L’acadèmic Ánchel Conte Cazcarro (Alcolea de Cinca, 1942- Almeria, 2023) va morir a l’edat de vuitanta-un anys la nit del 22 de novembre de 2023 a Almeria, després de l’empitjorament de la malaltia respiratòria que arrossegava des de feia ja temps. Aquesta circumstància, que havia limitat la mobilitat de l’escriptor durant els darrers mesos, no li va impedir complir amb il·lusió i entusiasme les obligacions acadèmiques, i continuar publicant poemes, sovint inspirat per la solitud de les nits a l’hospital.
Ánchel Conte ha estat membre de la institució acadèmica des que es va constituir el 2021. Va ser elegit per unanimitat director de l’Instituto del Aragonés i va presidir els treballs de la Comissió de Grafia, que van esdevenir en l’aprovació de l’ortografia normativa de la llengua aragonesa, un treball del qual se sentia molt orgullós.
Va ser un home clau per a consensuar la regulació del Matarranya
// Redacció
El Sindicat Central de Regants de la Conca del Matarranya va celebrar el passat 26 d’octubre un homenatge pòstum al que va ser el seu president José María Puyol, mort el 2020, en reconeixement a la seva tasca conciliadora. La intervenció de Puyol va culminar amb els acords de la Freixneda i Favara, que, fa dues dècades, van concloure el conflicte respecte a la regulació del Matarranya amb la cancel·lació del projecte de la presa de la Torre del Comte i la substitució per basses laterals.
L’homenatge va començar a la localitat natal de l’homenatjat, Maella, per acabar a la bassa de Vallcomuna, a Massalió, on es va inaugurar un monòlit amb la imatge del president mort. A més a més, es va batejar aquest petit embassament amb el nom de José María Puyol.
La Fundació «Amics de Nonasp» fa una feina extraordinària per la cultura del poble. Es poden seguir les seues activitats a les diferents plataformes a través d’Internet. Han recopilat costums, oficis d’abans, han enregistrat entrevistes a persones que ja no hi són, sobre com es vivia en el seu temps, etc.
Avui m’aturaré en una tradició que es feia l’últim dia de l’any, L’Home dels nassos i en faré una reflexió: les xiques i els xics amb deficiències mentals o físiques (els coneguts sempre per ximplets, amb tot el respecte cap a ells, perquè considero que tothom és diferent). ¿Per què aquesta associació entre dues coses aparentment desvinculades? Tractaré d’explicar-ho.
La tarda de diumenge 1 d’agost de 2021, vai anar a caminar a l’altre costat del pont de dalt, el romànic, i vai agafar el camí vell que porta a Vinyer i a Llastarri. En baixar unes escales, amb llistons i barana de fusta, vai veure un montó de pedres que algú va posar a una drecera, a mà esquerra. I aquella munió de pedres, igual que la magdalena de Proust, em va portar a la memòria Joan Casimiro Bernades, que ens va deixar el 8 de juliol de 2021.
Es diu que les comarques de la Terra Alta, el Matarranya i els Ports tenen moltes coses en comú; per què? No li donem més voltes, són la mateixa terra.
Dit això, seguin amb la secció «Retrats per a qualsevol document» inspirada amb els homenots d’en Josep Pla i en els seus retrats de passaport, avui, intentarem fer un retrat del poeta Juli Micolau de la Fresneda o Freixneda. Els dos topònims són correctes. He dit fer un retrat, perquè fotografiar a un poeta sempre és difícil.
En Juli va nàixer a la Fresneda l’any 1971. Des del punt de vista físic és d’una estatura més baixa que alta, però, això sí, és un home ben plantat i amb un rostre encara jovenívol, malgrat que bru i bronzejat pels treballs dedicats a la terra.
De molt jove va començar a escriure poesia publicant els poemes allà on podia, entre d’altres, a les revistes editades pels pobles de la comarca del Matarranya, Sorolla’t, Kalat-Zeyt, Boletín del CESBA, l’Eixam, Plana Rasa… Sempre amb català normatiu, malgrat que sovint emprà també formes dialectals d’aquestes terres.
Seguint amb aquella secció que fa uns anys vam inaugurar inspirada amb els homenots d’en Josep Pla i en els seus retrats de passaport, avui farem un retrat de l’historiador i home de lletres en Josep-David Garrido i Valls.
Aquest senyor va nàixer a la ciutat d’Alacant el 1965. Malgrat que es considerà un valencià de soca arrel també se sent un fill de la nació catalana que molts anomenen com a Països Catalans. És doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) on també va cursar els principals estudis. És també filòleg de formació, arabista i un gran estudiós i especialista de la paleografia medieval on, en el seu moment, va impartir classes a la Universitat Autònoma de Barcelona.
El 24 d’abril d’enguany ha mort en Josep Massot i Muntaner, monjo de l’Abadia de Montserrat. Havia nascut a Palma el 1941. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona el 1962 i havia assistit de forma clandestina als Estudis Universitaris Catalans. A la Universitat los cursos se feien en castellà, als Estudis Universitaris Catalans en català. Ja abans d’acabar els estudis universitaris en Massot tenia fama d’erudit, fins a tal punt que se l’anomenava Massot i Pidal, jugant amb el Pidal de don Ramón. El 1963, just un any d’haver acabat los estudis, va entrar a la mongia de Montserrat on lo 1971 hi fou ordenat prevere, i aquell mateix any esdevindria director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, càrrec que ha mantingut tota la vida. Des del 1996 era director del mensual Serra d’Or.
A casa seua, a Massalió, va morir el passat 1 d’abril amb 75 anys el nostre amic Pasqual Vidal Fígols. La seua salut havia empitjorat els últims anys i es preveia un fatal desenllaç, com així ha estat. Llaurador de professió i de vocació folklorista, investigador i dibuixant, va treballar intensament per la cultura i per la defensa i promoció de la nostra llengua. Les seues característiques il·lustracions etnològiques, principalment en color, les complementa amb breus textos explicatius per fer-les més didàctiques. Formà part de la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) en la primera època, del 1991 al 1994, i moltes de les seues publicacions van ser editades per l’entitat amb seu a Calaceit.
