«Mare meua, si siràs peix!». Des de la primera adolescència, quan xics i xiques d’una edat similar (quinta amunt o quinta avall) vam decidir agrupar-mos en colla, sempre escoltava açò mentres pegava el primer capbussó de l’any: dilluns de Pasqua, tots los masos del riu d’Algars en cotxes, motos o bicicletes pels voltants, l’ambient de penyes reproduït a pocs quilòmetros de la vila i aquells instants de germanor entre carn a la brasa o paellades. «Xics, enguany no podré perquè ací no és festiu eixe dilluns»: i així es va quedar eixe dia assenyalat, com la cendra d’aquella última rostida, diluïda als bancals dels nostres records.
“Us hai portat un regalet d’Alemania: és un sobret de llaors d’unes floretes en forma d’estrella molt majetes que estan pels jardins i pels parques de les capitals que hai visitat”. Quin fart de riure, el meu pare, quan va obrir el souvenir “Borretsch (Borago officinalis)” i va trobar planter de borraina: bona planta ornamental!
Pel foradet del contenidor verd van caent les botelles que tenia a la galleta del vidre, sinto com impacten contra el contingut i el soroll estrident me fa aguaitar: pots abandonats xafats, que trist… La de voltes que ham seguit lo ritual a casa, en acabar de cuinar un plat de llegums, d’embotir l’espart ensabonat en la cullera i dixa’l «ben llimplo», com qualsevol peça del «fregote»; de tornar a la vila, com a estudiant, carregat dels tàpers i dels pots buits acumulats al rebost; d’anar a la tenda en mostres de taps vells a compra’n perquè s’havien fet malbé reutilitzant-los.
Com a adults, sem lo resultat de combinar diferents elements: la vila a on mos ham criat, los puestos a on mos ham format i ham viscut, les persones que ham volgut, lo nostre passat… Quan anava a l’escola, a la pregunta «què vols ser de gran?» mai vaig dir cap nom futbolístic: la meua resposta ere «Arguiñano», per com xalava fent de pinxe a la cuina de casa. Tot va canviar quan vaig explicar lo meu primer dia d’institut a la meua mare i ella va respondre, entre nostàlgia i tristesa, en aquella frase impactant «M’agradarie saber la radera llengua que va parlar mi iaio». Així va ser com un xiquet de 12 anys va descobrir una vocació diferent a la de cuiner (que sempre havie dit) ensenyant les seues lliçons de Francès de 1r ESO a «su mare». 6 anys més tard, un pis saragossà, inversió de viudetat, va permetre a un renet poder estudiar Filologia Francesa i guanyar-se la vida en això.
Recordo aquell moment, de fa casi 15 anys, en què anava a publicar una foto familiar i, acabant de teclejar «Albiac», Facebook me va preguntar si volia etiquetar algun dels parents o coneguts baixmatarranyencs que tenia al meu llistat d’amistats —en qui compartia eixa part del DNI— o si, al contrari, volia indicar a quina població de l’anterior Midi-Pyrénées havien immortalitzat aquell instant. Sorprès, vaig triar eixa curiosa opció descobrint així, casualment, que això acabat en -ac que em definie, realment, ere també un grupet de tres communes occitanes propet de Toulouse.
Avui m’aganave estirar les garres i desconnectar. Lo terme no és gota complicat, així que em poso el tabardo, bon calcer, ixco de casa, i emprenc los carrers i les carreres que desemboquen a les hortes del voltant. No m’importe l’itinerari que faré: les forces, l’oratge i la caiguda del sol me’l marcaran. La senyalització ja m’anirà eixint pel GPS del meu cap i, segurament, dels meus records. Les fites, a un puesto com este, no podien ser su els arbres i les matisses.
He tingut un malson: una maleïda plaga s’ha escampat com una taca d’oli i ha dixat tocats de mort bona part dels cultius del meu estimat territori. Molts veïns, desesperats per no poder seguir en la seua forma de viure ancestral, s’han vist obligats a abandonar la seua terra per a emprendre una nova vida.
Fa uns anys, fart de veure com mitjans de comunicació utilitzaven sovint lo món rural com a part de la seua programació d’entreteniment, presentant una espècie de «bufón pueblerino» en què un reporter o presentador, en to de mofa, lo fie cantar un jota, imitar la veu d’un animal o el retransmetie en directe des del seu hort, enrient-se de com movie l’aixada entre els cavallons… vaig decidir plantar cara a n’aquell escarni insuportable fent la meua campanya personal: vaig encomençar a promocionar en passió aquell univers excepcional a on vaig tindre la sort de criar-me.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació