Sóc d’un poble de la Franja, nascuda a l’Aragó i parlo català. Bé, sóc moltes més coses, però últimament sembla que cal presentar-se amb aquesta rutina cada volta que alguna persona desconeguda em pregunta o he de parlar en públic. Això ja em passava de joveneta quan vaig començar a estudiar fora de les escoles del poble per qüestió d’edat. Aquí (a Aragó) i allà (a Catalunya), en escoltar la meua fonètica, la pregunta estava servida: D’on ets? Parles com els de Tortosa…
Feia nou anys que ja caminava Temps de Franja quan vaig començar a col·laborar amb la columna Dones, concretament parlava sobre Marta Mata (TdF 83, febrer 2009). El director de la revista era en Màrio Sasot. La darrera dona de la columna va ser la cantant algeriana Souad Massi (TdF 29, setembre-octubre de 2016). I així, de cop i volta, es va acabar la columna sobre dones. El grup de redacció va decidir que ja n’hi havia prou del tema.
Comença el curs, mes de setembre de 2022. L’entrada a la classe és per estricte ordre d’arribada. Dos metres de separació seguint les indicacions. A l’aula, els pupitres incrustats en una cabina de plàstic on hi ha un petit altaveu per escoltar les instruccions del professor o professora (protegit també per una pantalla) i les normes generals que es repeteixen al llarg de la jornada.
Això die mon pare moltes voltes, especialment quan alguna cosa superava les seues expectatives de sorpresa. Ara que ja no hi és, penso molt en les frases que construïe per interpretar el món. Per què? Perquè cada dia necessito un temps per situar-me, aprendre a viure i buscar la cosa més pareguda a la veritat entre el bombardeig d’informació que mos arriba per les xarxes i els mitjans de comunicació. I com una inspiració en venen les seues sentències i penso: Tenia raó, mon pare!
Avui els meus pensaments són Ciència-ficció. Parlar per parlar. La nit passada vaig tenir un mal somni. Inacabable. Veia la III Guerra Mundial, una guerra freda entre dos blocs: els Estats Units i la Xina. El primer tenia els millors laboratoris científics del món i el segon la tecnologia digital més avançada i, a més a més, posseïa el domini de molts països a causa de la dependència del deute extern d’aquells.
Totes les cultures tenen els seus rituals d’enterrament: egípcia, índica, xinesa, hebrea, islàmica… El funeral és un ritu que canalitza la nostra manera de reaccionar davant la mort i un tret diferencial amb la resta d’éssers vius. Ja els neandertals tenien un comportament col·lectiu i enterraven els morts de forma ritual.
Estam vivim la pitjor crisi des de la II Guerra Mundial, en paraules del secretari general de l’ONU, amb mesures excepcionals en tots els sentits. Però les classes per als xiquets, xiquetes i adolescents han de continuar per a donar una aparença de normalitat, avaluació inclosa.
A mesura que em faig gran em costa més assimilar els canvis sociològics, entendre les respostes actuals a les preguntes inherents a l’ésser humà: Qui sóc? Quina és la finalitat de la vida? Què fem aquí? Etcètera. El sociòleg Zygmunt Bauman parla de la Modernitat líquida. Abans les decisions es prenien segon uns patrons preestablerts, en l’actualitat tot és canviant i té data de caducitat ràpida.
