He descobert un nou plaer. Bé, no és nou, simplement avui hi poso consciència. Actualment, la vida em dona el regal de poder organitzar el meu temps (no sempre) amb una lentitud que mai havia estat possible. És un objectiu potser utòpic, però, a poc a poc, ho vaig aconseguint. Puc seleccionar amb qui prendré un cafè al matí, amb qui les canyes a la tarda i mirar diferent algunes tasques que abans eren obligacions estressants i ara són vivències positives i creatives. Avui poso la mirada al significat de viatjar amb el cotxe per carreteres secundàries quan vaig al meu poble o visito llocs del Matarranya. Sola.
Fa uns anys, una mestra, companya a la meua escola, venia participacions de loteria de Nadal per a una organització de voluntariat anomenada Telèfon de l’Esperança d’Aragó. Jo li vaig preguntar què era el TEA. Em va dir que era un servei telefònic que atenia des de l’anonimat i la confidencialitat en situació de crisi humana: problemes de solitud, d’estrès, de dubtes davant decisions importants, de pèrdua, fins i tot de situacions extremes com podia ser l’intent de suïcidi. Interessant, una activitat solidària com esta!, vaig pensar mentre anotava el número 976 232 828 per si de cas… I va ocórrer.
Recordo que quan era petita acompanyava ma iaia a collir cireres, a buscar caragols per la síquia o pels bancals, també herbes entre les pedres del riu per condimentar les olives. Una cosa que m’emocionava especialment era aquell espectacle quan ella matava una gallina, la desplomava, la trossejava i fregia la sang per tastar-la. He d’admetre que he canviat; ara no sóc capaç ni de pensar com funciona un escorxador.
Avui m’ha trucat la meua amiga Maria. Ho fa sempre que està molt cabrejada; diu que jo l’escolto sense jutjar-la. I es calma. Serà perquè avui és dimarts i tretze que no m’ix una de dreta, em diu. Mira que m’ha passat. Matino, em prenc un cafè carregadet i deliciós per tal de tindre energia ja que he d’emprendre un llistat de gestions burocràtiques desagradables. És el Sistema. Trampes de control i dominació. Amb bon ànim i voluntat començo amb la més urgent: sol·licitar el carnet europeu de vacunació COVID. Com soc funcionària de l’Estat, això vol dir que els canals d’internet disponibles tenen uns camins diferents; cosa que no acabo de comprendre, l’Agència Tributària no em considera diferent per reclutar impostos, s’entén, per a altres gestions sí.
Sóc d’un poble de la Franja, nascuda a l’Aragó i parlo català. Bé, sóc moltes més coses, però últimament sembla que cal presentar-se amb aquesta rutina cada volta que alguna persona desconeguda em pregunta o he de parlar en públic. Això ja em passava de joveneta quan vaig començar a estudiar fora de les escoles del poble per qüestió d’edat. Aquí (a Aragó) i allà (a Catalunya), en escoltar la meua fonètica, la pregunta estava servida: D’on ets? Parles com els de Tortosa…
Feia nou anys que ja caminava Temps de Franja quan vaig començar a col·laborar amb la columna Dones, concretament parlava sobre Marta Mata (TdF 83, febrer 2009). El director de la revista era en Màrio Sasot. La darrera dona de la columna va ser la cantant algeriana Souad Massi (TdF 29, setembre-octubre de 2016). I així, de cop i volta, es va acabar la columna sobre dones. El grup de redacció va decidir que ja n’hi havia prou del tema.
Comença el curs, mes de setembre de 2022. L’entrada a la classe és per estricte ordre d’arribada. Dos metres de separació seguint les indicacions. A l’aula, els pupitres incrustats en una cabina de plàstic on hi ha un petit altaveu per escoltar les instruccions del professor o professora (protegit també per una pantalla) i les normes generals que es repeteixen al llarg de la jornada.
Això die mon pare moltes voltes, especialment quan alguna cosa superava les seues expectatives de sorpresa. Ara que ja no hi és, penso molt en les frases que construïe per interpretar el món. Per què? Perquè cada dia necessito un temps per situar-me, aprendre a viure i buscar la cosa més pareguda a la veritat entre el bombardeig d’informació que mos arriba per les xarxes i els mitjans de comunicació. I com una inspiració en venen les seues sentències i penso: Tenia raó, mon pare!
