Personatges

// Glòria Francino Pinasa

La tarda de diumenge 1 d’agost de 2021, vai anar a caminar a l’altre costat del pont de dalt, el romànic, i vai agafar el camí vell que porta a Vinyer i a Llastarri. En baixar unes escales, amb llistons i barana de fusta, vai veure un montó de pedres que algú va posar a una drecera, a mà esquerra. I aquella munió de pedres, igual que la magdalena de Proust, em va portar a la memòria Joan Casimiro Bernades, que ens va deixar el 8 de juliol de 2021.

// Carles Sancho

És recent la mort de Carmelo López després d’una llarga malaltia que, a poc a poc, l’anava limitant. Va nàixer al petit municipi de Jatiel —Bajo Martín, Terol— el 1940, estudià batxillerat a l’Institut d’Alcanyís i ingressà com a treballador de correus a la capital del Baix Aragó el 1958. Set anys més tard es traslladà a l’oficina de Vall-de-roures com administrador de correus on va treballar fins la seua jubilació. El 1982 serà un dels impulsors de l’Asociación Cultural de Valderrobres (ASCUVAL) i de la revista comarcal bilingüe, sobretot en la primera època, Gaceta del Matarraña. Boletín informativo y cultural que estarà activa durant una dècada, entre 1984 a 1993.

// Joaquim Montclús i Esteban

Es diu que les comarques de la Terra Alta, el Matarranya i els Ports tenen moltes coses en comú; per què? No li donem més voltes, són la mateixa terra.

Dit això, seguin amb la secció «Retrats per a qualsevol document» inspirada amb els homenots d’en Josep Pla i en els seus retrats de passaport, avui, intentarem fer un retrat del poeta Juli Micolau de la Fresneda o Freixneda. Els dos topònims són correctes. He dit fer un retrat, perquè fotografiar a un poeta sempre és difícil.

En Juli va nàixer a la Fresneda l’any 1971. Des del punt de vista físic és d’una estatura més baixa que alta, però, això sí, és un home ben plantat i amb un rostre encara jovenívol, malgrat que bru i bronzejat pels treballs dedicats a la terra.

De molt jove va començar a escriure poesia publicant els poemes allà on podia, entre d’altres, a les revistes editades pels pobles de la comarca del Matarranya, Sorolla’t, Kalat-Zeyt, Boletín del CESBA, l’Eixam, Plana Rasa… Sempre amb català normatiu, malgrat que sovint emprà també formes dialectals d’aquestes terres.

// Joaquim Montclús i Esteban

Seguint amb aquella secció que fa uns anys vam inaugurar inspirada amb els homenots d’en Josep Pla i en els seus retrats de passaport, avui farem un retrat de l’historiador i home de lletres en Josep-David Garrido i Valls.

Aquest senyor va nàixer a la ciutat d’Alacant el 1965. Malgrat que es considerà un valencià de soca arrel també se sent un fill de la nació catalana que molts anomenen com a Països Catalans. És doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) on també va cursar els principals estudis. És també filòleg de formació, arabista i un gran estudiós i especialista de la paleografia medieval on, en el seu moment, va impartir classes a la Universitat Autònoma de Barcelona.

// Artur Quintana i Font

El 24 d’abril d’enguany ha mort en Josep Massot i Muntaner, monjo de l’Abadia de Montserrat. Havia nascut a Palma el 1941. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona el 1962 i havia assistit de forma clandestina als Estudis Universitaris Catalans. A la Universitat los cursos se feien en castellà, als Estudis Universitaris Catalans en català. Ja abans d’acabar els estudis universitaris en Massot tenia fama d’erudit, fins a tal punt que se l’anomenava Massot i Pidal, jugant amb el Pidal de don Ramón. El 1963, just un any d’haver acabat los estudis, va entrar a la mongia de Montserrat on lo 1971 hi fou ordenat prevere, i aquell mateix any esdevindria director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, càrrec que ha mantingut tota la vida. Des del 1996 era director del mensual Serra d’Or.

// C. S. M.

A casa seua, a Massalió, va morir el passat 1 d’abril amb 75 anys el nostre amic Pasqual Vidal Fígols. La seua salut havia empitjorat els últims anys i es preveia un fatal desenllaç, com així ha estat. Llaurador de professió i de vocació folklorista, investigador i dibuixant, va treballar intensament per la cultura i per la defensa i promoció de la nostra llengua. Les seues característiques il·lustracions etnològiques, principalment en color, les complementa amb breus textos explicatius per fer-les més didàctiques. Formà part de la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) en la primera època, del 1991 al 1994, i moltes de les seues publicacions van ser editades per l’entitat amb seu a Calaceit.

// Carles Sancho Meix

om ja vam avançar a l’anterior revista (n. 149), el 20 de març ens va deixar l’amic José Antonio Carrégalo Sancho, nascut a Mont-roig de Tastavins el 1951. Funcionari judicial a Montblanc i resident des de 1979 a Valls, on ha mort. Lo primer camí en la descoberta del català com a llengua pròpia, com ell mateix descriu, el va fer el 1987 en llegir el poema «A la conquesta de la roca» que va publicar Desideri Lombarte a la revista franjolina Desperta ferro! el 1986. «Va ser com obrir una finestra nova, a través de la qual vaig intuir les enormes possibilitats d’una llengua incompresa i menyspreada, fins i tot, o sobretot, pels propis parlants. Entre els quals, durant anys, jo mateix». I pensà que també ell podia començar a escriure textos literaris sobre Mont-roig i va iniciar les seues primeres publicacions.

// Artur Quintana i Font

Des del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona ens van fer saber el 25 de febrer d’enguany que en Vicent de Melchor, professor titular jubilat de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana d’aqueix departament, havia mort el 19 del mateix mes als 63 anys. En Vicent, barceloní amb arrels valencianes, tenia segona residència a Fórnols de Matarranya des de principis de segle, i aviat es va integrar en la nostra Renaixença: soci d’ASCUMA, quan podia n’assistia a les juntes, o hi col·laborava en actes, com ara en la presentació a la Freixneda el 2001 del poemari Esfera. Traspunt en la serena d’en Juli Micolau.

// Carles Sancho Meix

Avui 20 de març, al matí, ens ha deixat l’amic i company José Antonio Carrégalo, ens ha comunicat la Pili, la seua esposa i lluitadora fins l’últim moment de vida, «ha mort tranquil, sense patir, estave molt malament». La primera notícia l’havíem tingut una hora abans gràcies a Javier Arrufat, mont-rogí, ‘ascumaire’ i amic de la família. A través del whatsapp ha escrit: «Bon dia… M’acaben de comunicar… que ha faltat José Antonio Carrégalo. Una gran pèrdua per a tots».

// Màrio Sasot

Dissabte 7 d’agost al matí ens va colpir la notícia de que Magda Gòdia Ibarz, alcaldessa de Mequinensa des de l’any 2003, moria a l’edat de 68 anys després d’una llarga i dolorosa malaltia. Ja en els inicis de l’agreujament del càncer que ha acabat finalment amb la seua vida, en març d’enguany, ens escrivia uns dels seus últims articles felicitant-nos pels 20 anys assolits per la nostra revista i animant-nos a continuar amb el mateix entusiasme de sempre.

Magda ha estat sempre una dona molt activa i lluitadora, que en tot moment ha mostrat un tacte entranyable i exquisit amb tothom, la qual cosa l’ha ajudat a unir forces entorn de projectes que han dinamitzat i donat vida i força cultural a la seua localitat.

(Mequinensa, 1920-Barcelona, 1987)

// Berenguer de Mussots

Miquel Ibarz Roca, pintor de cavallet, muralista i gravador —aiguaforts i litografies en concret— de projecció internacional, va nàixer a Mequinensa el 30 de novembre del 1920 —ara fa cent anys— i va morir a Barcelona el 5 de gener de 1987. De ben petit, quan a penes tenia dos anys, la família —com un nombre important de mequinensans que en aquells anys van haver d’abandonar la vila a causa de la crisi provocada amb la fi de la Gran Guerra— es va traslladar a la llavors aparentment dinàmica Barcelona. Instal·lats a la capital de Catalunya, va continuar la formació acadèmica a l’Escola de Mar, institució educativa que era un dels centres pedagògicament més innovadors en la Barcelona de l’època; i fou allí on es va reforçar la seua inclinació pel dibuix i la pintura. Tanmateix, amb catorze anys va haver de deixar l’escola per treballar en les oficines d’una empresa tèxtil.

// Carles Sancho

La vinculació de Francisco Javier Aguirre González (Logronyo, 1945) amb les terres del Matarranya ve de lluny, de més de quaranta anys com ell mateix proclama. Era el Director Provincial d’Educació i Cultura de Terol (1983-1989) quan entra en contacte amb Desideri Lombarte per oferir-li la publicació de dos volums en la nova col·lecció en català ‘Pa de casa’ editada pel Govern d’Aragó: l’obra de teatre Pena-roja i Vallibona, pobles germans i Poemes del racó del foc i poemes de vida i de mort. Comunicacions que recull Artur Quintana en l’Epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989) (2002).