Albiac

// Roberto Albiac

Recordo aquell moment, de fa casi 15 anys, en què anava a publicar una foto familiar i, acabant de teclejar «Albiac», Facebook me va preguntar si volia etiquetar algun dels parents o coneguts baixmatarranyencs que tenia al meu llistat d’amistats —en qui compartia eixa part del DNI— o si, al contrari, volia indicar a quina població de l’anterior Midi-Pyrénées havien immortalitzat aquell instant. Sorprès, vaig triar eixa curiosa opció descobrint així, casualment, que això acabat en -ac que em definie, realment, ere també un grupet de tres communes occitanes propet de Toulouse.

De la mateixa manera que la passió per la història, i per entendre qui sem, mos havie espentejat als dos germans a regirar tots los llibres d’actes de ca la vila i les calaixeres de ca nostra per a completar l’arbre genealògic: vam emprendre aquell viatge al nord dels Pirineus, en la mentalitat que aquell mateix trajecte, probablement, també l’haurie seguit lo primitiu Albiac que va fer cap al Baix Aragó. La primera albiacoise del departament del Lot en qui vam parlar va al·lucinar en lo nostre carnet: la seua aldeeta de 70 veïns ere «un nom de famille espagnol»! A la Haute-Garonne un atònit historiador local albiacois mos explicave orgullós què havie trobat sobre la seua vila de 225 habitants: «Albiacum» volie dir «la finca d’Albius» i, si aneu a Aveyron, podreu resar a Notre Dame d’Albiac. 

A la pregunta del per què del nostre llinatge per la vella Corona d’Aragó, mos va fer reflexionar: així com als últims segles, molts dels nostres s’han vist obligats a anar a buscar una vida millor enta el nord, durant centúries, van ser los occitans los que van anar cara el sud per guerres de religions, superpoblació o subsistència i, si van triar eixa destinació, va ser perquè la llengua i la cultura que trobarien ere casi com a la seua. Venim de migrants sense fronteres.

---

Publicat a Temps de Franja n. 157, abril 2023