La Fundació «Amics de Nonasp» fa una feina extraordinària per la cultura del poble. Es poden seguir les seues activitats a les diferents plataformes a través d’Internet. Han recopilat costums, oficis d’abans, han enregistrat entrevistes a persones que ja no hi són, sobre com es vivia en el seu temps, etc.
Avui m’aturaré en una tradició que es feia l’últim dia de l’any, L’Home dels nassos i en faré una reflexió: les xiques i els xics amb deficiències mentals o físiques (els coneguts sempre per ximplets, amb tot el respecte cap a ells, perquè considero que tothom és diferent). ¿Per què aquesta associació entre dues coses aparentment desvinculades? Tractaré d’explicar-ho.
La tarda de diumenge 1 d’agost de 2021, vai anar a caminar a l’altre costat del pont de dalt, el romànic, i vai agafar el camí vell que porta a Vinyer i a Llastarri. En baixar unes escales, amb llistons i barana de fusta, vai veure un montó de pedres que algú va posar a una drecera, a mà esquerra. I aquella munió de pedres, igual que la magdalena de Proust, em va portar a la memòria Joan Casimiro Bernades, que ens va deixar el 8 de juliol de 2021.
Es diu que les comarques de la Terra Alta, el Matarranya i els Ports tenen moltes coses en comú; per què? No li donem més voltes, són la mateixa terra.
Dit això, seguin amb la secció «Retrats per a qualsevol document» inspirada amb els homenots d’en Josep Pla i en els seus retrats de passaport, avui, intentarem fer un retrat del poeta Juli Micolau de la Fresneda o Freixneda. Els dos topònims són correctes. He dit fer un retrat, perquè fotografiar a un poeta sempre és difícil.
En Juli va nàixer a la Fresneda l’any 1971. Des del punt de vista físic és d’una estatura més baixa que alta, però, això sí, és un home ben plantat i amb un rostre encara jovenívol, malgrat que bru i bronzejat pels treballs dedicats a la terra.
De molt jove va començar a escriure poesia publicant els poemes allà on podia, entre d’altres, a les revistes editades pels pobles de la comarca del Matarranya, Sorolla’t, Kalat-Zeyt, Boletín del CESBA, l’Eixam, Plana Rasa… Sempre amb català normatiu, malgrat que sovint emprà també formes dialectals d’aquestes terres.
Seguint amb aquella secció que fa uns anys vam inaugurar inspirada amb els homenots d’en Josep Pla i en els seus retrats de passaport, avui farem un retrat de l’historiador i home de lletres en Josep-David Garrido i Valls.
Aquest senyor va nàixer a la ciutat d’Alacant el 1965. Malgrat que es considerà un valencià de soca arrel també se sent un fill de la nació catalana que molts anomenen com a Països Catalans. És doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) on també va cursar els principals estudis. És també filòleg de formació, arabista i un gran estudiós i especialista de la paleografia medieval on, en el seu moment, va impartir classes a la Universitat Autònoma de Barcelona.
El 24 d’abril d’enguany ha mort en Josep Massot i Muntaner, monjo de l’Abadia de Montserrat. Havia nascut a Palma el 1941. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona el 1962 i havia assistit de forma clandestina als Estudis Universitaris Catalans. A la Universitat los cursos se feien en castellà, als Estudis Universitaris Catalans en català. Ja abans d’acabar els estudis universitaris en Massot tenia fama d’erudit, fins a tal punt que se l’anomenava Massot i Pidal, jugant amb el Pidal de don Ramón. El 1963, just un any d’haver acabat los estudis, va entrar a la mongia de Montserrat on lo 1971 hi fou ordenat prevere, i aquell mateix any esdevindria director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, càrrec que ha mantingut tota la vida. Des del 1996 era director del mensual Serra d’Or.
A casa seua, a Massalió, va morir el passat 1 d’abril amb 75 anys el nostre amic Pasqual Vidal Fígols. La seua salut havia empitjorat els últims anys i es preveia un fatal desenllaç, com així ha estat. Llaurador de professió i de vocació folklorista, investigador i dibuixant, va treballar intensament per la cultura i per la defensa i promoció de la nostra llengua. Les seues característiques il·lustracions etnològiques, principalment en color, les complementa amb breus textos explicatius per fer-les més didàctiques. Formà part de la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) en la primera època, del 1991 al 1994, i moltes de les seues publicacions van ser editades per l’entitat amb seu a Calaceit.
om ja vam avançar a l’anterior revista (n. 149), el 20 de març ens va deixar l’amic José Antonio Carrégalo Sancho, nascut a Mont-roig de Tastavins el 1951. Funcionari judicial a Montblanc i resident des de 1979 a Valls, on ha mort. Lo primer camí en la descoberta del català com a llengua pròpia, com ell mateix descriu, el va fer el 1987 en llegir el poema «A la conquesta de la roca» que va publicar Desideri Lombarte a la revista franjolina Desperta ferro! el 1986. «Va ser com obrir una finestra nova, a través de la qual vaig intuir les enormes possibilitats d’una llengua incompresa i menyspreada, fins i tot, o sobretot, pels propis parlants. Entre els quals, durant anys, jo mateix». I pensà que també ell podia començar a escriure textos literaris sobre Mont-roig i va iniciar les seues primeres publicacions.
Des del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona ens van fer saber el 25 de febrer d’enguany que en Vicent de Melchor, professor titular jubilat de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana d’aqueix departament, havia mort el 19 del mateix mes als 63 anys. En Vicent, barceloní amb arrels valencianes, tenia segona residència a Fórnols de Matarranya des de principis de segle, i aviat es va integrar en la nostra Renaixença: soci d’ASCUMA, quan podia n’assistia a les juntes, o hi col·laborava en actes, com ara en la presentació a la Freixneda el 2001 del poemari Esfera. Traspunt en la serena d’en Juli Micolau.
