Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Esparpillant paraules

Coneixes la meua vila?*

Coneixes la meua vila?*

// Roberto Albiac

Fa uns anys, fart de veure com mitjans de comunicació utilitzaven sovint lo món rural com a part de la seua programació d’entreteniment, presentant una espècie de «bufón pueblerino» en què un reporter o presentador, en to de mofa, lo fie cantar un jota, imitar la veu d’un animal o el retransmetie en directe des del seu hort, enrient-se de com movie l’aixada entre els cavallons… vaig decidir plantar cara a n’aquell escarni insuportable fent la meua campanya personal: vaig encomençar a promocionar en passió aquell univers excepcional a on vaig tindre la sort de criar-me.

llegir-ne més

Mercaders de cerç*

Mercaders de cerç*

// Roberto Albiac

Al segle II abans de Crist, un tal Marcus Porcius Cato recordave, del seu pas per Hispània, que «quan intervé Cercius, i unfle les seues galtes, pot arribar a gitar un soldat completament armat o un carro ple de fato». Un final d’any més, des del nord-oest, Cĕrcĭus, eixe déu-vent de la mitologia romana, torne a baixar pentinant les aigües de l’Ebre —i els seus afluents— des de terres càntabres, mos esturrufe constantment aquella «nòvia del vent» manya (que descrivie Eugeni d’Ors) a l’interior de l’embut natural format pels Pirineus i el Sistema Ibèric, i acabe abandonant-mos, al final del seu trajecte, dins del Delta.

llegir-ne més

L’agüelo de la masà*

L’agüelo de la masà*

// Roberto Albiac

Com lo xiquet que busque la faldeta dels seus per sentir-se protegit, me solgo gitar, al moment de la migdiada, davall d’aquell armetller centenari que de sempre ham anomenat “l’agüelo de la masà”. No sé per què però suposo que és per la familiaritat de la tronca que, en la seua escorça retja, tosca i endurida, me recorde a les mans dels nostres llauradors ancestrals.

llegir-ne més

Pres lo Regional Exprès*

Pres lo Regional Exprès*

// Roberto Albiac

Des de 1893, los trens van apareixent per les vi(d)es del Baix Matarranya com un element quotidià més: «ha de ser eixa hora perquè ha passat lo cotxe de l’estació»; xullant entre anècdotes familiars: «va baixar tan panxo sense maletes i quan la hi vam dir, ja marxaen caranta Barcelona!»; o presentant-mos gent de la capi: «aquella maestra que va arribar un dia abans pa conéixer on l’havien destinat i va tindre que fer los 8 kilòmetros a peu»…

llegir-ne més

Profe*

Profe*

// Roberto Albiac

La delegada assenyale el relotge «falten sols 5 minuts: encara no ens has passat el termòmetre i hem de desinfectar totes les taules perquè canviem d’aula». Intento veure que així és a través del baf dels vidres que tinc entre la mascareta i eixa diadema-micro unida per cable a l’altaveu que em penge de la burxaca. Guardo al maletí llibres i la llapissera de pissarra, lo dixo al costat del portàtil i el casset, i els substituisco per la pistola de temperatura, lo rotllo de paper i l’esprai: me sinto com un «Mister Potato» al que una pandèmia ha anat afegint complements surrealistes mentres sone una de les alarmes del repertori que tenim per a distingir los patis diferenciats i les eixides escalonades.

llegir-ne més

Primavera rondadora*

Primavera rondadora*

// Roberto Albiac

Arribo a l’extrem de la foia, a la punta del tossal, m’assento damunt d’una roqueta imitant l’escultura d’aquell pensador rural que tenim a la vila. Miro aquella part del terme: la primavera rondadora ja no vol tardar i va prenyant los bancals vestint-los de colors blancs pels secans, morats pels regadius. Lo cerç m’acompanye en este moment de soledat i reflexió mentres xulle entre els armetllers florits. No és l’únic: les abelles també me canturrutxen quan van fent alegrement la seua faena de matrones. Me sinto reviure al solet, respirant tranquil·litat, observant la

llegir-ne més

Un traguinyol de vi pa tot lo camí*

Un traguinyol de vi pa tot lo camí*

// Roberto Albiac

Sic un d’eixos baixmatarranyencs de família llauradora que, per haver naixcut al setembre, solie passar part del seu dia doblat tallant entre vinyes, carrejant cabassos plens i si li tocave bufar alguna cosa aquelles hores no eren candeletes: o ere alguna vespa llaminera pel most, o algun dels dits pessigat per l’estirora. Los primers anys de vida gatejàvem per davall de les arcades de sarments sense emparralar com si entràrem a una cova en busca de carrolls; a voltes, mos entretenien potejant lo pujal de la remolcada perquè entrare més fato.

llegir-ne més

A remulla*

A remulla*

// Roberto Albiac

Quan la nostàlgia decidix que el cap se fico a rememorar la infància, l’obra teatral que sol representar casi sempre té una escenografia fluvial: un riu, un toll, un assut… Escenes en què un pare explique als seus fills com embotir lo braç als forats per a pescar a maneta; peixos passats pels jums en forma de nugo que fien cap als gats; un capbussó pegat en los amics encara sufocats del trajecte en bicicleta; aquella xancleta de goma que es va perdre entre les algues i el tarquí, al saltar des de dalt la roca, i que va fer pedalejar descalç a la tornada.

llegir-ne més

Moncada gargotejat

Moncada gargotejat

// Roberto Abiac

L’any 2014, avorrit de no poder exercir la docència a causa de les retallades, vaig decidir avançar aquell projecte que tenia pensat per a la meua jubilació com a “profe” de francès: ser filòleg, també, en la nostra llengua. Quan vaig arribar al “Cap i Casal” d’eixe país que tenim al sud dels Ports, totes les il·lusions plantades durant la Primavera Valenciana començaven a florir: vaig viure com aquelles velles fruites podrides caïen socarrades pel “caloret” i donaven pas a uns pollissos que brotaven ben decidits, plens de sàbia nova.

llegir-ne més

Ara que fa 18 que en tinc 18*

Ara que fa 18 que en tinc 18*

// Roberto Albiac

L’orquesta toque un vals al Casino i les sabates remouen confeti mentres un jove mire, en un somriure còmplice, als ulls de la seua parella de ball. No és una parella qualsevol ja que, una majoria d’edat entarrere, ella lo va portar al món un dia en què ell va ser el protagonista principal.

llegir-ne més

Entre olivers*

Entre olivers*

// Roberto Albiac

Res no m’agrade tant com amerar d’oli empeltre la punta del pa del dia, transformada en clotxa. Eixa barra que, calenteta i torradeta, ha abandonat fa poc lo forn de llenya i acabe de cruixir, pel repiscó, a la part final del crestelló. Mosso llavons, orgullós, ensalivo l’oli nostre, en un producte de la terra.

llegir-ne més

L’estiu del salmó*

L’estiu del salmó*

// Roberto Albiac

No sé per què, durant los mesos d’estiu, la gent se sol metamorfosejar en animals: una bona part opte per l’esfardatxo i, de tantes hores al sol, acaben com a gambons; altres preferixen posar-se una clasca plena de fato a les costelles i anar a voltar com los caragols; a la meua vila, alguns fan de formiguetes, i van portant tomates de l’hort per guardar-les en pots, mentres uns altres carregen palots de prunes i presquilles o mouen remolcades d’armelles. Jo, després d’unes dècades de vida estival de formigueta, enguany, he decidit aprofitar eixos mesos de vacances docents per a transformar-me en salmó i remuntar lo meu riu des del Baix Matarranya a l’Alt Matarranya i, allí, desovar o fresar un estudi dialectal.

llegir-ne més

Entrades més antigues >>

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: