Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Columnes

Cahuilla*

Cahuilla*

// Artur Quintana

Totes les nacions que tenen prou poder per a practicar el lingüicidi —l’anglesa, castellana, grega, russa, xinesa…—, de fa segles el practiquen amb entusiasme i efectivitat. La nostra mateixa Monarquia disposava en el passat d’immensos camps de pràctiques lingüicides, perquè en els seus dominis no es ponia el sol, i ara li’n queden prou trossos a la Península i a les Illes Adjacents de Llevant. Passa, tanmateix, que com més va més investigadors hi ha que descriuen amb moltíssim detall les llengües víctimes de lingüicidi, fent que d’aqueixa manera siguin sempre recuperables, que una llengua mai no mor, si està ben documentada, com és ben sabut, o ho hauria de ser.

llegir-ne més

Reminiscències*

Reminiscències*

// Lluís Rajadell

Primera hora del matí d’un cap de setmana qualsevol a Alcampell, població de la Llitera. Els carrers estan buits i la gent dorm perquè no cal anar a treballar quan, d’una estropada, a les 08.00, esgarra l’aire el soroll estrident i anorreador d’una sirena. I el mateix sarabastall es torna a sentir a les 13.00, 15.00 i 19.00. La sirena avisa, des de 1937, de l’hora d’enganxar i plegar. És, 85 anys després, una reminiscència de la col·lectivitat implantada pels anarquistes durant la Guerra Civil. Ells van posar en marxa el sorollós anunci dels horaris i, després del franquisme i de 40 anys de democràcia, aquella idea segueix marcant el ritme vital.

llegir-ne més

Leopold II

Leopold II

// Patrici Barquín

Feia més de dos anys que la maleïda pandèmia ens havia separat, malgrat tot, sabia que venies per aquella lleugera picor de nas que em vas provocar. Una picor de nas com la picor de nas produïda per una forta emoció, com quan Pepe, «el Boleco», arrenca a gemegar a ritme de fandango i saps la brutalitat que desplegarà després la seua veu omnipotent.

Després, no gaire després, vaig poder confirmar que venies, pel gust estrany i atenuat que em vas deixar al fons de la boca, allà agon la llengua se precipita cap a la verticalitat de la gola. Aquell gust estrany atenuat i sorprenent, com los primers petons que et fas amb algú, que tenen aquell sabor a estranyesa i aquell tacte lleugerament incòmode de lo desconegut.

llegir-ne més

Xarxes antisocials*

Xarxes antisocials*

// Raquel Llop

Porto un temps donant-li voltes al tema de les xarxes socials digitals i els conflictes interns que em generen, ja que, si bé sempre he pensat que ben utilitzades podien ser una eina molt potent, ja fa temps que m’he desenganyat d’aquesta idea i només en veig la part més fictícia, exterioritzada i estereotipada. Persones que basen la seua vida a alimentar l’afecte aliè, el reconeixement d’uns desconeguts, munts d’abraçades buides i distants a canvi d’uns quants likes per omplir la part més obscura del nostre ego.

llegir-ne més

Tercera classe, tercer món*

Tercera classe, tercer món*

// Luismi Agud Sorli

Imaginem, per un segon, que lo món és un tren. La quantitat de persones que hi caben dependrà de la comoditat dels passatgers. Si tots viatgen amples i còmodes, a un vagó per persona, prompte estarà ple. Però si, pel contrari, fiquem a tot lo món apinyat, a cinquanta persones per vagó, hi cabrà moltíssima més gent.

Los europeus som molt còmodes, i volem viatjar a primera classe, lo qual implique que els altres habitants del món no tenen més remei que apinyar-se a la tercera; quasi sense comoditats i observant com natres mos recolzem a la nostra posició privilegiada.

llegir-ne més

‘Catalangate’ i ‘Moncloagate’*

‘Catalangate’ i ‘Moncloagate’*

// José Miguel Gràcia

Ara fa tres setmanes que el prestigiós diari nord-americà The New Yorker va publicar la informació referida a l’anomenat ‘Catalangate’. Es tracta del ciberespionatge massiu que, mitjançant el programa Pegasus, l’Estat espanyol —CNI o qui sigui— ha portat a terme a més de 65 persones —per ara— independentistes catalanes, presidents de la Generalitat, polítics, advocats, activistes, etc. Un fet gravíssim sense cap dubte, una invasió intolerable en la vida privada de tantíssimes persones, un atac a la democràcia, el cas més greu d’aquesta mena que s’ha donat a Europa.

llegir-ne més

Apropem-nos a la màgia*

Apropem-nos a la màgia*

// Tomàs Bosque

La geografia política i la història cultural d’un poble, una comarca o un territori regional, és tèrne i toçuda al llarg del temps, però encara així, dins d’eixe tros de món que ens pareixia inamovible, es donen fenòmens curiosos de canvi, com els que estem veient al Baix Aragó Històric, on un tros prou gran ja ha esdevengut diferent de la resta, per molt que eixe tros de territori ja emancipat tingue una geografia, un clima i una llum del Sol al migdia, molt pareguts a la del conjunt. Si no endevineu encara de què va aquesta reflexió, heu de saber que estic parlant de la Màgia del Matarranya.

llegir-ne més

Coneixes la meua vila?*

Coneixes la meua vila?*

// Roberto Albiac

Fa uns anys, fart de veure com mitjans de comunicació utilitzaven sovint lo món rural com a part de la seua programació d’entreteniment, presentant una espècie de «bufón pueblerino» en què un reporter o presentador, en to de mofa, lo fie cantar un jota, imitar la veu d’un animal o el retransmetie en directe des del seu hort, enrient-se de com movie l’aixada entre els cavallons… vaig decidir plantar cara a n’aquell escarni insuportable fent la meua campanya personal: vaig encomençar a promocionar en passió aquell univers excepcional a on vaig tindre la sort de criar-me.

llegir-ne més

Temps complicats*

Temps complicats*

// Francesc Ricart

Eixits, o quasi, de la pandèmia, vivim de fa dies la guerra contra Ucraïna «en directe» que ens té ben atuïts. Si hi afegim la coincidència amb la pèrdua de persones importants per a la nostra cultura, penso en el gran Pau Riba i el sociolingüista Miquel Strubell, tot se’ns manifesta més feixuc.

llegir-ne més

Cabòries primaverals*

Cabòries primaverals*

// Patrici Barquín

Un canvi tan radical com sobtat al paisatge i tot pareix explotar en una festa de colors. Les armelleres han estat les primeres en unflar los borrons i fer-los petar, d’un dia pel l’altre, com si fossin los coets de serpentines d’una festa infantil d’aniversari. També han eubert les flors, com euria los ulls Pola Negri, los mullarerers i les nectarines, pintant lo paisatge, com si fossin artistes puntillistes que venen de carregar la paleta de colors, de tots los tons de rosa possibles. Per la seua part, les pruneres, més modestes, s’han limitat a tintar tot de blanc llampant, il·luminant los dies de sol i carregant l’aire d’olors de nèctar i mel que fan embogir a abelles i borinots que ballen agraïts de viure.

llegir-ne més

Bufetada*

Bufetada*

// Ramon Sistac

Cop donat a la cara amb la mà plana. Derivat de bufet que, com bufar, prové de buf, onomatopeia que reprodueix el soroll de l’aire quan ix per la boca. Com que té molta incidència en el llenguatge popular té infinitat de sinònims, sovint d’ús vulgar o eufemístics: bufa, bufet, galtada, pinya, pinyac, bolet, cleca, plantofada, calbot, mastegot, ventallot, castanya, castanyot, nata, morma, bleva, galeta, sigotada, patac, patacada, batzac, batzacada, trompada, ceballot, cop, colp, tapamorros, xapa, revés, carxot, catxamona, hòstia, hostiot, boticaixada, pantegada, xola, clatellot, clatellada, bescollada, cop de puny, punyada… I segur que me’n deixo un pujal.

llegir-ne més

Nonasp i jo*

Nonasp i jo*

// Esteve Betrià

Us ho confesso, de sempre he sentit admiració per la vila de Nonasp i per les nombroses activitats socials i culturals dels seus fills (i filles). Si bé des de la infantesa el nom de Nonasp —al costat dels de Favara, Maella i, encara el més pròxim, de Faió— formava part del meu imaginari, el primer contacte físic amb aquesta vila, i la seua gent, no va ser fins a l’estiu de 1984 —o, més probablement, la Setmana Santa de 1985— quan amb una motxilla i un sac de dormir em vaig plantar al bell mig de Nonasp amb la intenció d’aplegar textos de la literatura popular. Per fortuna, totalment desorientat, vaig coincidir amb un noi a qui vaig demanar si coneixia un racó on estendre el meu sac; aquest noi, una mica més jove, em va convidar a passar la nit a ca seua; i així ho vaig fer. Aquell noi era Màrio Rius Roc.

llegir-ne més

Entrades més antigues >>

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: