Paraula compartida amb el castellà olla, el gallec-portuguès olha i l’occità ola (pronunciat [úlo]). Del llatí ŌLLA, si ve les formes amb l simple (com l’occità o el francès antic) potser provenen de la forma vulgar ŌLA. En l’occità de la Vall d’Aran es dona un fenomen curiós: una olla és una ola ([úla]), però de la nostra sopa barrejada o escudella, és a dir del plat, se’n diu òlha, pronunciat com en català. Així en tots els restaurants hi trobareu òlha aranesa; això sí, feta amb una ola. Una altra curiositat lingüística és que en català, generalment, porta o oberta, però en tota una part de la Catalunya oriental (Girona, Vic…) es fa amb o tancada, més d’acord amb l’etimologia.
Mentre escric estes ratlles, la vespra de Nadal, tinc catorze litres d’aigua bullint en una olla, la meua marmita immensa de què estic tan orgullós, amb un bé de déu de carns (vedella, porc, corder, gall…) i tota classe de verdures. Acabo de fer les pilotes i les he ficat dins, amb la col, la llonganissa i les trumfes. D’ací una estona serà el torn de les botifarres, i ja apagaré el foc. Tota la casa ha quedat amerada de l’aroma del caldo (m’hauré passat amb l’api?) i, si fa prou fred esta nit, ja tot colat, el deixaré a la serena, perquè es mantinga fresc i així poder-lo desgreixar una mica. I demà, dia de Nadal, au!, a bullir els galets.
M’agrada pensar que l’olla barrejada és una bona metàfora del que són realment les festes de Nadal: una amalgama de sabors, sentiments i emocions. Amb reaccions de vegades crítiques per l’excés de consumisme i de tradicions que a camins són enfarfegoses, així com per les excessives in(di)gestions, però que sempre cedeixen el pas a l’alegria de la taula ben parada, de la família finalment aplegada. I, com que tot s’aprofita però he fet tard per a la postal de Nadal, almenys que tingueu tots plegats un bon any.
Publicat a Temps de Franja n. 164, gener 2025