Editorial
Joaquim Montclús, president d’ASCUMA
Temps de Franja celebra 20 anys de la seva presència al carrer. Va ser a principis del mes de novembre de l’any 2000 quan va aparèixer el primer número. El seu editorial estava ple d’il·lusions i bones intencions, com la de “contribuir a la normalització lingüística” escrivint-la íntegrament en català, fer palesa la seua “independència ideològica, basada en el pluralisme i el progressisme” i “no rebutjar col·laboracions d’arreu d’Aragó i dels Països Catalans…”, ideals tots ells vàlids de cara a un futur.
llegir-ne més
Entrevista
Josep Antoni Carrégalo Sancho, escriptor i estudiós de la cultura popular matarranyenca
// Artur Quintana i Font
L’endemà de Cap d’Any, de vesprada, pugem a Mont-roig, a casa de l’escriptor, amb vistes esplèndides a la Mola, al Masmut i la Cogulla. Abans d’anar per feina hem fet una curta eixida —els dies encara curtegen— fins a la Torre Manero a admirar-ne la centenària i monumental carrasca, que avui se’ns presenta mutilada, ja que fa poc se li ha esguellat un dels cimals, i veure si trobem alguns fredolics —poca collita, malauradament. Però sí que arreplego un mot nou per a nosaltres d’en Josep Antoni: la tovura, aquest muntet arrodonit de pinassa o molsa que delata la presència a sota d’un bolet. De tornada a la vila berenem com cal i encetem la conversa mentre na Sigrid ens fotografia.
llegir-ne més
Cultura
// Pep Espluga @esplugatrenc
Ara que ve Sant Jordi és bon moment per a recordar un curiós llibre d’història local publicat l’any passat a la Llitera, que aporta dades i reflexions de molt interès per a la història de la comarca i sobre el funcionament d’aquell món rural del segle XIX. El llibre es titula “Manuel María Coll. Una vida de compromiso entre Binéfar y América”, escrit per Silvia Isábal Mallén i editat per l’Instituto de Estudios Altoaragoneses. L’autora de Binèfar ha publicat ja diversos treballs d’història local, estudis rigorosos i amb molt bona repercussió popular, i actualment és la responsable de publicacions del Centre d’Estudis Lliterans.
llegir-ne més
Aragó
// Màrio Sasot
La revista va nàixer en una època d’optimisme i esperança i aquest esperit quedava palès a les pàgines d’Aragó, la secció que donava compte de l’activitat institucional que es feia al Palau Pignatelli de Saragossa a favor o en detriment de les llengües pròpies.
Tot semblava possible. Ja en el número 1, Teresa Font, l’alcaldessa de Saidí, del PAR, deia en una entrevista que l’elaboració de l’avantprojecte de la Llei de Llengües “anava massa lenta” i en el número 2, el president d’Aragó, Marcel·lí Iglesias, manegava amb fluïdesa conceptes aparentment contradictoris com “cooficialitat”, avui tema tabú, i “voluntarietat” per part dels municipis. Un altre membre del PAR, el conseller de Cultura Javier Gallizo, explicava en el número 6 els avantatges que tindria per a les llengües minoritàries la nova Llei del Patrimoni i, en el 8, al caliu d’un debat sobre política lingüística, confiava que la Llei de llengües fos acceptada “fins i tot pel PP”.
llegir-ne més
Catalanofonia
// Jordi Marín i Monfort, Centre d’Estudis dels Ports
Un pardalet ha pujat a la serra a dir-nos que Temps de Franja fa vint anys. Vint anys! Potser la xifra és modesta, però si tenim en compte les circumstàncies en les quals es celebra l’aniversari (qui, què, com i on), la celebració de l’efemèride està més que justificada i cal que ens siguem conscients, tant a la Franja com a tot el conjunt de les terres de parla catalana.
En primer lloc perquè qui celebra l’aniversari és una revista en paper que, com tantes altres, va veure com als pocs anys de nàixer, en plena infantesa, havia d’enfrontar-se a la irrupció dels mitjans digitals, a l’aparició de les xarxes socials i a una crisi econòmica que, tot plegat, va suposar un terrabastall important per als mitjans de comunicació tradicionals i en particular per als de suport en paper. Cal dir, però, que Temps de Franja era (i és) quelcom més que un mitjà de comunicació més.
llegir-ne més
Reportatges
// Carles Terès
Era fosc, no recordo l’hora, ni el dia, ni tan sols el mes. El telèfon va sonar i la veu afable d’en Galan em va convidar a participar en un nou projecte amb els meus escrits. Jo em trobava desbordat de feina i, a més, cada cinc setmanes suava sang per confegir un ‘Viles i gents’ potable. El columnisme havia estat per a mi un bany de realitat respecte al que significava escriure. No vaig veure’m en cor de comprometre-m’hi.
Vet aquí, però, que 32 números més tard, el desembre de 2003, en Miquel Blanc em passava el testimoni de la seua columna. Així va començar la meua relació seriosa amb aquesta revista, amb la pretensió d’esmolar paraules amb la mateixa traça com havia esmolat eines de tall sota el mestratge de mon pare.
llegir-ne més
