Diccionari per a poca-soltes

// Ramon Sistac

Os, ‘plantígrad’, ve del llatí ŬRSUS. Res a veure doncs amb el seu homònim gràfic os, ‘peça de l’esquelet dels vertebrats’, llatí ŎSSUM. Una homonímia provocada per l’actualització ortogràfica de 2017, que va reduir els accents diacrítics a 15 i que, segons alguns crítics amb la reforma, ha tingut com a conseqüència que milers de turistes capitalins (altrament dits camacus o pixapins), de visita per les terres pirinenques, en el moment de llegir el cartell que diu “PERILL: OSSOS!”, hagen mirat a terra a la recerca de les restes d’algun carnús susceptible d’entrebancar-s’hi (els mateixos crítics que pareixen ignorar que en casos excepcionals la norma sí que permet l’ús facultatiu del diacrític).

// Ramon Sistac

Forma catalana del llatí SCUTĔLLA ‘tassa’, diminutiu de SCŬTRA ‘safata’. Com l’espanyol escudilla i l’aragonès escodiella és un cas típic de metonímia, tant freqüent amb els noms de plats: paella (d’arròs), olla (barrejada), cassola (de tros), caldereta (de peix), etc.; ja que, en origen, “escudella” designa el recipient però s’acaba aplicant a la sopa que s’hi posa. La “terra d’escudelles” es feia servir abans per fer neta la platerada, mentre que “escudellar” és escaldar les sopes (dites escaldades, minestrades o escudellades) i, per extensió, servir el menjar als plats. També, en sentit figurat, és fer córrer alguna informació que no s’hauria de saber (actitud pròpia de bocamolls). Com a curiositat, el catalanisme escudella s’usa en alguns parlars andalusos, on designa una mena de guisat fet de trumfes (patatas en escudella). Esment especial mereix l’escudellòmetre, fabulós invent de Santiago Rusiñol que havia d’acabar amb la fam al món, i que modernament s’aplica en l’argot excursionista al fogonet de cartutx on es bull (o si més no s’intenta) l’odiosa sopa de sobre.

// Ramon Sistac

Castrar ve del llatí CASTRARE, i existeix en totes les llengües romàniques. Capar ve de capó, mentre que crestar segurament és la barreja entre la metàtesi «crestar» i l’etimologia popular «tallar la cresta», és a dir la virilitat. Si el capó és un gall, el crestó és un boc capat, i de carn ben fina. Tasteu el crestó en escabetx de la fonda Miralles d’Horta de Sant Joan, o, si teniu influències, el guisat que en fa Tonya d’Unarre (vall d’Àneu) on, si no recordo malament, s’accedeix passant per un cartell que diu «parleu bé, si us plau».

// Ramon Sistac

La persona que toreja, és a dir que lluita amb un toro segons unes regles i convencions. Torejador (com a Carmen de Bizet: Toréador, en garde! Toréador! Toréador!), sinònim, no es documenta en català fins al segle XVIII, i torejar i torero a la segona meitat del XIX. La cronologia els delata: tot i que a casa nostra sempre hi ha hagut festes taurines, les corridas, a la manera clàssica i amb tot el sursumcorda i xim-pum, són una tradició importada de l’oest que, en un moment determinat, va passar a la Provença i l’Amèrica llatina. El toreo ja des d’antic ha portat associada la polèmica sobre aspectes ètics, culturals i polítics. Contràriament al que molta gent pensa, el moviment antitaurí no és exclusiu ni de la nostra època ni molt menys de Catalunya: les “corridas” ja van ser prohibides a Xile i l’Argentina durant el primer terç del segle XIX, i cinc estats mexicans ho han fet en els darrers deu anys.

// Ramon Sistac

Del llatí pictura en totes les llengües romàniques: pittura, peinture, pictura…

La lectura de La dona més pintada de Màrius Serra m’ha fet pensar que, de les arts majors, pintura i escultura són les més difícils de digerir. L’arquitectura és un servei col·lectiu, mentre que la música, que es compartia, ara també s’escolta individualment. Pel que fa a la literatura, el consum, almenys d’ençà de l’alfabetització de la població, és bàsicament privat i a l’abast de tothom, perquè els llibres es compren,

// Ramon Sistac

Qui no ha menjat neules durant les festes de Nadal? (És una pregunta retòrica; ara no cal que la respongueu). «Neula» és, en català, una paraula polisèmica que té bàsicament tres accepcions: ‘galeta’ (tant l’objecte mateix en forma de canut com la pasta de farina, sucre, mantega i clara d’ou que la compon), ‘boira’ i ‘fong o malura de les plantes’. És clar que est darrer sentit ve condicionat pel segon, ja que eix fong es desenvolupa com a conseqüència de l’excés de la mateixa boira, i el de ‘galeta’ possiblement també, pel fet de ser una pasta molt fina, gairebé transparent com la boira. D’ací «(a)neular-se», que vol dir en origen ‘rovellar-se el blat’ i, per extensió, ‘pansir-se una planta’; un concepte que metafòricament també s’aplica les persones: «estic (a)neulat del fred», o «eix xiquet pareix una mica (a)neulat». I, d’ací també, «neulir-se», forma més estesa avui arreu dels territoris catalanoparlants.

// Ramon Sistac

D’antuvi, les meues excuses per dedicar esta columna a una paraula tan poc agraciada, almenys considerada des dels criteris estètics més generalitzats. Li falla l’estètica, i potser també una mica l’ètica, perquè, d’engonal, tots en tenim, però no pareix una de les parts del cos que d’entrada associem a la bellesa, ja que es troba situada de ple entre aquelles zones de la nostra anatomia que, siga per vergonya, per tradició o per prejudici, tendim pudorosament a amagar. Més enllà d’això, l’engonal no és res més que la part del cos on les cuixes s’ajunten amb el tronc, i no cal saber-ne gran cosa més, excepte que la paraula es pronuncia pràcticament igual pertot i que prové del llatí INGUĬNĀLE, amb el mateix significat.

// Ramon Sistac

Cop donat a la cara amb la mà plana. Derivat de bufet que, com bufar, prové de buf, onomatopeia que reprodueix el soroll de l’aire quan ix per la boca. Com que té molta incidència en el llenguatge popular té infinitat de sinònims, sovint d’ús vulgar o eufemístics: bufa, bufet, galtada, pinya, pinyac, bolet, cleca, plantofada, calbot, mastegot, ventallot, castanya, castanyot, nata, morma, bleva, galeta, sigotada, patac, patacada, batzac, batzacada, trompada, ceballot, cop, colp, tapamorros, xapa, revés, carxot, catxamona, hòstia, hostiot, boticaixada, pantegada, xola, clatellot, clatellada, bescollada, cop de puny, punyada… I segur que me’n deixo un pujal.

// Ramon Sistac

Per quins set sous, estimat Betrià, menysteniu la nostra vella amistat i us permeteu d’afirmar que a mi no m’agraden els sonsos? Heu depassat tots els límits i no em deixeu altra alternativa que plegar el guant de terra i respondre com us mereixeu la vostra insidiosa lletra de batalla.

// Ramon Sistac

Del llatí PAENINSŬLA (‘quasi illa’). Si no l’adjectivem ens en ve al cap per antonomàsia la Ibèrica, que identifiquem abusivament amb Espanya. Abusivament, perquè Espanya té illes (Canàries i Balears), i també una part extrapeninsular (la Vall d’Aran sense l’Hospital de Viella i Montgarri, al vessant mediterrani). I perquè, a més, a la Península hi ha també Portugal, Andorra (excepte la Solana d’Andorra, al vessant atlàntic) i un territori britànic d’ultramar (Gibraltar, que és al seu torn una península). D’altra banda, caldria afegir-hi la capçalera del Segre amb l’Alta Cerdanya (França).

// Ramon Sistac

Molí és una paraula sense gaire morbo. És l’aparell que serveix per a moldre, ve del llatí MOLINU i es diu pràcticament igual en totes les llengües romàniques. Té, això sí, alguns sinònims, encara que parcials: tafona s’usa a Mallorca per als d’oli, farinera pertot per als industrials de farina, batan per als de teixits, trull per als de vi i també per als d’oli. Els molins de la nostra terra solen ser d’aigua, encara que també n’hi havia «de sang» (de tracció humana o animal). A Camporrells, els recursos hídrics tradicionalment estaven sobreexplotats amb tres molins i uns batans.

// Ramon Sistac

Del grec bizantí γαλέα ‘mostela’, segurament pel fet de ser un artefacte llarg i afuat com l’animal. La galera va ser el rei dels vaixells del Mediterrani, des de l’antiguitat i fins al segle XVII, quan va començar a entrar en decadència a causa del progrés de la navegació a vela. La nostra cultura en va plena de records. «Enviar algú a galeres» vol dir castigar-lo severament, com els galiots condemnats a remar (vegeu Charlton Heston a Ben Hur). Qui vulga saber com era una galera, al Museu Marítim de Barcelona hi ha la rèplica de la de Joan d’Àustria, nau capitana vencedora a Lepant, l’última gran batalla de galeres.