A la frontera —geogràfica, lingüística i també simbòlica— la paraula rep una densitat especial. Així es va fer evident a la taula redona celebrada el passat dissabte 21 de març —dia de la poesia—, dirigida per l’Ana Barrafon, creadora i coordinadora de grups de lectura i bibliotecària del Palau Montcada, on es va celebrar aquest acte organitzat per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca.
Aquesta taula va ser protagonitzada per Susanna Barquín (Fraga, Baix Cinca, 1966), Teresa Ibars (Aitona, Segrià, 1962), Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954) i Anna Sàez (La Granja d’Escarp, Segrià, 1969). Escriptores, historiadores i periodistes, però en comú totes elles veus vinculades, d’una manera o d’altra, a la ribera del Cinca.
La trobada es va establir com una conversa tranquil·la però reveladora quan la moderadora va obrir el debat amb «la literatura de dones». No com una etiqueta tancada, sinó com una experiència travessada pel cos, el temps i la memòria. Escriure, van coincidir, és també una manera de posicionar-se: de dir des d’on s’observa i des d’on es descriu el món. Per tant, efectivament, la seva escriptura és de dones, perquè és el que són: dones, amb un origen, cadascuna des de la seva pròpia edat i les seves experiències. I és que d’això també se’n va parlar. Del transcurs del temps, dels anys, i d’escriure des de la memòria i la nostàlgia. I aquí citaré l’aportació de la Mercè Ibarz que diu «L’escriptura, la literatura són memòria. S’escriu des de la memòria. L’escriptura sorgeix per fixar el temps».
Un dels eixos que més va ressonar als assistents va ser el de la frontera. Viure entre Aragó i Catalunya no només implica una convivència de llengües, sinó també una identitat permeable —oberta a la influència de l’entorn— en constant diàleg. Les escriptores van reivindicar aquesta condició fronterera com un espai fèrtil, lluny dels màrgens imposats «com quan el riu era el que manava» (Ana Barrafon). Un lloc des del qual l’escriptura es torna més conscient, més rica i, a vegades, més lliure. Arran d’això, va aparèixer la llengua, no com a barrera, sinó com a territori compartit (la llengua pròpia) i com a descobriment (el català normatiu). Escriure des de la llengua pròpia les apropa als matisos culturals i afectius de casa, però també és important alabar la norma, va dir la Susanna Barquín, doncs «la norma ens permet anar contra la norma».
Al llarg de la trobada no hi van haver grans proclamacions sinó, una suma de reflexions, de pensaments, de silencis compartits «el parlar és plata, però el callar és or» (Teresa Ibars), que convidaven a repensar.
A la fi, va quedar flotant en l’ambient una certesa subtil però poderosa: que escriure des del límit, des de la frontera, no és una carència, sinó una forma privilegiada de mirar. I que en aqueixa mirada, la literatura troba noves maneres de ser escrita.
Publicat a Temps de Franja n.169, abril 2026