Aragó s’esborra

L’altre dia anava tranquil·lament per una carretera lliterana, quan em vaig creuar amb un d’aquells tractors mastodòntics que anava amb tot d’estanqueres amarrades a cada cantonada. Vaig patir que una cerçada violenta no s’endugués el tractorista patriòtic, que amb tant de drap onejant pareixia l’almirall d’un galió de la Armada Invencible.

Hem pogut veure pels nostres pobles les concentracions ben justificades dels llauradors. El que em cridava l’atenció era la quantitat de banderes espanyoles i l’absència d’aragoneses. Est fenomen no és d’ara. Ja fa temps que les banderes del nostre país (quan dic país vull dir Aragó, per si algú ho dubta) han anat desapareixent de tot arreu. Tan feble era el sentiment d’aragonesitat? Al final resulta que ser aragonès ja no importa; s’és espanyol i prou. Cantarem quatre jotes lloant la Pilarica i bramant que l’Ebro es torna LGBTIQ+ quan arriba a Catalunya, i avall que fa baixada. Mon riurem dels que xarren aragonès i increparem als que parlen polaco. Ser aragonès avui dia pareix que no és altra cosa que hablar castellano (perdó, español) amb quatre interjeccions virils dignes de Fernando Esteso, i dir que els catalans exiteixen només pa fotre’ns la cartera i «los bienes de la Franja».

La dilució en l’Espanya castellana s’ha consumat i ara ningú mos guanya a patriotes de la pàtria rojigualda i monolítica. Aragó, qui t’ha vist i qui et veu!

Agustín Sorribes. Subscriptor

---

Publicat a Temps de Franja n. 161, abril 2024