Disparar al pianista

// Francesc Ricart

Disparar al pianista // Francesc Ricart

Permeteu aquest títol tret del del film Tirez sur le pianiste de François Truffaut. I és que vull parlar del meu article En som conscients de la història de la Franja? i dels “efectes” sorprenents, o no, que va provocar a la xarxa, fins a cridar l’atenció de mitjans que van carregar irritats contra el President Torra per haver-lo promocionat. 

No cal que el llegiu, o sí*. La idea era i és la de sempre, vull dir la meua: defensar la catalanitat de les nostres comarques. Aquest camí l’article responia a un encàrrec i, sense voler fer cap tractat d’història, tot i l’enunciat, vaig aprofitar per tornar a allò que penso i que pretenc modestament comunicar. Dic que la publicació ha tingut molta resposta, sobretot a Twitter (X): centenars de likes amb molts comentaris favorables, però també, ai las!, dotzenes de respostes de rebuig, amb insults i desqualificacions contra un servidor (monsieur le pianiste). És el que té exposar-se a la les xarxes, em direu amb raó. Un ja ho assumeix i, poc o molt, en tinc experiència, però reconec que aquest camí m’ha sorprès. Deixant de banda els insults, que ja els val, em va cridar molt que fins i tot hi hagués gestos com els d’alcaldes de la Diputació d’Osca per rebutjar l’independentisme “radical y okupa de Torra”… 

O siga, que ja ho tenim: un servidor —que no en sap un borrall, de música— continuarà tocant les poques notes de solfa que conec i ho faré pels nostres, els qui necessiten una espenta i veure-hi una mica més; perquè el català ens continue identificant, per una bona escolaritat en català, per unes relacions econòmiques amb “l’altra banda” sense intoxicacions, etc. En fi, perquè el temps passa i la bretxa irracional entre les nostres comarques i les catalanes i les valencianes avui ja és tan gran que es pot arribar a trencar el lligam natural que ens fa de la mateixa família. I això no és bo ni per Nadal ni per tot l’any.

---

Publicat a Temps de Franja n. 160, gener 2024