Una de les tradicions que tinc més arrelada en relació amb la nit de Nadal és fer cagar el Tronc: «Tronc de Nadal, caga torrons i pixa vi blanc». El 24 de desembre dedico tot el dia a embolicar regals i fer el sopar, mentrestant rumio, rumio… Forma part del ritual. Recordo l’amiga ingressada a l’hospital, els pares que ja no hi són, altres absències, els problemes socials, la política, la vida… Rebo i envio missatges de felicitacions. Tinc algunes amistats a qui hauria d’escriure alguna cosa, però no trobo les paraules adequades perquè viuen situacions molt dures. Com felicitar Nadal al meu amic Pere que té al seu germà a la presó de Guinea Equatorial, des de fa sis anys, per defensar els drets humans al seu país? Com felicitar Nadal a la Fiona, una jove ucraïnesa que viu aquí pensant en els familiars que resisteixen a la zona no ocupada per Rússia, des de fa quatre anys, i recordant els seus amics que s’han de reunir als soterranis per ballar, riure i no perdre l’esperança? Com felicitar Nadal a Amina, una veïna professora d’àrab, la filla gran d’una família palestina que sobreviu a Gaza? Al meu amic Manel que ha vingut d’un viatge solidari al Txad i encara no pot recuperar-se de les situacions viscudes de misèria i deficiències d’un dels països més pobres d’Àfrica. A Diego, de Metges sense Fronteres, que passà les festes en alguna guerra… Tanco els ulls, respiro. Em sento Pere, Fiona, Amina, Manel, Diego. Sento ràbia, impotència, però estic tranquil·lament asseguda al costat del foc de llenya, amb una copa de vi, uns panadons exquisits, i una taula ben parada per a la família. Ja sé que estic fent una reflexió massa tòpica. Potser solament els tòpics i les paraules previsibles, les més usades, diuen clarament allò que sentim. Lectores i lectors de TdF: Bon Any 2026! Salut, feina, justícia, pau i amor.
Publicat a Temps de Franja n.168, gener de 2026