Metàfora melosa

// Esteve Betrià

En aquesta mateixa pàgina, en Berenguer de Mussots ens informa, amb una breu anotació, sobre l’exposició «De Mequinensa a Damasc» i també sobre diverses activitats relacionades amb el món de l’abella, com ara l’apicultura moderna i la tradicional. 

En la columna «Paraules meloses», publicada en el número 74 (març, 2008) de TdF, reflexionava a propòsit de les sensacions que m’havia provocat la lectura atenta d’un poema de Salvador Espriu —el XXI del llibre Final del laberint (p. 379) inclòs en les seues Obres Completes/1 Poesia, 1, Barcelona: Edicions 62, 1985— que si bé és més que probable que ja l’hagués llegit anys abans, ara, amb una mirada més treballada, prenia per a mi un valor insospitat, i proper. El poema fa així: «Abelles. Tot l’eixam / tancava dintre l’arna. / És el fonell del buc / de pedra molt pesada. // La terra del bancal / la son dels bous llaurava. / Espona has de bastir / de pedra perdurable. // Amb sang he volgut fer / una cançó de marbre. / I l’esborra la pluja, / paraula per paraula. // La llosa de l’oblit / a poc a poc va caure. / Ni el llarg plorar dels morts / mai més no podrà alçar-la».

A la part final del poema precedent, el XX (p. 378), ja m’havia topat amb algunes paraules meloses: «Era portada en ales de paraules, / paraules mai no dites, / abelles resplendents. // I jo les seguia / fins al jardí llunyà, / i faig entrar l’eixam / endins de l’oblit, / i fonello ja per sempre més el rusc».

Però, què hi trobava fa quinze anys de singular en aquests poemes? Què és allò que encara ara em crida l’atenció? Doncs que algunes de les paraules formen part del camp semàntic del món de l’abella i la mel, tot plegat una dolça metàfora en què es barregen mots, en principi, mequinensans: ‘bancal’ i ‘espona’, als quals hi puc afegir ‘abelles’, ‘eixam’, ‘fonell’—inclosa la forma verbal ‘fonello’ (= cloc, tanco)—, ‘buc’ i ‘arna’, amb un total de vuit paraules, sis clarament dins del camp semàntic de l’abella tot i que n’hi ha tres, ‘arna’, ‘buc’ i ‘rusc’, són geosinònimes. La primera, ‘arna’, més general en el català nord-occidental, —i pròpia del parlar de Mequinensa—, mentre que les altres dues, ‘buc’ i ‘rusc’, prou freqüents en el català central —en principi del català de S. Espriu o, si més no del català d’Arenys de Mar, el poble d’origen del poeta— amb què és designat, d’acord amb en el diccionari de l’IEC, l’«habitacle d’una comunitat d’abelles constituït per una estructura fabricada amb cera i formada per nombroses cel·les hexagonals», o bé el «clos artificial destinat a allotjar un eixam d’abelles que permet fàcilment l’aprofitament de la mel i de la cera que elaboren», és a dir una ‘arna’, un ‘buc’, un ‘rusc’; i encara, entre altres, podem afegir-hi la ‘casera’ mallorquina.

---

Publicat a Temps de Franja n. 159, novembre 2023