laborar en aquest i en altres jaciments neolítics i descobrir vestigis prehistòrics i romans en diferents punts del terme municipal de Mequinensa (Barranc de Julia, Riols, Vallfera, Vallmajor…).

// Esteve Betrià

El passat 2 de novembre l’Anna Dodas hauria fet seixanta anys. Nascuda el 1962 a Folgueroles —la bonica i tranquil·la vila de la Plana de Vic, a la mateixa casa en què nasqué el 1845 el més destacat i influent poeta català del segle XIX, Jacint Verdaguer Santaló—, assassinada amb 23 anys l’agost de 1986 als voltants de la menuda vila occitana de Briçac, a prop de Montpeller. L’Anna, estudiant de filologia catalana a la Universitat de Barcelona, viatjava aquell estiu en temps de vacances amb una amiga, Gemma Argemí, per la costa mediterrània camí de la ciutat sarda catalanòfona de l’Alguer. L’assassinat de les dues amigues catalanes mai no s’ha resolt.

// Esteve Betrià

Us ho confesso, de sempre he sentit admiració per la vila de Nonasp i per les nombroses activitats socials i culturals dels seus fills (i filles). Si bé des de la infantesa el nom de Nonasp —al costat dels de Favara, Maella i, encara el més pròxim, de Faió— formava part del meu imaginari, el primer contacte físic amb aquesta vila, i la seua gent, no va ser fins a l’estiu de 1984 —o, més probablement, la Setmana Santa de 1985— quan amb una motxilla i un sac de dormir em vaig plantar al bell mig de Nonasp amb la intenció d’aplegar textos de la literatura popular. Per fortuna, totalment desorientat, vaig coincidir amb un noi a qui vaig demanar si coneixia un racó on estendre el meu sac; aquest noi, una mica més jove, em va convidar a passar la nit a ca seua; i així ho vaig fer. Aquell noi era Màrio Rius Roc.

// Esteve Betrià

No voldria acabar l’Anno Domini de 2021 sense fer esment al naixement, just ara fa un segle, de Georges Brassens a Seta, la localitat occitana on cinquanta anys abans, el 1871, havia nascut Paul Valéry, un altre poeta fonamental en el panorama de la literatura francesa del segle XX. L’un, el primer que he esmentat, va estar el poeta popular —acompanyat de la guitarra— més destacat d’allò que es podria qualificar de poesia prenyada de crítica a tots els estaments de la societat burgesa i de l’autoritat establerta, un poeta que també va saber expressar amb simpatia, tendresa, humor i d’amor a contracorrent de les classes populars.

// Esteve Betrià

En la col·laboració que en Ramon Sistac va publicar al número 149 d’aquesta revista reivindicava, gastronòmicament parlant, la ingesta de la galera —crustaci “més lleig que pegar un pare i ben difícil de menjar, però que recompensa l’esforç amb un gust exquisit”. Totalment d’acord amb l’opinió de l’amic, perquè l’arròs amb galeres no em sembla que tinga gaire cosa a envejar a l’arròs més prestigiat de la nostra cuina: l’arròs caldós de llamàntol.

// Esteve Betrià

En alguna ocasió ja m’he manifestat a propòsit de l’ús que fan els parlants catalans d’alguns mots amb formes allunyades de les que trobem en la resta de llengües occidentals, com és el cas de ‘masclisme’ versus ‘matxisme’. Al meu entendre, una cosa semblant passa amb el mot d’origen italià fascismo, —adaptat a gairebé totes les llengües com a fascisme (esclar, amb multiples variants ortogràfiques i fonètiques)—, mentre que en català la grafia d’aquest mot que s’ha generalizat és feixisme, si més no en els àmbits més formals.

// Esteve Betrià

Aquest any de confinament al bell mig de l’Eixample barceloní m’han permès establir contacte visual amb diferents passavolants vertebrats alats i emplomats. De sempre —com aquell que diu— a la terrasseta d’Aribau em visiten de manera insistent exemplars —sempre en solitari— de la inconfusible Erithacus rubecula, coneguda com ‘papadeta roja’ o ‘papa-roget’ en el parlar del Poble —i en català estàndard ‘pit-roig’—, un moixó discret que desperta simpatia entre els humans. També tradicionalment visiten la terrasseta exemplars de Pica pica, la coneguda arreu del domini del català com a ‘garsa’, un moixó que odio profundament perquè a la recerca de cucs i cuquets em deixa, sense cap mena de consideració, a l’enterra de la terrassa una empipadora escampadissa de detritus remoguts.

// Esteve Betrià

En el transcurs d’una atenta i detallada lectura de la versió catalana de l’excel·lent peça de literatura memorialística Crist s’ha aturat a Èboli (1945) —obra del pintor i escriptor italià Carlo Levi— que publicà el 1964 l’historiador i periodista mequinensà Edmon Vallès, amb la pretesa intenció de detectar l’ús de mots i expressions del català nord-occidental —en concret, del de Mequinensa— que hi fa aquest traductor mequinensà, em vaig trobar amb dos breus textos narratius que recullen, d’una manera o d’una altra, llegendes o tradicions pròpies de la cultura oral i popular. La primera té a veure amb les relacions que en temps ancestrals mantenien l’home i el llop. Es tracta d’una