Avui em situo a l’Argentina. Un bon amic em va parlar de La noche de los lápices (a YouTube). És una pel·lícula argentina dramàtica-històrica dirigida per Héctor Olivera que es va estrenar el 4 de setembre de 1986. Recrea el succés real conegut pel mateix nom: el setembre de 1976, durant els primers mesos de l’última dictadura militar argentina, set adolescents de la ciutat de La Plata van ser segrestats, torturats i assassinats per demanar un bitllet estudiantil. (Més informació a Wikipèdia que ho sap quasi tot). La pel·lícula m’ha fet pensar i repensar fets que ja coneixia; i d’altes formes de tortura i de violència, contra les dones i els homes. Com últimament estic més poeta que narradora, permeteu-me que avui us deixi un poema.
Fa temps vaig llegir una entrevista sobre Rita Lévi-Montalcini i des de llavors, de tant en tant, busco algun llibre seu i refresco la memòria. També li vaig dedicar una columna a TdF en l’anterior secció “Dones”. Rita Lévi-Montalcini fou una neuròloga italiana, premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1986. A més de l’admiració per la seua personalitat, em va enganxar la teoria sobre les connexions neuronals, les molècules vinculades i el món que envolta les seues investigacions. De tot allò, algunes idees se’m van quedar a la ment: les neurones no envelleixen; moren, naixen, es poden activar, etc. Més endavant, ho vaig vincular amb les aportacions de la neurociència, però això és un altre tema per a una altra columna.
L’últim pont de desembre el vaig passar en una platja d’Almeria. Com no volia conduir hi vaig anar en tren i en bus. De tornada, havia d’agafar el tren a les set del matí. En arribar a l’estació m’adono que porto la motxilla oberta i no tinc ni la cartera ni el mòbil. Ja està, quan m’he aturat a preguntar a aquell senyor que quasi trepitja amb mi, m’ho ha robat tot! Busco els guàrdies de seguretat: «Mire nosotros no podemos hacer nada». En els seients de la sala hi havia mitja dotzena de persones amb cara de son. «M’han robat la cartera i el mòbil, em pot deixar fer una trucada?» Un girament de cara per resposta. Ningú en va fer cas.
Avui la meua escriptura és trista. Per què? Melancolia. Visc fora del meu poble, com altres oriünds. Els pares ja no hi són, ni ells ni la gent que em trobava a l’estiu a la fresca, però, de tant en tant, necessito visitar l’ermita, passejar per les pinyeres i per alguns carrers significatius. La darrera volta que hi vaig anar plovia suaument; l’olor de terra humida en va despertar tots els sentits mentre pensava que la pluja és un regal que mos sorprèn (la pluja natural s’ha convertit en un fenomen estrany, malauradament). Fa uns anys, quan anava al poble i encara vivien els meus pares, tenia el cap ple de feines i pensaments mentre contemplava la Punta Alta o el Castellet de Faió des de la carretera. Era un temps de cures, de xarrades amb les tietes, amb homes que anaven de retir a senar o amb alguna veïna.
He descobert un nou plaer. Bé, no és nou, simplement avui hi poso consciència. Actualment, la vida em dona el regal de poder organitzar el meu temps (no sempre) amb una lentitud que mai havia estat possible. És un objectiu potser utòpic, però, a poc a poc, ho vaig aconseguint. Puc seleccionar amb qui prendré un cafè al matí, amb qui les canyes a la tarda i mirar diferent algunes tasques que abans eren obligacions estressants i ara són vivències positives i creatives. Avui poso la mirada al significat de viatjar amb el cotxe per carreteres secundàries quan vaig al meu poble o visito llocs del Matarranya. Sola.
Fa uns anys, una mestra, companya a la meua escola, venia participacions de loteria de Nadal per a una organització de voluntariat anomenada Telèfon de l’Esperança d’Aragó. Jo li vaig preguntar què era el TEA. Em va dir que era un servei telefònic que atenia des de l’anonimat i la confidencialitat en situació de crisi humana: problemes de solitud, d’estrès, de dubtes davant decisions importants, de pèrdua, fins i tot de situacions extremes com podia ser l’intent de suïcidi. Interessant, una activitat solidària com esta!, vaig pensar mentre anotava el número 976 232 828 per si de cas… I va ocórrer.
Recordo que quan era petita acompanyava ma iaia a collir cireres, a buscar caragols per la síquia o pels bancals, també herbes entre les pedres del riu per condimentar les olives. Una cosa que m’emocionava especialment era aquell espectacle quan ella matava una gallina, la desplomava, la trossejava i fregia la sang per tastar-la. He d’admetre que he canviat; ara no sóc capaç ni de pensar com funciona un escorxador.
Avui m’ha trucat la meua amiga Maria. Ho fa sempre que està molt cabrejada; diu que jo l’escolto sense jutjar-la. I es calma. Serà perquè avui és dimarts i tretze que no m’ix una de dreta, em diu. Mira que m’ha passat. Matino, em prenc un cafè carregadet i deliciós per tal de tindre energia ja que he d’emprendre un llistat de gestions burocràtiques desagradables. És el Sistema. Trampes de control i dominació. Amb bon ànim i voluntat començo amb la més urgent: sol·licitar el carnet europeu de vacunació COVID. Com soc funcionària de l’Estat, això vol dir que els canals d’internet disponibles tenen uns camins diferents; cosa que no acabo de comprendre, l’Agència Tributària no em considera diferent per reclutar impostos, s’entén, per a altres gestions sí.
