L’any 2014, avorrit de no poder exercir la docència a causa de les retallades, vaig decidir avançar aquell projecte que tenia pensat per a la meua jubilació com a “profe” de francès: ser filòleg, també, en la nostra llengua. Quan vaig arribar al “Cap i Casal” d’eixe país que tenim al sud dels Ports, totes les il·lusions plantades durant la Primavera Valenciana començaven a florir: vaig viure com aquelles velles fruites podrides caïen socarrades pel “caloret” i donaven pas a uns pollissos que brotaven ben decidits, plens de sàbia nova.
L’orquesta toque un vals al Casino i les sabates remouen confeti mentres un jove mire, en un somriure còmplice, als ulls de la seua parella de ball. No és una parella qualsevol ja que, una majoria d’edat entarrere, ella lo va portar al món un dia en què ell va ser el protagonista principal.
Res no m’agrade tant com amerar d’oli empeltre la punta del pa del dia, transformada en clotxa. Eixa barra que, calenteta i torradeta, ha abandonat fa poc lo forn de llenya i acabe de cruixir, pel repiscó, a la part final del crestelló. Mosso llavons, orgullós, ensalivo l’oli nostre, en un producte de la terra.
No sé per què, durant los mesos d’estiu, la gent se sol metamorfosejar en animals: una bona part opte per l’esfardatxo i, de tantes hores al sol, acaben com a gambons; altres preferixen posar-se una clasca plena de fato a les costelles i anar a voltar com los caragols; a la meua vila, alguns fan de formiguetes, i van portant tomates de l’hort per guardar-les en pots, mentres uns altres carregen palots de prunes i presquilles o mouen remolcades d’armelles. Jo, després d’unes dècades de vida estival de formigueta, enguany, he decidit aprofitar eixos mesos de vacances docents per a transformar-me en salmó i remuntar lo meu riu des del Baix Matarranya a l’Alt Matarranya i, allí, desovar o fresar un estudi dialectal.
