Xarxes socials i addicció
// Marina d’Algars
Quan el Carles en va donar el senyal d’alerta com cada trimestre, vaig sentir: ostres, ja em toca; com passa el temps! I va fer presència el fantasma dels dubtes: buscar un tema, potser allò que escric no interessa ningú… Sé que aquest pànic no és exclusiu meu, la qual cosa em reconforta, em sento integrada en el grup de columnistes que s’enfronten al full en blanc. Penso i finalment decideixo escriure sobre un assumpte que em preocupa molt, moltíssim: Les xarxes socials i l’adolescència.
Expressament, no faré cap referència a dades estadístiques ni als estudis de psicòlegs, terapeutes, etc. És evident que des de la COVID es va disparar el temps de permanència a les xarxes. Però, el grau d’addicció ha anat creixent de manera preocupant. Un amic professor de Secundària em comentava que un estudiant de l’ESO prefereix una expulsió de l’IES a quedar-se sense el mòbil; que al seu institut no poden mostrar vídeos a classe que durin més de cinc minuts perquè els alumnes perden l’atenció, es posen nerviosos, comencen a embolicar per la seua addicció a veure imatges en moviment ràpides i curtes. Els joves admeten que passen més temps connectats que en converses reals, fins i tot quan són en grup al carrer, cadascú té actiu el seu mòbil. Una de les conseqüències més immediates d’aquesta pràctica és la pèrdua de motivació pels temes científics, educatius així com l’ús d’un llenguatge empobrit amb incorreccions lingüístiques, imitació de models de conducta dels personatges dels Reels, TikTok, Instagram…
Els creadors d’aquestes xarxes tenien com a objectiu crear addicció: com més temps s’està connectant millor per al seu negoci. Ho van fer amb un coneixement exhaustiu sobre com funciona el nostre cervell i quines són les emocions i condicions humanes fonamentals: la solitud, la necessitat de valoració, de presència, de sentir-se estimat… Em pregunto quant de temps podrien, podríem, estar desconnectats del mòbil, de les xarxes. Què estarien, estaríem, disposats a fer per tal de no perdre aquest hàbit additiu?
El meu amic professor també em va parlar de l’assetjament cibernètic, de la valoració personal en funció del nombre de links en una foto penjada, de la semblança o no amb els models de bellesa dels líders, de la manera de parlar, de vestir-se, de pensar condicionada per les xarxes. És molt difícil mantenir-se fora de la influència d’un poder manipulador tan maligne com d’altres que actuen de manera més explícita!
Publicat a Temps de Franja n. 160, gener 2024
Tags: Entre dos aigües