viles i gents

// Carles Terès

Ens agrada tindre la casa neta i polida, però hi ha un aspecte que em costa de mantindre dins els estàndards de polidesa: los frares o aranyes de potes llargues (Pholcus phalangioides). A voltes, quan venen les filles ens ho fan notar: «Papa, que allà dalt hi ha teraganyes…!». I jo que ja ho sé, però vet aquí que veig, en eixes teraganyes, les restes dels petits insectes que ja no ens molestaran mai més. Los frares s’estan allà dalt als seus racons, tranquils, sense cap intenció d’interactuar amb nosaltres.

// Estela Rius

Quan era petita i anava a ca l’oncle Benicio, m’assentava al sofà de la sala i, al marge de la conversa dels grans, em quedava mirant los objectes de decoració que hi havie al meu voltant. Recordo en claredat lo molinet de color roig, lo quadro en xinxetes que formave un cotxe antiu, lo cartell de les festes del 1994 que va fer lo padrí… i també un peix decoratiu de vidre semitintat, que estave damunt de la tauleta. Al cap d’alguns anys, un dia me’n vaig fixar que al moble del saló de ca la tia Estebenia hi havie exposat un peix exactament igual, però una mica més petit que l’altre. Este detall em va cridar l’atenció, però ja no hi vaig pensar més.

// Carles Sancho Meix

Un dels moments més emotius i entranyables que vaig tindre la sort de viure este estiu va ser el merescut homenatge que es va fer a la tia Pasquala, una contadora de qüentos, històries i anècdotes de la Portellada —encara que nascuda a la Freixneda— que té actualment 82 anys. Per tal de respondre a l’expectativa que va crear l’acte a la seua vila i a la comarca, encara va voler baixar de casa, al carrer Major per situar-se —ara a causa de la seua delicada salut acompanyada del bracet dels seus familiars— davall de la figuera a pocs metres del seu portal. Lloc des d’on havia narrat tantes i tantes històries a tota la canalla de la vila que venien a escoltar els interessants qüentos i les sorprenents anècdotes formant un silenciós i atent rogle de xiquets i xiquetes al seu voltant.

// Lluís Rajadell

Feia pudor a aquella casa. I a moltes altres cases. A la majoria. A la planta baixa, al entrar del carrer, estava el corral del matxo i, més a dins, les solls dels gorrinos. Totes les que hi cabien. Un dels gorrinos s’engreixava per a matar a l’hivern i fer el mondongo. La resta eren per a vendre. Cada matí, el pare entrava a cada una de les solls i treia el pixum amb un carretó al femer que estava al costat de casa. De tant en tant, es treia també el fem del corral del matxo i dels corral dels conills així com la gallinassa de les gallines. Més pudor.

// Luismi Agud Sorli

Després de les Guerres Napoleòniques, Espanya quedà més pobra que les rates; es va convertir en una terra arruïnada, que no tenia on caure morta. Els cabdills de Llatinoamèrica, que no tenien un pèl d’idiotes, sabien que aquesta era l’oportunitat perfecta per aconseguir allò que tant anhelaven: la llibertat. Així, entre 1810 i 1830, van esclatar revolucions per tot el continent, on les elits criolles van proclamar la independència.

// Tomás Bosque

Fa cinquanta anys que es va parar per sempre lo tren de Valdezafan o Tortosí, com també el coneixíem molta gent d’Alcanyís a Tortosa. I fem recordatori crític del final trencat d’aquelles sorolloses màquines de vapor que, des de finals del segle XIX i principis del XX, eren un símbol del progrés, travessant les terres d’olivar i vinyes del Baix Aragó i Matarranya, sempre tant allunyades del Terol institució provincial.

// Natxo Sorolla

Parlàvem fa unes setmanes que la despoblació no només és un problema de carències materials: fibra òptica, bones carreteres, centres comercials. És més cosa de pulsions a la vida: hi ha a qui se li desperte l’interès per viure a un poble (i hi ha a qui no). I, evidentment, hi ha a qui les circumstàncies li porten a reforçar eixes pulsions.

Sigue com sigue, com afavorim estes pulsions cap al món rural? Fa bastant temps, l’any 1488, a un contracte que li feen a Miquelet de la Ginebrosa per a aprendre de barber a Alcanyís, especificaven que «si se’n va, fer-lo-li tornar en sa cassa, ya no se n’anave a València o a Barcelona o en altres terres luyn», documente Agustí Campos. Evidentment, això no fa canviar les pulsions, i esta via no és possible contemporàniament (gràcies al canvi dels temps).

// Carles Terès

Eixim del poble a mig matí. Des que per fi tenim una carretera com cal, s’hi veu un xic més de trànsit (res de l’altre món, tret de les desbandades vacacionals). Ens hi incorporem després de girar i tombar pel parell de rotondes gegants —convertides ja en un tret identitari de Torredarques— i tirem nord enllà. Los túnels “de consolació” dels mont-rogins, lo viaducte de la vall de Lluna, pins a banda i banda i algun camió de pinso. A les Ventes tombem cap a llevant entre camps d’ametlers i d’oliveres. Encara trobem pocs vehicles. La Vall, Calaceit i, de seguida, lo pont del riu Algars. Un rètol verd ens indica que acabem de travessar una frontereta imaginària, ves quines coses. Molins colossals ens sotgen de reüll, els uns ociosos, els altres amb un gir lentíssim de les seues aspes monstruoses.

// Estela Rius

Estava esperant en candeletes lo dia de la preestrena de llargmetratge “Terenci. La fabulació infinita”, al cinema Verdi de Barcelona. Quan va arribar lo moment, no vaig apartar la mirada de la pantalla en los 91 minuts que dure el film perquè la història, estratègicament narrada a partir dels testimonis d’amics i familiars de Terenci i de l’arxiu de TVE —principalment—, em va atrapar. Quan va acabar, vaig tindre la sensació que se m’havie fet curt i que alguns temes s’havien quedat una mica en l’aire. No obstant, este fet no desmereix gens la pel·lícula, perquè, com van anunciar los seus creadors, podríem saciar la nostra set en la sèrie-documental de quatre capítols, que es va estrenar a FILMIN lo 22 de setembre i que aprofundix més gràcies a les tres hores que dure.

// Lluís Rajadell

El Ministeri de Seguretat Social ja compleix amb l’exigència del blaverisme més ranci, que demana, una vegada anunciada la utilització de les llengües cooficials al Congrés, que el valencià en sigui una. El Ministeri emet cartes oficials amb el text escrit en castellà, català, basc, gallec i… valencià. Al remetre la targeta sanitària europea, els ciutadans podem comprovar com se’ls informa amb cinc llengües oficials.

// Vicent Pallarés Pascual

M’aixeco de matí amb el cant del gall. Ben al contrari del que diu la literatura, no canta sols a l’albada, ho fa quan ell vol. De vegades, a mitjanit o d’altres a ple dia clar. El seu cant desperta els altres animals, que també emeten sons i augmenten així el xivarri. És una qüestió de natura. Ara bé, si estàs dormint, tot aquest enrenou és fàcil que et desperte.

// Juismi Agud Sorli

Estem d’enhorabona. António Guterres, secretari general de l’ONU, va informar fa unes setmanes que l’escalfament global finalment ha acabat. Comencem ara una nova fase climàtica. Quines bones noticies, no?

Definitivament no. No ho són. Guterres ha informat que entrem ara a la etapa de l’ebullició global; després que este estiu les temperatures del planeta s’hagin multiplicat, i hagen fet rècords globals als quatre punts cardinals. Ara s’esperen condicions climatològiques exageradament adverses, una acceleració a la fosa dels casquets àrtics i antàrtics i una acusada falta d’aigua, sobretot al nostre país.