No som d’eixe mon

// Francesc Ricart

Eixits, o quasi, de la pandèmia, vivim de fa dies la guerra contra Ucraïna «en directe» que ens té ben atuïts. Si hi afegim la coincidència amb la pèrdua de persones importants per a la nostra cultura, penso en el gran Pau Riba i el sociolingüista Miquel Strubell, tot se’ns manifesta més feixuc.

// Francesc Ricart

L’impacte de la sentència del TSJC pel qual es qüestiona la Immersió lingüística al sistema educatiu de Catalunya i, sobretot, el manament que obliga l’escola El Turó del Drac de Canet de Mar a fer un 25 per cent de l’ensenyament en castellà, a partir de la denúncia d’una família, ha remogut l’escola catalana i la societat del Principat que aquest 18 de desembre s’haurà manifestat contra el que considera un atac inacceptable.

// Francesc Ricart

Aquest setembre “hem estat notícia” amb la intervenció en català de Nacho Escartín, de Podemos, a les Corts d’Aragó; ho va fer a la sessió on es votava sobre els instituts de la llengua catalana i l’aragonesa de l’Academia Aragonesa de la Lengua; com és sabut a instàncies de Vox la cambra va votar la supressió dels instituts, per bé que no era una votació vinculant. La “gràcia” és la intervenció del diputat, un xicot de Nuez de Ebro, que va posar en evidència els qui no tenen hàbit, i no en volen tenir, d’escoltar en seu parlamentària una altra llengua que l’espanyola. La desgràcia, l’evidència de l’anticatalanisme estructural dels representants de bona part de la societat aragonesa.

// Francesc Ricart

A l’ultim TdeF deia que una petita campanya a la xarxa servia «per reivindicar i fer visibles els noms dels nostres pobles…». Avui voldria repicar sobre la necessitat de fer-nos visibles al món. I ja podeu imaginar que no reclamo cap promoció comercial o turística —gens negligibles, val a dir— de les nostres comarques. Ja n’he parlat altres vegades: ens cal fer-nos visibles, que ens vegen que hi som i que hi compten.

// Francesc Ricart

No fa gaire que el compte de Moviment franjolí a twitter (@movfranjoli) penja un topònim de la Franja cada setmana, si fa no fa. Una manera ben senzilla i amable d’aprofitar la xarxa per reivindicar i fer visibles els noms dels pobles de les nostres comarques. Quan escric aquest paper, hi ha eixit la Codonyera. Amb sorpresa, o no tanta, hi té molta resposta: gent que ho aplaudeix, gent que en fa una crítica i gent estripadora… o siga, com sempre.

// Francesc Ricart

Un any difícil, un malany. Tot i l’alegria de la celebració dels Vint anys de Temps de Franja, vivim uns temps ben estranys, marcats per la pandèmia que ha anul·lat tantes coses i ens ha immergit en una crisi econòmica i social terribles de dimensions encara per quantificar. Parlant d’aniversaris, fa no gaire també hem recordat els vint anys de l’assassinat d’Ernest Lluch, un fet del tot incomprensible que ens commogué i sotraguejà. Servidor, que no he estat un seguidor fervent de la trajectòria política de l’admirat professor, he tingut present la seua decidida intervenció per a «l’establiment d’aquestes relacions de col·laboració en serveis bàsics entre Aragó i Catalunya». Això escrivia el ministre de Sanitat a l’article Fraga-Lleida, al setmanari El Món la setmana del 28 de gener de 1986, poc abans de la publicació de la Llei General de la Sanitat, la llei bàsica que ha marcat, diuen, una sanitat pública molt ben valorada; i en què també es transferien competències a les autonomies.

// Francesc Ricart

Sentiments enfrontats: els vint anys de Temps de Franja em provoquen sentiments contradictoris. Per allò de mirar enrere i veure’n la portada, els «objectius» del primer editorial, els col·laboradors i els temes del primer número i constatar que, en aquest temps, la llengua catalana a la Franja no ha reeixit com segur que hauríem volgut tots. I, tanmateix, el fet miraculós de l’existència d’aquest paper continua representant una de les esperances de la pervivència del català a les comarques de la Franja de Ponent.

// Francesc Ricart

Tots els anys són difícils. I no parlo del problema de la pandèmia del Covid-19 el que des de fa setmanes ens té glaçat els semblants. Jo continuo amb la meua vulgaritat, parlar de la llengua, d’un altre malany del català.
A l’octubre de 2004, l’IEC feia una declaració sobre l’ús de la llengua catalana que va aixecar polseguera.

// Francesc Ricart

Aquestes setmanes passades la llengua a l’escola ha tornat a ser protagonista. Miquel Iceta va fer saltar la llebre en referir-se a la necessitat de qüestionar la immersió lingüística a Catalunya i, si tot ha anat com es preveu, s’haurà tractat en el Congrés del PSC d’aquest desembre.

// Francesc Ricart

He estat a punt de titular l’article «Llengua a la fresca», però m’ha paregut massa frívol, a més de poc original… Reconec que l’origen de l’article pot ser «fràgil»: a les acaballes de l’estiu passejava per la pinada, a la vora de l’hospital de Fraga, i em va sorprendre veure-hi plaques identificadores de les diferents espècies d’arbres: Pinus halepensis / pi bord / pino carrasco; amb aquesta tipologia i en aquest ordre, sí, després de la denominació científica hi és en català, abans que en castellà! Miracle! Ah!, i cada placa presidida per l’escut i el nom de Fraga, sense «cognoms»..

// Francesc Ricart

Em va agradar l’article El viatge de Ramón J. Sender a Fraga de Virgili Ibarz al número de paper anterior de Temps de Franja. Em sembla que ja ho he escrit més camins, però vull tornar a recordar que el gran escriptor d’Alcolea de Cinca va arribar a dir que li agradaria que en morir escampessen les seues cendres per adobar una figuera de Fraga. Jo també havia llegit la novel·la El fugitivo l’acció de la qual transcorre al castell de Fraga, amb el pintor Miquel Viladrich d’estadant i l’atmosfera de Fraga omnipresent en tota aquesta obreta editada el 1972. L’article de Virgili Ibarz repassa l’entrevista apareguda a La Voz del Bajo Cinca on el novel·lista, que acaba de tornar de l’exili, valora el bilingüisme de la comarca, aleshores «encara» Ribera del Cinca.

// Francesc Ricart

Així s’anunciava a les dones de Fraga una pellaire que passava per les cases a buscar les pells de conill, dels conills que havien proveït els plats d’arròs a la cassola dels diumenges, unes pells que bescanviava per uns pocs pams de betes. Però no vull parlar de gastronomia i buscar cap complicitat d’aquest «camp» que tan plau al nostre doctor Ramon Sistac. La cosa ve d’una curta conversa quan acudíem al cafè del Teatre de l’Escorxador de Lleida, on es presentava el número 46 de la publicació ARTS Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida. Amb el gran dialectòleg vam fer broma de com, quan parlàvem «més català», de l’escorxador en dèiem matadero.