Lèmmings

// Carles Terès

Quan era adolescent van cristal·litzar en el meu tendre conscient les idees i vivències que m’havia transmès el meu entorn humà, principalment el familiar. La inquietud social, l’estima per la llengua, el gust per la natura… Aquests sentiments portaven la promesa que el progrés era no només tecnològic, sinó sobretot humà. És a dir, que tendíem de manera natural a ser millors i, per tant, a millorar la societat de la qual formàvem part. El que no comptava és que, quan arribés a l’edat provecta de recollir els fruits, la divisa mainstream seria ‘mentre jo estiga bé, se me’n fot tota la resta’. Els partits que ho defensen sense vergonya guanyen eleccions arreu del món. Solidaritat, cultura o empatia s’han convertit en conceptes ridículs empaquetats dins el terme ‘woke’. La batalla cultural (el relat, que en diuen ara) la guanyen els que tenen el poder econòmic. La cultural i la resta de batalles, les que produeixen mort i destrucció.

Al final no som res més que lèmmings avançant cap a l’abisme (mite que, per cert, és un frau de Walt Disney que em va marcar la infantesa, però que com a metàfora és insuperable).