L’agüelo de la masà*

// Roberto Albiac

Com lo xiquet que busque la faldeta dels seus per sentir-se protegit, me solgo gitar, al moment de la migdiada, davall d’aquell armetller centenari que de sempre ham anomenat “l’agüelo de la masà”. No sé per què però suposo que és per la familiaritat de la tronca que, en la seua escorça retja, tosca i endurida, me recorde a les mans dels nostres llauradors ancestrals.

Com a cada campanya, arropenjo el cap abans de tornar a collir, tanco els ulls i, de repent, me ve la imatge del meu iaio ben tapat al costat per evitar la llum i els bitxets apegalosos. També em torne a nyaular a l’orella aquella enyorada gosseta belluga molt inquieta al veure-mos a tots llargs i massa cotos. Ensomio, a voltes, en aquells matins d’arrastrar borrasses, de massoles doblades per adolescents animalots, de repassar les puntes més enganxades en una canya i de perseguir, pels voltants, les foranes. Altres migdies, revisco aquells buits paraigües primitius en què als nostres braços los tocave fer, al mateix temps, de pinça i de vibrador, i acabaven sovint esgarrapats per tarrancades, entufats pel fum del tractor o devorats per tigres o avespes. Com empreníem, a l’eixida, aquell refrescant meló d’Alger de la berena! Me venen també a la ment aquells finals de vesprades empapussant una estrident coscadora, palejant los corfos acumulats pels voltants i carrejant caixetes d’armetlles pelades per a estendre-les en taulons per a localitzar les inoportunes pelones.

Me desperto i penso “com ha canviat tot”. En un moment, lo bancal tornarà a ser com una exhibició de tango: la collidora voltant constantment i agarrant en tanta decisió les anques de cada arbre que, del tremolor, mos amollaran en poc esforç los fruits. Lògic que bona part del terme hague passat a cultivar sols açò… De camí a l’estall, entropisso en una semimolla que, de tan grossa i sequeta, no em puc resistir a cruixir-la d’una quixalada. Mentres ensalivo la seua espectacular farina granillosa penso en lo feliç que farem als consumidors d’armetllats, carquinyols, tarrons, garrapinyades, guirlatxe o, simplement, armetlles torrades, en un producte de proximitat de tanta qualitat: que necessari és este ofici!

---

*Publicat a Temps de Franja n. 151, novembre de 2021