cartes lectors

Primer van desaparèixer de balcons i xalets per ser substituïdes per les espanyoles. Dien que ere una reacció a l’esclat de banderes independentistes que n’hi havia a Catalunya. Però ara, un cop escapçat l’independentisme i deteriorades les estelades a la major part dels edificis catalans, les «rojigualdes» s’han apoderat del espais públics de manera permanent. Per a més inri, les estanqueres són les que predominen de manera absoluta en les protestes que omplixen los nostres carrers. Tractors, camions i furgonetes flamejant la bandera «que nos une a todos (en castellano, claro)». Això sí, sempre es pot veure, si forcem la vista, alguna bandereta aragonesa, molt escadussera, molt menudeta, per a dissimular.

Este istiu vam voltar pel Matarranya, un espai familiar perquè mon iaio era de Lledó i ma iaia d’Arnes, i de menut solíem passar algun istiu a un o altre poble, i anàvem a banyar-mos als tolls dels Estrets i de l’Algars. Jo sóc de Tortosa i fa temps que visc a Torredembarra, després de dècades de fer-ho a Barcelona. Pos bé, fea molts anys que no baixava per allà i tenia ganes de tornar al Parrissal i la Peixquera.

Que la invisibilitat del «catalán d’Aragón» a Aragón TV és absoluta no suposa cap novetat, i això des dels seus orígens a finals dels 80, quan la sensibilitat autonòmica de la jove democràcia mirava amb bons ulls les diferències. Des d’allavòrens han passat governs de tots los colors, avenços i retrocessos en la legislació lingüística, retorns de béns eclesiàstics, guerres de banderes…, i la cadena s’ha mantingut impertorbable.

He anat seguint via web los articles inefables del “Mundo del chapurreau”, i també algunes notícies sobre les iniciatives relacionades amb eixe món imaginat. Precisament l’aparició d’eixos nyaps a La Comarca va ser el motiu principal de donar-me’n de baixa com a subscriptora. És lo mateix que faria si a Temps de Franja, per exemple, s’hi publiquessen continguts defensant lo creacionisme o el terraplanisme.

Los del “mundo” (perquè Déu-los-en-guard d’escriure ‘món’!), en la versió impresa, també hi publiquen llistats de paraules catalanes escrites en grafia castellana per demostrar que a cada poble es parla una llengua diferent, i que totes juntes fan el poti-poti/xip-xap que anomenen xapurriau.

Tinc la necessitat en definir-me ni “pan” ni “pro”, preferixco dir que soc del “lloc” on m’he criat.

Sí, del “lloc”, paraula que hem perdut per influència de la llengua ja quasi predominant al Matarranya gràcies a la deixadesa aragonesa.

Si no s’acabe fent res sèrio, acabarà oblidant-se, escrivint-se i dient-se en castellà oficial.

Volia dir que ni pancatalanista ni xapurrianista, i és que vull prendre’m la llibertat en lo suficient fonament, de defensar que soc més pròxim d’allò que històricament mos ha sigut més proper. No és altre que la proximitat geogràfica amb les terres de l’Ebre i Maestrat de Castelló. Simplement perquè algun dia, les nostres connexions eren a peu o a cavall d’un animal, i perquè si tracem una línia recta, sempre serà la més curta a pesar dels moderns estudis historicistes i tecnològics tergiversats i interessats.

Soc docent i resulta que, segons molta gent, tinc tres mesos de vacances, no faig res los caps de setmana i cobro una milionada.

La veritat és que n’estic farta d’eixos comentaris, sobre tot enguany. En primer lloc perquè són mentida i en segon lloc perquè fan molt de mal, sobre tot perquè mos desacrediten davant l’alumnat, que és amb qui tractem cada dia.

Cal felicitar la redacció i col·laboradors de Temps de Franja pels seus vint anys de vida —una fita increïble al seu context— i per haver-mos regalat lo número de novembre, excepcional en contingut i qualitat: síntesi del passat, celebració present i mirada al futur de les diverses comarques, tant en la seua llengua i cultura com en l’actualitat socio-política.

Soc subscriptor des del 2010. Veig que a la contraportada de Temps de Franja hi apareixen anuncis de la Generalitat. Afortunadament, també n’hi ha d’empreses d’ací, com Chelats Sarrate, la Fàbrica de Solfa, vi Tel·lúric o la Posada Guadalupe. Este fet em convida a fer-hi «gasto», ja que, a més de tindre la sensibilitat d’anunciar-se a la nostra estimada revista, són molt bons professionals i creen riquesa al territori.

Com l’amor, aquest arbre (Cercis siliqustrum) és present en racons i carrers de moltes ciutats. Al mes de març, podem apreciar una de les floracions més espectaculars i abundants, ja que les flors (rosa violaci) apareixen antes que les fulles, agrupades i inserides per les rames. El nom, arbre de l’amor, li ve donat per la forma de cor de les fulles però també és conegut com Arbre de Judes.

Dins d’algunes instàncies europees és freqüent escoltar comentaris envers la manca d’independència d’alguns jutges espanyols, en casos com el de la pandèmia que ens assola o el conflicte entre l’estat i l’independentisme català, els quals —deien— es mouen més per la seua ideologia que per unes instruccions, diguem-ne objectives. Però aquestes instàncies, especialment la UE, de forma oficial, no han fet mai cap crítica seriosa ni han condemnat els fets.

És una idea comunament acceptada que l’art només ho és quan esdevé capaç de promoure o remoure sentiments. I quan Magritte ens va dir allò de “Ceci n’est pas une pipe” ens advertia que cal no confondre la realitat amb la seva representació, la funcionalitat amb el símbol. Un meló al prestatge del nostre frigorífic, és un meló. Un meló esberlat damunt d’un pedestal exhibit al MOMA enmig de fortes mesures de seguretat, compleix una altra funció. Quan el passat mes de juny vaig afegir-me a les signatures per demanar l’eliminació de la porta d’accés al camí del Parrissal, col·locada per sorpresa per l’Ajuntament de Beseit, no vaig ser prou perspicaç per adonar-me de la grandesa de la jugada.

Jo soc de Barcelona, però vinc, en part, d’una família de la Franja. La meva besàvia Florentina Buira Mascaró i els seus germans van deixar Albelda i varen emigrar a Barcelona. La meva besàvia sempre ha tingut importància a la meva vida, encara que no la vaig conèixer, ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus avis, coses de la guerra.