Diccionari per a poca-soltes

// Ramon Sistac

Cop donat a la cara amb la mà plana. Derivat de bufet que, com bufar, prové de buf, onomatopeia que reprodueix el soroll de l’aire quan ix per la boca. Com que té molta incidència en el llenguatge popular té infinitat de sinònims, sovint d’ús vulgar o eufemístics: bufa, bufet, galtada, pinya, pinyac, bolet, cleca, plantofada, calbot, mastegot, ventallot, castanya, castanyot, nata, morma, bleva, galeta, sigotada, patac, patacada, batzac, batzacada, trompada, ceballot, cop, colp, tapamorros, xapa, revés, carxot, catxamona, hòstia, hostiot, boticaixada, pantegada, xola, clatellot, clatellada, bescollada, cop de puny, punyada… I segur que me’n deixo un pujal.

// Ramon Sistac

Per quins set sous, estimat Betrià, menysteniu la nostra vella amistat i us permeteu d’afirmar que a mi no m’agraden els sonsos? Heu depassat tots els límits i no em deixeu altra alternativa que plegar el guant de terra i respondre com us mereixeu la vostra insidiosa lletra de batalla.

// Ramon Sistac

Del llatí PAENINSŬLA (‘quasi illa’). Si no l’adjectivem ens en ve al cap per antonomàsia la Ibèrica, que identifiquem abusivament amb Espanya. Abusivament, perquè Espanya té illes (Canàries i Balears), i també una part extrapeninsular (la Vall d’Aran sense l’Hospital de Viella i Montgarri, al vessant mediterrani). I perquè, a més, a la Península hi ha també Portugal, Andorra (excepte la Solana d’Andorra, al vessant atlàntic) i un territori britànic d’ultramar (Gibraltar, que és al seu torn una península). D’altra banda, caldria afegir-hi la capçalera del Segre amb l’Alta Cerdanya (França).

// Ramon Sistac

Molí és una paraula sense gaire morbo. És l’aparell que serveix per a moldre, ve del llatí MOLINU i es diu pràcticament igual en totes les llengües romàniques. Té, això sí, alguns sinònims, encara que parcials: tafona s’usa a Mallorca per als d’oli, farinera pertot per als industrials de farina, batan per als de teixits, trull per als de vi i també per als d’oli. Els molins de la nostra terra solen ser d’aigua, encara que també n’hi havia «de sang» (de tracció humana o animal). A Camporrells, els recursos hídrics tradicionalment estaven sobreexplotats amb tres molins i uns batans.

// Ramon Sistac

Del grec bizantí γαλέα ‘mostela’, segurament pel fet de ser un artefacte llarg i afuat com l’animal. La galera va ser el rei dels vaixells del Mediterrani, des de l’antiguitat i fins al segle XVII, quan va començar a entrar en decadència a causa del progrés de la navegació a vela. La nostra cultura en va plena de records. «Enviar algú a galeres» vol dir castigar-lo severament, com els galiots condemnats a remar (vegeu Charlton Heston a Ben Hur). Qui vulga saber com era una galera, al Museu Marítim de Barcelona hi ha la rèplica de la de Joan d’Àustria, nau capitana vencedora a Lepant, l’última gran batalla de galeres.

// Ramon Sistac

Mot compost d’origen grec, format per un prefix (xeno-, de ξένος, ‘estranger’), i un sufix (-fòbia, de φοβία, ‘aversió’). La paraula és prou lletja, en la forma i en el contingut. Convindrem que la xenofòbia és un dels vicis més abjectes de les societats, només superada pel racisme, que no deixa de ser un grau superior del mateix pecat. Per això racisme i xenofòbia solen anar de bracet.

// Ramon Sistac

Temps (a bona part de la Ribagorça tèms, amb è oberta), de llatí TĔMPUS. Tempus fugit. Tempus dolorem lenit. El temps de Mariacastanya (més o menys per allà l’any de la picassor). Donar temps al temps. Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa. El temps tot ho muda. Perdre el temps. Temps era temps… Aquell temps, de la palla, en feien fem i, del fem, en feien palla. Un temps en porta un altre. A mal temps bona cara. Time is gold.

// Ramon Sistac

“Lo pa que no era blanc / deien que era massa negre”. Els versos de la versió antiga de la cançó Els segadors, avui himne nacional de Catalunya, ens recorden el paper que el pa ha tingut com a element nuclear de l’alimentació en les cultures mediterrànies i, per extensió, europees (una manera fina de no dir-ne occidentals). Pa és una paraula tan bàsica, del llatí PANIS, que a penes presenta variació en les llengües romàniques: pan, pane, pain, pão, pâine… i tampoc en altres famílies lingüístiques.

// Ramon Sistac

Bes, beset, besada, estima, petó, potó, potxó. Gairebé totes les llengües romàniques tenen formes parentes del català “bes” que, tanmateix, té la forta competència de “petó”. El bes és l’expressió universal de l’afecte entre els humans i també, diuen els que hi entenen, entre altres primats.

// Ramon Sistac

Tots sabem què és una cova (del llatí COVA), perquè n’hi ha pertot, almenys allà on hi ha roca o hi ha muntanya. Sorprèn, però, que tot i ser un accident natural tan freqüent a casa nostra, no ha donat gaire resultat en la nostra toponímia major. Que jo conega, només hi ha un sol poble o municipi amb est nom a l’Aragó, Las Cuevas de Cañart (municipi de Castellot, al Maestrat de Terol), i un altre a les terres de llengua catalana, les Coves de Vinromà, a la Plana Alta (Castelló).

// Ramon Sistac

Els romans no devien ser tots daltònics, però algun problema devien tindre amb el color blau, perquè la paraula que usaven per a designar-lo (caeruleus, ‘ceruli’, del color del cel’) no ha arribat als nostres dies com a forma popular i ha desaparegut de totes les llengües romàniques. En el seu lloc, unes han optat per un germanisme (blau en català i occità, bleu en francès…), altres per un arabisme originat en el persa (castellà i galaicoportuguès azul).

// Ramon Sistac

Així com el poeta deia que “hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure”, també el lingüista podria dir que “hi ha paraules que són boniques perquè fan de bon dir”. Una d’estes podria ser alba (sovint pronunciada auba). Ens ve directament i sense més del llatí alba, i el seu camp derivatiu no és gaire gran (les albades que es canten o cantaven de matinada, l’albor que és la llum de l’alba) i en tot cas és compartit amb el seu parent proper, l’adjectiu albus, alba ‘blanc’. Així un àlber (o aubi), és un ‘xop blanc’, i Queralbs i Rialb volen dir, respectivament, ‘pedres blanques’ i ‘riu blanc’.