Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Arxiu d'Autor

Bufetada*

// Ramon Sistac

Cop donat a la cara amb la mà plana. Derivat de bufet que, com bufar, prové de buf, onomatopeia que reprodueix el soroll de l’aire quan ix per la boca. Com que té molta incidència en el llenguatge popular té infinitat de sinònims, sovint d’ús vulgar o eufemístics: bufa, bufet, galtada, pinya, pinyac, bolet, cleca, plantofada, calbot, mastegot, ventallot, castanya, castanyot, nata, morma, bleva, galeta, sigotada, patac, patacada, batzac, batzacada, trompada, ceballot, cop, colp, tapamorros, xapa, revés, carxot, catxamona, hòstia, hostiot, boticaixada, pantegada, xola, clatellot, clatellada, bescollada, cop de puny, punyada… I segur que me’n deixo un pujal.

llegir més

Sonso*

// Ramon Sistac

Per quins set sous, estimat Betrià, menysteniu la nostra vella amistat i us permeteu d’afirmar que a mi no m’agraden els sonsos? Heu depassat tots els límits i no em deixeu altra alternativa que plegar el guant de terra i respondre com us mereixeu la vostra insidiosa lletra de batalla.

llegir més

Península*

// Ramon Sistac

Del llatí PAENINSŬLA (‘quasi illa’). Si no l’adjectivem ens en ve al cap per antonomàsia la Ibèrica, que identifiquem abusivament amb Espanya. Abusivament, perquè Espanya té illes (Canàries i Balears), i també una part extrapeninsular (la Vall d’Aran sense l’Hospital de Viella i Montgarri, al vessant mediterrani). I perquè, a més, a la Península hi ha també Portugal, Andorra (excepte la Solana d’Andorra, al vessant atlàntic) i un territori britànic d’ultramar (Gibraltar, que és al seu torn una península). D’altra banda, caldria afegir-hi la capçalera del Segre amb l’Alta Cerdanya (França).

llegir més

Molí*

// Ramon Sistac

Molí és una paraula sense gaire morbo. És l’aparell que serveix per a moldre, ve del llatí MOLINU i es diu pràcticament igual en totes les llengües romàniques. Té, això sí, alguns sinònims, encara que parcials: tafona s’usa a Mallorca per als d’oli, farinera pertot per als industrials de farina, batan per als de teixits, trull per als de vi i també per als d’oli. Els molins de la nostra terra solen ser d’aigua, encara que també n’hi havia «de sang» (de tracció humana o animal). A Camporrells, els recursos hídrics tradicionalment estaven sobreexplotats amb tres molins i uns batans.

llegir més

Galera*

// Ramon Sistac

Del grec bizantí γαλέα ‘mostela’, segurament pel fet de ser un artefacte llarg i afuat com l’animal. La galera va ser el rei dels vaixells del Mediterrani, des de l’antiguitat i fins al segle XVII, quan va començar a entrar en decadència a causa del progrés de la navegació a vela. La nostra cultura en va plena de records. «Enviar algú a galeres» vol dir castigar-lo severament, com els galiots condemnats a remar (vegeu Charlton Heston a Ben Hur). Qui vulga saber com era una galera, al Museu Marítim de Barcelona hi ha la rèplica de la de Joan d’Àustria, nau capitana vencedora a Lepant, l’última gran batalla de galeres.

llegir més

Xenofòbia*

// Ramon Sistac

Mot compost d’origen grec, format per un prefix (xeno-, de ξένος, ‘estranger’), i un sufix (-fòbia, de φοβία, ‘aversió’). La paraula és prou lletja, en la forma i en el contingut. Convindrem que la xenofòbia és un dels vicis més abjectes de les societats, només superada pel racisme, que no deixa de ser un grau superior del mateix pecat. Per això racisme i xenofòbia solen anar de bracet.

llegir més Sense Comentaris

Temps*

// Ramon Sistac

Temps (a bona part de la Ribagorça tèms, amb è oberta), de llatí TĔMPUS. Tempus fugit. Tempus dolorem lenit. El temps de Mariacastanya (més o menys per allà l’any de la picassor). Donar temps al temps. Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa. El temps tot ho muda. Perdre el temps. Temps era temps… Aquell temps, de la palla, en feien fem i, del fem, en feien palla. Un temps en porta un altre. A mal temps bona cara. Time is gold.

llegir més Sense Comentaris

Pa*

// Ramon Sistac

“Lo pa que no era blanc / deien que era massa negre”. Els versos de la versió antiga de la cançó Els segadors, avui himne nacional de Catalunya, ens recorden el paper que el pa ha tingut com a element nuclear de l’alimentació en les cultures mediterrànies i, per extensió, europees (una manera fina de no dir-ne occidentals). Pa és una paraula tan bàsica, del llatí PANIS, que a penes presenta variació en les llengües romàniques: pan, pane, pain, pão, pâine… i tampoc en altres famílies lingüístiques.

llegir més Sense Comentaris

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: