Àlex Susanna (Barcelona, 1957- Gelida, 2024) ens va deixar el passat 26 de juliol amb només 66 anys. El polifacètic personatge: poeta, crític, editor, dietarista i gestor cultural, va ocupar càrrecs molt importants en el món de la cultura i, destacà, pel seu compromís per la llengua catalana. Podeu consultar la seua trajectòria professional en els articles publicats arrel de la seua mort. Aquí ens referirem només a la seua activitat a Calaceit i el Matarranya perquè Susanna tenia casa a la vila i hi solia venir sovint i, per tant, sentia una gran vinculació i identificació amb el nostre territori.
L’1 de març de 2014 mos vam aixecar en la trista notícia que, després d’una llarga malaltia, la nit abans (28 de febrer) mos havie dixat l’escriptora Ana Maria Moix Meseguer a l’edat de 66 anys. Massa prompte.
La Generalitat de Catalunya va dedicar l’any 2022 a recordar i honrar la figura de Nativitat Yarza Planas amb motiu de complir-se els 150 anys del seu naixement. Malgrat que ha passat més d’un any, encara diverses institucions i municipis catalans organitzen actes i exposicions per a distingir la seva personalitat.
Nativitat Yarza Planas va ser una política, una mestra catalana i la primera alcaldessa d’Espanya, elegida democràticament en les eleccions de gener de 1934, en la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya en la població de Bellprat.
Joan Esculies i Serrat (Manresa, 1976) és un historiador, periodista i escriptor català. Principalment, ha publicat biografies, assaigs i articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle xx. Ha estat guardonat amb diversos premis, entre d’altres, el premi Gaziel de biografies i memòries i el Carles Rahola d’assaig.
Darrerament ha publicat dues obres importants: Tarradellas, una certa idea de Catalunya (Pòrtic, 2022) i Josep Fornas, el solucionador (Pòrtic 2022).
En la primera l’historiador ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles.
En Jordi Armengol, nascut a Barcelona el 1964 —el seu pare, Manel, és de la Freixneda, però ha sigut cuiner durant seixanta anys en hotels de la ciutat comtal— com dic, en Jordi comença la seua relació amb la música col·leccionant vinils i discos de baquelita o de pedra. Veient a persones tocar la guitarra, prompte s’hi posa de manera autodidacta, per després fer solfeig a l’Escola Aula de Cultura de l’Hospitalet de Llobregat. Lo seu primer grup va ser SELTAEB (Beatles al revés). A la mili va tindre grup a Saragossa que es deia RAA72.
El 13 de gener de 2020 ens va deixar l’escriptora Isabel-Clara Simó i Monllor a conseqüència d’una llarga malaltia que feia temps que arrossegava.
A part d’escriptora era periodista i també exercia com a política valenciana. Estava llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de València i s’havia doctorat en Filologia Romànica.
Per molts era coneguda com la Canigona, un apel·latiu afectuós, que algú li va posar, perquè havia dirigit durant molts d’anys la revista Canigó.
Nascuda a la ciutat d’Alcoi el 4 d’abril de 1943, a finals de la dècada dels seixanta va fer un llarg camí cap al nord fins a arribar a la ciutat de Figueres. Allí es va casar amb el periodista Xavier Dalfó que editava la revista Canigó. Com a dona emprenedora que era, aviat es va fer càrrec de la direcció de la revista. Canigó va passar a ser un setmanari i també va traslladar la redacció a Barcelona.
Està més que comprovat que, a la majoria de la gent, els agradaria saber cantar bé (entonar); i posats a triar un instrument, escollirien el piano, que és l’instrument rei. Així que el meu cas d’afició molt primerenca a la música entra dins la plena normalitat; que ha pogut estar afavorida per l’herència de la bisagüela Cecilia Cases, de la que se’n parlave de les seues virtuts a la família. També per les tradicions de la Codonyera, un poble menut on, en la primera meitat del segle XX, hi havia piano a sis cases, dos orgues a les iglésies, tocadors de rondalla, i cantors i cantores vocacionals que interpretaven, a les misses i als oficis, los repertoris en llatí, de ressonàncies gregorianes i de la música culta. Però no n’hi havia prou en los bons antecedents i tindre una oïda fina, si no haguérem tingut moltes ganes i necessitat de perseguir fins al final lo somni de la música.
L’acadèmic Ánchel Conte Cazcarro (Alcolea de Cinca, 1942- Almeria, 2023) va morir a l’edat de vuitanta-un anys la nit del 22 de novembre de 2023 a Almeria, després de l’empitjorament de la malaltia respiratòria que arrossegava des de feia ja temps. Aquesta circumstància, que havia limitat la mobilitat de l’escriptor durant els darrers mesos, no li va impedir complir amb il·lusió i entusiasme les obligacions acadèmiques, i continuar publicant poemes, sovint inspirat per la solitud de les nits a l’hospital.
Ánchel Conte ha estat membre de la institució acadèmica des que es va constituir el 2021. Va ser elegit per unanimitat director de l’Instituto del Aragonés i va presidir els treballs de la Comissió de Grafia, que van esdevenir en l’aprovació de l’ortografia normativa de la llengua aragonesa, un treball del qual se sentia molt orgullós.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
