Os (abans ós)
// Ramon Sistac
Os, ‘plantígrad’, ve del llatí ŬRSUS. Res a veure doncs amb el seu homònim gràfic os, ‘peça de l’esquelet dels vertebrats’, llatí ŎSSUM. Una homonímia provocada per l’actualització ortogràfica de 2017, que va reduir els accents diacrítics a 15 i que, segons alguns crítics amb la reforma, ha tingut com a conseqüència que milers de turistes capitalins (altrament dits camacus o pixapins), de visita per les terres pirinenques, en el moment de llegir el cartell que diu “PERILL: OSSOS!”, hagen mirat a terra a la recerca de les restes d’algun carnús susceptible d’entrebancar-s’hi (els mateixos crítics que pareixen ignorar que en casos excepcionals la norma sí que permet l’ús facultatiu del diacrític).
Os, antigament ors, sempre ha tingut la competència del seu sinònim onso, molt més popular a les nostres terres i que, a la resta de territoris, ha quedat fossilitzat en l’expressió “fer l’onso”, que és el que feia jo de jovenot quan eixia a la pista de ball amb la intenció (i més aviat poques esperances) d’impressionar i captar el favor d’alguna xicota. Val a dir que ha passat els anys i ja no intento impressionar ningú, però encara no he aconseguit llevar-me la sensació que faig l’onso quan ballo.
Per terres del sud també existeix orso, i ací i allà el castellanisme osso (en alguns llocs pronunciat amb una insòlita ò oberta). A la Vall de Cardós en diuen ossa, tant dels mascles com de les femelles. Un bon exemple de les relacions complexes entre gènere gramatical i sexe. Jo, en tot cas, sempre n’he dit onso. Un animal inquietant i amb mala premsa, reintroduït de manera ben maldestra al Pirineu per l’administració francesa. Encara no m’explico com, de la gran quantitat de caps de bestiar que hi ha a l’estiu a muntanya, l’onso sempre prefereix la carn d’ovelles, vaques i egües araneses. És que potser són més tendres?
Publicat a Temps de Franja n. 161, abril 2024
