El 18 de juny, l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) va celebrar la seva 40a Assemblea i la 14a Convenció de la Premsa Comarcal i Local a Barcelona.
Com a cloenda, es van lliurar els ‘Premis Premsa Comarcal’ i els reconeixements a les trajectòries dels mitjans més veterans. El Premi a la Millor Portada de revistes bimestrals, trimestrals i semestrals se’l va endur Temps de Franja amb ‘Sostenible… per a qui?’ publicada el gener de 2021. Va ser una sorpresa inesperada, atesos els mitjans tan minsos de la nostra publicació, però alhora, un reconeixement a la feina voluntària de tots els col·laboradors de la revista i, naturalment, als nostres subscriptors, sense els quals no seria possible l’existència d’un mitjà com el nostre, a Aragó i en català.
Lo pròxim diumenge 3 de juliol la localitat de Pena-roja, al Matarranya, acollirà per segon any consecutiu el X Campus de Música i Balls Populars ‘Ebrefolk’ de les Terres de l’Ebre, Matarranya i Nord Valencià. Esta iniciativa que impulsa l’associació de recerca ernogràfica Espai de So de Tortosa, formada per musics, etnògrafs i lutiers valencians i catalans, pretén articular els diferents sectors vinculats amb lo patrimoni etnomusical i etnocoreològic d’este territori en comú.
L’any 1971, lo psicòleg Philip Zimbardo va fer un experiment, amb el qual buscave determinar si realment les persones som lliures, o si les nostres accions estan determinades pel context en què vivim. Va seleccionar a 24 voluntaris, tots estudiants de la universitat d’Standford, dels quals 12 assumirien lo rol de presos, i 12 el de guàrdies d’una presó.
«Mare de la Font, / que has vist tantes guerres, / Mare de la Font, / escolta’m si vols. / Guarda-mos la sort / de que guanyem ara, / que si sem vençuts / ho perdríem tot. / Queda’t de bon cor / al costat dels nostres. / Planes i montanyes / lo secret tindran.
Fes que plogue molt / quan vinguen los guàrdies. / Caigue l’aigua a tolls / i engànyon camins. / Dis-los que se’n vagen / a prendre bandits, / que nantros no sem / de ningú enemics. / Que prenguen als roïns / matadors del poble / quan l’omplin de sang / per mantin’-se rics.
L’obra literària de Jesús Moncada, publicada originalment per La Magrana i recuperada per Edicions 62, entra a formar part del catàleg de Club Editor através del Club dels Novel·listes.
L’editorial a través d’un comunicat afirma que “Assumir la publicació dels llibres de Jesús Moncada és un honor en el sentit més imposant de la paraula: pocs escriptors han tingut tanta exigència artística a l’hora de construir una obra en català. Per això, publicar-lo avui no implica cap treball de recerca filològica: ell mateix va fixar amb extrem rigor la lletra dels seus llibres”.
El proper 28 de maig, dissabte, a Mequinensa es viurà una marató literària. L’associació cultural Coses del Poble ha organitzat l’acte «Lletres que són ponts» amb l’objectiu de difondre entre el veïnat diferents obres i autors originaris o veïns de les comarques de la Franja i veïnes de Catalunya.
Els autors locals, malgrat la qualitat de la seva obra, resten marginats dels grans circuïts de distribució, fet que fa difícil que siguin coneguts pels lectors de les nostres contrades, i més encara quan escriuen en català, una llengua que a la Franja està experimentant una greu davallada en el seu ús social. L’activitat s’ofereix com un aparador de la creativitat literària de les nostres terres al temps que una plataforma de reflexió sobre les necessitats i potencialitats del sector.
Porto un temps donant-li voltes al tema de les xarxes socials digitals i els conflictes interns que em generen, ja que, si bé sempre he pensat que ben utilitzades podien ser una eina molt potent, ja fa temps que m’he desenganyat d’aquesta idea i només en veig la part més fictícia, exterioritzada i estereotipada. Persones que basen la seua vida a alimentar l’afecte aliè, el reconeixement d’uns desconeguts, munts d’abraçades buides i distants a canvi d’uns quants likes per omplir la part més obscura del nostre ego.
Imaginem, per un segon, que lo món és un tren. La quantitat de persones que hi caben dependrà de la comoditat dels passatgers. Si tots viatgen amples i còmodes, a un vagó per persona, prompte estarà ple. Però si, pel contrari, fiquem a tot lo món apinyat, a cinquanta persones per vagó, hi cabrà moltíssima més gent.
Los europeus som molt còmodes, i volem viatjar a primera classe, lo qual implique que els altres habitants del món no tenen més remei que apinyar-se a la tercera; quasi sense comoditats i observant com natres mos recolzem a la nostra posició privilegiada.
