Entre dos aigües

// Marina d’Algars

Des del poble no se senten les bombes. Lluny d’aquí (o potser no tan lluny) les criatures juguen a saltar sobre les cendres de la seua infància cremada. Joves incrèduls busquen una carícia entre les ruïnes. L’escola és un record, la mare i el pare ombres enterrades. Isaac i Sara volen fugir de l’infern. Podem situar l’escena en qualsevol lloc on hi ha guerra com la russa-ucraïnesa,  els atacs d’Israel a Gaza, etc.

// Marina d’Algars

Samarretes i mocadors de color lila van omplir els carrers lo passat 8 de març. Tot i que algun partit ho censura i alguns ho critiquen amb comentaris masclistes,  cal manifestar-se per a denunciar la violència contra les dones i les noies. Només cal llegir els informes oficials i les estadístiques per a esgarrifar-se. En el moment d’escriure la columna, 5 dones han estat víctimes mortals per violència de gènere des de gener, 4 d’elles no havien fet denúncia prèvia. L’any 2023 foren 58 i solament 10 havien denunciat. El

// Marina d’Algars

Quan el Carles en va donar el senyal d’alerta com cada trimestre, vaig sentir: ostres, ja em toca; com passa el temps! I va fer presència el fantasma dels dubtes: buscar un tema, potser allò que escric no interessa ningú… Sé que aquest pànic no és exclusiu meu, la qual cosa em reconforta, em sento integrada en el grup de columnistes que s’enfronten al full en blanc. Penso i finalment decideixo escriure sobre un assumpte que em preocupa molt, moltíssim: Les xarxes socials i l’adolescència.

// Marina d’Algars

Avui em situo a l’Argentina. Un bon amic em va parlar de La noche de los lápices (a YouTube). És una pel·lícula argentina dramàtica-històrica dirigida per Héctor Olivera que es va estrenar el 4 de setembre de 1986. Recrea el succés real conegut pel mateix nom: el setembre de 1976, durant els primers mesos de l’última dictadura militar argentina, set adolescents de la ciutat de La Plata van ser segrestats, torturats i assassinats per demanar un bitllet estudiantil. (Més informació a Wikipèdia que ho sap quasi tot). La pel·lícula m’ha fet pensar i repensar fets que ja coneixia; i d’altes formes de tortura i de violència, contra les dones i els homes. Com últimament estic més poeta que narradora, permeteu-me que avui us deixi un poema.

// Marina d’Algars

Fa temps vaig llegir una entrevista sobre Rita Lévi-Montalcini i des de llavors, de tant en tant, busco algun llibre seu i refresco la memòria. També li vaig dedicar una columna a TdF en l’anterior secció “Dones”. Rita Lévi-Montalcini fou una neuròloga italiana, premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1986. A més de l’admiració per la seua personalitat, em va enganxar la teoria sobre les connexions neuronals, les molècules vinculades i el món que

// Marina d’Algars

D’uns temps ençà tinc unes ganes de vomitar estranyes. «Serà cosa de l’edat!», em dic. Em venen de sobte, però en veritat hi ha un vincle entre aquesta sensació orgànica i certes coses que em passen. L’altre dia, després de vuit minuts d’espera perquè una persona em mirés a la cara en l’oficina de la TSS, m’allarga un full amb els telèfons on he de trucar per tal de sol·licitar hora. «Solament vull fer una

// Marina d’Algars

L’últim pont de desembre el vaig passar en una platja d’Almeria. Com no volia conduir hi vaig anar en tren i en bus. De tornada, havia d’agafar el tren a les set del matí. En arribar a l’estació m’adono que porto la motxilla oberta i no tinc ni la cartera ni el mòbil. Ja està, quan m’he aturat a preguntar a aquell senyor que

// Marina d’Algars

Un amic em contava, a l’hora del cafè, que el seu germà, Daniel, de vuitanta-tres anys, amb un estat de salut envejable, havia decidit anar a viure a una residència; a partir de la mort de la meua dona, la casa ja no és la mateixa —li deia. Daniel ha estat professor de Filosofia a la Universitat de Saragossa, escriptor, un home que s’inclouria en el grup dels anomenats «intel·lectuals», parla i escriu llatí, anglès, italià, francès, castellà i català. A la residència s’emportarà La Divina Comèdia en italià —l’obra més

// Marina d’Algars

Avui em situo a l’Argentina. Un bon amic em va parlar de La noche de los lápices (a YouTube). És una pel·lícula argentina dramàtica-històrica dirigida per Héctor Olivera que es va estrenar el 4 de setembre de 1986. Recrea el succés real conegut pel mateix nom: el setembre de 1976, durant els primers mesos de l’última dictadura militar argentina, set adolescents de la ciutat de La Plata van ser segrestats, torturats i assassinats per demanar un bitllet estudiantil. (Més informació a Wikipèdia que ho sap quasi tot). La pel·lícula m’ha fet pensar i repensar fets que ja coneixia; i d’altes formes de tortura i de violència, contra les dones i els homes. Com últimament estic més poeta que narradora, permeteu-me que avui us deixi un poema.

// Marina d’Algars

Fa temps vaig llegir una entrevista sobre Rita Lévi-Montalcini i des de llavors, de tant en tant, busco algun llibre seu i refresco la memòria. També li vaig dedicar una columna a TdF en l’anterior secció “Dones”. Rita Lévi-Montalcini fou una neuròloga italiana, premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1986. A més de l’admiració per la seua personalitat, em va enganxar la teoria sobre les connexions neuronals, les molècules vinculades i el món que envolta les seues investigacions. De tot allò, algunes idees se’m van quedar a la ment: les neurones no envelleixen; moren, naixen, es poden activar, etc. Més endavant, ho vaig vincular amb les aportacions de la neurociència, però això és un altre tema per a una altra columna.

// Marina d’Algars

L’últim pont de desembre el vaig passar en una platja d’Almeria. Com no volia conduir hi vaig anar en tren i en bus. De tornada, havia d’agafar el tren a les set del matí. En arribar a l’estació m’adono que porto la motxilla oberta i no tinc ni la cartera ni el mòbil. Ja està, quan m’he aturat a preguntar a aquell senyor que quasi trepitja amb mi, m’ho ha robat tot! Busco els guàrdies de seguretat: «Mire nosotros no podemos hacer nada». En els seients de la sala hi havia mitja dotzena de persones amb cara de son. «M’han robat la cartera i el mòbil, em pot deixar fer una trucada?» Un girament de cara per resposta. Ningú en va fer cas.

// Marina d’Algars

Avui la meua escriptura és trista. Per què? Melancolia. Visc fora del meu poble, com altres oriünds. Els pares ja no hi són, ni ells ni la gent que em trobava a l’estiu a la fresca, però, de tant en tant, necessito visitar l’ermita, passejar per les pinyeres i per alguns carrers significatius. La darrera volta que hi vaig anar plovia suaument; l’olor de terra humida en va despertar tots els sentits mentre pensava que la pluja és un regal que mos sorprèn (la pluja natural s’ha convertit en un fenomen estrany, malauradament). Fa uns anys, quan anava al poble i encara vivien els meus pares, tenia el cap ple de feines i pensaments mentre contemplava la Punta Alta o el Castellet de Faió des de la carretera. Era un temps de cures, de xarrades amb les tietes, amb homes que anaven de retir a senar o amb alguna veïna.