Gran Recapte 2018
Campus EbreFolk 2024 Móra d'Ebre

Esparpillant paraules

Celebracions

Celebracions

// Roberto Albiac

«Mare meua, si siràs peix!». Des de la primera adolescència, quan xics i xiques d’una edat similar (quinta amunt o quinta avall) vam decidir agrupar-mos en colla, sempre escoltava açò mentres pegava el primer capbussó de l’any: dilluns de Pasqua, tots los masos del riu d’Algars en cotxes, motos o bicicletes pels voltants, l’ambient de penyes reproduït a pocs quilòmetros de la vila i aquells instants de germanor entre carn a la brasa o paellades. «Xics, enguany no podré perquè ací no és festiu eixe dilluns»: i així es va quedar eixe dia assenyalat, com la cendra d’aquella última rostida, diluïda als bancals dels nostres records.

llegir-ne més

Borraina

Borraina

// Roberto Albiac

“Us hai portat un regalet d’Alemania: és un sobret de llaors d’unes floretes en forma d’estrella molt majetes que estan pels jardins i pels parques de les capitals que hai visitat”. Quin fart de riure, el meu pare, quan va obrir el souvenir “Borretsch (Borago officinalis)” i va trobar planter de borraina: bona planta ornamental! 

llegir-ne més

Conservar 

Conservar 

// Roberto Albiac

Pel foradet del contenidor verd van caent les botelles que tenia a la galleta del vidre, sinto com impacten contra el contingut i el soroll estrident me fa aguaitar: pots abandonats xafats, que trist… La de voltes que ham seguit lo ritual a casa, en acabar de cuinar un plat de llegums, d’embotir l’espart ensabonat en la cullera i dixa’l «ben llimplo», com qualsevol peça del «fregote»; de tornar a la vila, com a estudiant, carregat dels tàpers i dels pots buits acumulats al rebost; d’anar a la tenda en mostres de taps vells a compra’n perquè s’havien fet malbé reutilitzant-los.

llegir-ne més

Odi

Odi

// Roberto Albiac

Com a adults, sem lo resultat de combinar diferents elements: la vila a on mos ham criat, los puestos a on mos ham format i ham viscut, les persones que ham volgut, lo nostre passat… Quan anava a l’escola, a la pregunta «què vols ser de gran?» mai vaig dir cap nom futbolístic: la meua resposta ere «Arguiñano», per com xalava fent de pinxe a la cuina de casa. Tot va canviar quan vaig explicar lo meu primer dia d’institut a la meua mare i ella va respondre, entre nostàlgia i tristesa, en aquella frase impactant «M’agradarie saber la radera llengua que va parlar mi iaio». Així va ser com un xiquet de 12 anys va descobrir una vocació diferent a la de cuiner (que sempre havie dit) ensenyant les seues lliçons de Francès de 1r ESO a «su mare». 6 anys més tard, un pis saragossà, inversió de viudetat, va permetre a un renet poder estudiar Filologia Francesa i guanyar-se la vida en això. 

llegir-ne més

Albiac

Albiac

// Roberto Albiac

Recordo aquell moment, de fa casi 15 anys, en què anava a publicar una foto familiar i, acabant de teclejar «Albiac», Facebook me va preguntar si volia etiquetar algun dels parents o coneguts baixmatarranyencs que tenia al meu llistat d’amistats —en qui compartia eixa part del DNI— o si, al contrari, volia indicar a quina població de l’anterior Midi-Pyrénées havien immortalitzat aquell instant. Sorprès, vaig triar eixa curiosa opció descobrint així, casualment, que això acabat en -ac que em definie, realment, ere també un grupet de tres communes occitanes propet de Toulouse.

llegir-ne més

Caramel·lets

Caramel·lets

// Roberto Albiac

Avui m’aganave estirar les garres i desconnectar. Lo terme no és gota complicat, així que em poso el tabardo, bon calcer, ixco de casa, i emprenc los carrers i les carreres que desemboquen a les hortes del voltant. No m’importe l’itinerari que faré: les forces, l’oratge i la caiguda del sol me’l marcaran. La senyalització ja m’anirà eixint pel GPS del meu cap i, segurament, dels meus records. Les fites, a un puesto com este, no podien ser su els arbres i les matisses. 

llegir-ne més

Lo riu viu!

Lo riu viu!

// Roberto Albiac

He tingut un malson: una maleïda plaga s’ha escampat com una taca d’oli i ha dixat tocats de mort bona part dels cultius del meu estimat territori. Molts veïns, desesperats per no poder seguir en la seua forma de viure ancestral, s’han vist obligats a abandonar la seua terra per a emprendre una nova vida. 

llegir-ne més

Coneixes la meua vila?*

Coneixes la meua vila?*

// Roberto Albiac

Fa uns anys, fart de veure com mitjans de comunicació utilitzaven sovint lo món rural com a part de la seua programació d’entreteniment, presentant una espècie de «bufón pueblerino» en què un reporter o presentador, en to de mofa, lo fie cantar un jota, imitar la veu d’un animal o el retransmetie en directe des del seu hort, enrient-se de com movie l’aixada entre els cavallons… vaig decidir plantar cara a n’aquell escarni insuportable fent la meua campanya personal: vaig encomençar a promocionar en passió aquell univers excepcional a on vaig tindre la sort de criar-me.

llegir-ne més

Mercaders de cerç*

Mercaders de cerç*

// Roberto Albiac

Al segle II abans de Crist, un tal Marcus Porcius Cato recordave, del seu pas per Hispània, que «quan intervé Cercius, i unfle les seues galtes, pot arribar a gitar un soldat completament armat o un carro ple de fato». Un final d’any més, des del nord-oest, Cĕrcĭus, eixe déu-vent de la mitologia romana, torne a baixar pentinant les aigües de l’Ebre —i els seus afluents— des de terres càntabres, mos esturrufe constantment aquella «nòvia del vent» manya (que descrivie Eugeni d’Ors) a l’interior de l’embut natural format pels Pirineus i el Sistema Ibèric, i acabe abandonant-mos, al final del seu trajecte, dins del Delta.

llegir-ne més

L’agüelo de la masà*

L’agüelo de la masà*

// Roberto Albiac

Com lo xiquet que busque la faldeta dels seus per sentir-se protegit, me solgo gitar, al moment de la migdiada, davall d’aquell armetller centenari que de sempre ham anomenat “l’agüelo de la masà”. No sé per què però suposo que és per la familiaritat de la tronca que, en la seua escorça retja, tosca i endurida, me recorde a les mans dels nostres llauradors ancestrals.

llegir-ne més

Pres lo Regional Exprès*

Pres lo Regional Exprès*

// Roberto Albiac

Des de 1893, los trens van apareixent per les vi(d)es del Baix Matarranya com un element quotidià més: «ha de ser eixa hora perquè ha passat lo cotxe de l’estació»; xullant entre anècdotes familiars: «va baixar tan panxo sense maletes i quan la hi vam dir, ja marxaen caranta Barcelona!»; o presentant-mos gent de la capi: «aquella maestra que va arribar un dia abans pa conéixer on l’havien destinat i va tindre que fer los 8 kilòmetros a peu»…

llegir-ne més

Profe*

Profe*

// Roberto Albiac

La delegada assenyale el relotge «falten sols 5 minuts: encara no ens has passat el termòmetre i hem de desinfectar totes les taules perquè canviem d’aula». Intento veure que així és a través del baf dels vidres que tinc entre la mascareta i eixa diadema-micro unida per cable a l’altaveu que em penge de la burxaca. Guardo al maletí llibres i la llapissera de pissarra, lo dixo al costat del portàtil i el casset, i els substituisco per la pistola de temperatura, lo rotllo de paper i l’esprai: me sinto com un «Mister Potato» al que una pandèmia ha anat afegint complements surrealistes mentres sone una de les alarmes del repertori que tenim per a distingir los patis diferenciats i les eixides escalonades.

llegir-ne més

Entrades més antigues >>

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: