Vivim a un món en el qual el record del passat és cada vegada més rellevant. Habitualment s’utilitza la remembrança d’una joventut, un país o un món com si fossin veritats indiscutibles.
I no em malinterpreteu: és imprescindible mantenir viu el record del que ha passat abans de nosaltres; no solament per no repetir els errors dels nostres avantpassats, sinó per mantenir la memòria de les persones que ens van precedir i entendre millor qui som.
Però hem de recordar que la nostàlgia és una companya traïdora. Té la virtut d’ajudar-nos a recordar qui som, però també la capacitat de polir les arestes incòmodes del passat fins a convertir-lo en una versió idealitzada d’ell mateix.
Potser és aquesta la raó per la qual és habitual escoltar que la vida abans era més senzilla, la gent més honesta i els joves més respectuosos. Potser hi ha una part de veritat en aquestes afirmacions, però, indubtablement, també hi ha una part de construcció a posteriori dels fets.
En definitiva, és imprescindible recordar el passat i, igual que les fotografies o els llibres, la memòria pot ajudar-nos a reconstruir els fets perduts entre les cordes del temps. Però no hem de caure en l’error de considerar aquest moment antic com una forma de comparar dues realitats, ja que al present hi veiem totes les cares del món i, al passat, solament les que al nostre cervell li interessa mostrar-nos.
*Publicat a La Comarca,, 5 de juny de 2026