Gran Recapte 2018
Campus EbreFolk 2024 Móra d'Ebre

Author Archive

Diccionari per a poca-soltes

animal animal photography bear big

Os (abans ós)

// Ramon Sistac

Os, ‘plantígrad’, ve del llatí ŬRSUS. Res a veure doncs amb el seu homònim gràfic os, ‘peça de l’esquelet dels vertebrats’, llatí ŎSSUM. Una homonímia provocada per l’actualització ortogràfica de 2017, que va reduir els accents diacrítics a 15 i que, segons alguns crítics amb la reforma, ha tingut com a conseqüència que milers de turistes capitalins (altrament dits camacus o pixapins), de visita per les terres pirinenques, en el moment de llegir el cartell que diu “PERILL: OSSOS!”, hagen mirat a terra a la recerca de les restes d’algun carnús susceptible d’entrebancar-s’hi (els mateixos crítics que pareixen ignorar que en casos excepcionals la norma sí que permet l’ús facultatiu del diacrític).

Continue Reading

Diccionari per a poca-soltes

Escudella 

// Ramon Sistac

Forma catalana del llatí SCUTĔLLA ‘tassa’, diminutiu de SCŬTRA ‘safata’. Com l’espanyol escudilla i l’aragonès escodiella és un cas típic de metonímia, tant freqüent amb els noms de plats: paella (d’arròs), olla (barrejada), cassola (de tros), caldereta (de peix), etc.; ja que, en origen, “escudella” designa el recipient però s’acaba aplicant a la sopa que s’hi posa. La “terra d’escudelles” es feia servir abans per fer neta la platerada, mentre que “escudellar” és escaldar les sopes (dites escaldades, minestrades o escudellades) i, per extensió, servir el menjar als plats. També, en sentit figurat, és fer córrer alguna informació que no s’hauria de saber (actitud pròpia de bocamolls). Com a curiositat, el catalanisme escudella s’usa en alguns parlars andalusos, on designa una mena de guisat fet de trumfes (patatas en escudella). Esment especial mereix l’escudellòmetre, fabulós invent de Santiago Rusiñol que havia d’acabar amb la fam al món, i que modernament s’aplica en l’argot excursionista al fogonet de cartutx on es bull (o si més no s’intenta) l’odiosa sopa de sobre.

Continue Reading

Diccionari per a poca-soltes

Castrar

// Ramon Sistac

Castrar ve del llatí CASTRARE, i existeix en totes les llengües romàniques. Capar ve de capó, mentre que crestar segurament és la barreja entre la metàtesi «crestar» i l’etimologia popular «tallar la cresta», és a dir la virilitat. Si el capó és un gall, el crestó és un boc capat, i de carn ben fina. Tasteu el crestó en escabetx de la fonda Miralles d’Horta de Sant Joan, o, si teniu influències, el guisat que en fa Tonya d’Unarre (vall d’Àneu) on, si no recordo malament, s’accedeix passant per un cartell que diu «parleu bé, si us plau».

Continue Reading

Diccionari per a poca-soltes

Torero

// Ramon Sistac

La persona que toreja, és a dir que lluita amb un toro segons unes regles i convencions. Torejador (com a Carmen de Bizet: Toréador, en garde! Toréador! Toréador!), sinònim, no es documenta en català fins al segle XVIII, i torejar i torero a la segona meitat del XIX. La cronologia els delata: tot i que a casa nostra sempre hi ha hagut festes taurines, les corridas, a la manera clàssica i amb tot el sursumcorda i xim-pum, són una tradició importada de l’oest que, en un moment determinat, va passar a la Provença i l’Amèrica llatina. El toreo ja des d’antic ha portat associada la polèmica sobre aspectes ètics, culturals i polítics. Contràriament al que molta gent pensa, el moviment antitaurí no és exclusiu ni de la nostra època ni molt menys de Catalunya: les “corridas” ja van ser prohibides a Xile i l’Argentina durant el primer terç del segle XIX, i cinc estats mexicans ho han fet en els darrers deu anys.

Continue Reading

Diccionari per a poca-soltes

Pintura

// Ramon Sistac

Del llatí pictura en totes les llengües romàniques: pittura, peinture, pictura

La lectura de La dona més pintada de Màrius Serra m’ha fet pensar que, de les arts majors, pintura i escultura són les més difícils de digerir. L’arquitectura és un servei col·lectiu, mentre que la música, que es compartia, ara també s’escolta individualment. Pel que fa a la literatura, el consum, almenys d’ençà de l’alfabetització de la població, és bàsicament privat i a l’abast de tothom, perquè els llibres es compren,

Continue Reading

Diccionari per a poca-soltes

Neula

// Ramon Sistac

Qui no ha menjat neules durant les festes de Nadal? (És una pregunta retòrica; ara no cal que la respongueu). «Neula» és, en català, una paraula polisèmica que té bàsicament tres accepcions: ‘galeta’ (tant l’objecte mateix en forma de canut com la pasta de farina, sucre, mantega i clara d’ou que la compon), ‘boira’ i ‘fong o malura de les plantes’. És clar que est darrer sentit ve condicionat pel segon, ja que eix fong es desenvolupa com a conseqüència de l’excés de la mateixa boira, i el de ‘galeta’ possiblement també, pel fet de ser una pasta molt fina, gairebé transparent com la boira. D’ací «(a)neular-se», que vol dir en origen ‘rovellar-se el blat’ i, per extensió, ‘pansir-se una planta’; un concepte que metafòricament també s’aplica les persones: «estic (a)neulat del fred», o «eix xiquet pareix una mica (a)neulat». I, d’ací també, «neulir-se», forma més estesa avui arreu dels territoris catalanoparlants.

Continue Reading

Diccionari per a poca-soltes

Engonal

// Ramon Sistac

D’antuvi, les meues excuses per dedicar esta columna a una paraula tan poc agraciada, almenys considerada des dels criteris estètics més generalitzats. Li falla l’estètica, i potser també una mica l’ètica, perquè, d’engonal, tots en tenim, però no pareix una de les parts del cos que d’entrada associem a la bellesa, ja que es troba situada de ple entre aquelles zones de la nostra anatomia que, siga per vergonya, per tradició o per prejudici, tendim pudorosament a amagar. Més enllà d’això, l’engonal no és res més que la part del cos on les cuixes s’ajunten amb el tronc, i no cal saber-ne gran cosa més, excepte que la paraula es pronuncia pràcticament igual pertot i que prové del llatí INGUĬNĀLE, amb el mateix significat.

Continue Reading

Catalanofonia

Inauguració de la jornada ‘Lletres que són ponts’ per Ramon Sistac

// Ramon Sistac

El 15 de maig de 1915 Pompeu Fabra, al teatre dels Camps Elisis, va llegir el discurs inaugural dels Jocs Florals de Lleida, dels quals aquell any exercia la presidència. Entre altres coses va dir:

En els primers períodes de la nostra renaixença literària, sentint els escriptors la necessitat de refer la llengua i no havent-hi una autoritat reconeguda per tothom, cada un d’ells resolia a sa manera els múltiples problemes de lèxic i de gramàtica que s’anaven suscitant. L’obra llur havia de resultar necessàriament fragmentària, mancada d’unitat, entacada d’innombrables errades. A les tares adquirides per la llengua durant els segles de decaïment literari, venien a afegir-se’n de noves, més vergonyoses perquè aquestes eren volgudes. La llengua s’engavanyava d’arcaismes revessos i de neologismes malfargats; tot, però, dins una mètrica i una construcció purament castellanes, que tothom acceptava com a bones.

Continue Reading

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: