10 anys sense Ana Maria Moix

// Estela Rius

L’1 de març de 2014 mos vam aixecar en la trista notícia que, després d’una llarga malaltia, la nit abans (28 de febrer) mos havie dixat l’escriptora Ana Maria Moix Meseguer a l’edat de 66 anys. Massa prompte.

Jo en aquells moments era una adolescent de 15 anys i la notícia em va agafar totalment per sorpresa però en un petit coneixement de la causa. Lo meu primer contacte en la literatura de l’Ana Maria Moix es va produir quan cursava cinquè de primària. Teníem de professora de llengua castellana a la favarola Lola Bielsa, en la que vam estar llegint i treballant lo llibre juvenil Miguelón. Això no ere cap casualitat, ja que la mare de l’Ana Maria (i també del Terenci Moix) ere de Nonasp.

Poc després que mos dixés l’Ana Maria, es va començar a preparar lo que serie l’últim número de la revista L’Eixam, dedicat a la seua figura i relació en Nonasp. Pel motiu que fos, em van animar a que escrigués alguna cosa sobre ella (jo, que mai havia escrit res!) i finalment ho vaig fer. En este procés vaig descobrir que l’any 1986 va ser la pregonera de les Festes Majors de Nonasp, i gràcies a què mon pare (un jove de 24 anys) va ficar la gravadora a dalt de l’escenari per enregistrar lo discurs de l’Ana Maria, vaig poder escoltar-la i, sense saber perquè, quedar envaïda per una certa fascinació.

Entremig de tot això, vaig entrar en contacte en Natacha Llop Meseguer (cosina-germana dels Moix) qui, en saber que a casa no teníem cap llibre de l’Ana Maria, em va regalar un exemplar de les novel·les Julia i Vals Negro. Així em vaig iniciar en la lectura de l’Ana Maria Moix que, indubtablement, va marcar tot lo que quedave de la meua adolescència. Un radere de l’altre, em vaig acabar llegint tots los llibres que havie publicat.

Estos dies, mentrestant recuperava estos records de fa deu anys (pareix mentida!), vaig rellegir un dels seus llibres que més m’agraden; es tracte de l’últim que va publicar en vida: Manifiesto personal (2011). Un llibre ple de sentit comú que mos apel·le a reflexionar sobre els problemes de la nostra societat i que, a pesar que han passat tretze anys des de la seua publicació, seguis vigent. Esta humanitat que reflexe lo punt de vista de l’Ana Maria Moix pot ser sigo lo que em va atrapar i que, passats deu anys de la seua mort, faigo més evident lo buit intel·lectual que mos va dixar.