Columnes

// Estela Rius

Estava esperant en candeletes lo dia de la preestrena de llargmetratge “Terenci. La fabulació infinita”, al cinema Verdi de Barcelona. Quan va arribar lo moment, no vaig apartar la mirada de la pantalla en los 91 minuts que dure el film perquè la història, estratègicament narrada a partir dels testimonis d’amics i familiars de Terenci i de l’arxiu de TVE —principalment—, em va atrapar. Quan va acabar, vaig tindre la sensació que se m’havie fet curt i que alguns temes s’havien quedat una mica en l’aire. No obstant, este fet no desmereix gens la pel·lícula, perquè, com van anunciar los seus creadors, podríem saciar la nostra set en la sèrie-documental de quatre capítols, que es va estrenar a FILMIN lo 22 de setembre i que aprofundix més gràcies a les tres hores que dure.

// José Miguel Gràcia

El 24 d’abril del 2018, mitjançant el Decret 70, el Govern d’Aragó modificava el Decret 22/2013, de 19 de febrer, pel qual es regulaven els premis de creació literària Guillem Nicolau i Arnal Cavero. L’esmentat Decret està en vigor en el moment present. Ara bé, algú pensa que l’actual Govern del PP-VOX complirà el Decret i convocarà ambdós premis? Ja som massa grans per a tanta ingenuïtat. Les lleis i els decrets —inclosa la mateixa Constitució— hi són per a ser complerts, això sí: quan interessa; si no, me’ls passo pel “forro” dels pantalons; ni tan sols cal derogar-los.

// Patrici Barquín

Quan era petit i d’això fa una pila d’anys, l’hora més temuda era l’hora de la migdiada, especialment a l’estiu. Perquè lamento comunicar que mai he tingut una vida de mem d’eixos de l’internet. Es a dir, allò de que adés un cap de família (fos lo que fos això) en un sou mig comprava una casa, mantenia dona que no treballava (però, però, però… quines bestieses!) i una pila de fills, comprava un sis-cents, marxava de vacances amb la família i, fins i tot, arribava a comprar un apartament a la platja; no ho he vist en ma vida. Vaja que eixos mems pareixen més los premis grossos de l’1, 2, 3 o l’aparador de El Precio Justo que el recorregut econòmic d’una família del suposat desarrollismo, però no vull enfangar-me en això que després me fico fet una Tarasca.

// Lluís Rajadell

El Ministeri de Seguretat Social ja compleix amb l’exigència del blaverisme més ranci, que demana, una vegada anunciada la utilització de les llengües cooficials al Congrés, que el valencià en sigui una. El Ministeri emet cartes oficials amb el text escrit en castellà, català, basc, gallec i… valencià. Al remetre la targeta sanitària europea, els ciutadans podem comprovar com se’ls informa amb cinc llengües oficials.

// Raquel Llop

Estan sent dies de sobreviure a unes temperatures realment insuportables, d’aguantar una xafogor fastigosa i un aire calent que sembla eixit del mateix infern. Dies, també, de ser testimonis d’un masclisme sufocant i bascós que ja es fa bola. Un masclisme ranci que fa pudor de carajillo i que entre “falta i gol” falte a tota dona que agarre per davant. És trist, però com, en el fons, los fets d’estos últims dies no han acabat de sorprendre a ningú. Pot ser perquè era un secret a veus o per aquelles velles actituds tan assumides de què els homes en situació de poder (o no) poden fer absolutament allò que vulguen en qui se trobon per davant, més encara quan aquelles que es creuen en el seu camí són dones joves.

// Antoni Bengochea

El masclisme i el futbol van fortament units en aquest país. Nosaltres vam créixer convençuts que aquest esport no era cosa de dones. Mentre el bàsquet (sobre tot), l’handbol, l’hoquei, o el waterpolo es desenvolupaven amb normalitat a partir del 92 i tenien presència televisiva, el futbol romania totalment anorreat, i la selecció segrestada per un cavernícola maltractador que va exercir 27 desèrtics anys, i que va acabar fent bo a Vilda, el seu successor, que va fracassar en dos europeus i un mundial (a un seleccionador masculí, com a màxim, se li perdona un fracàs); i que només entrar va vetar la millor jugadora del moment: Vero Boquete, per lo que se’n va dir “feminisme extrem”. Us sona? La importància mediàtica del futbol femení hispànic era nul·la fins l’any 2021, quan una desconeguda Alèxia Putellas va rebre la “Pilota d’or”.

// Vicent Pallarés Pascual

M’aixeco de matí amb el cant del gall. Ben al contrari del que diu la literatura, no canta sols a l’albada, ho fa quan ell vol. De vegades, a mitjanit o d’altres a ple dia clar. El seu cant desperta els altres animals, que també emeten sons i augmenten així el xivarri. És una qüestió de natura. Ara bé, si estàs dormint, tot aquest enrenou és fàcil que et desperte.

// Juismi Agud Sorli

Estem d’enhorabona. António Guterres, secretari general de l’ONU, va informar fa unes setmanes que l’escalfament global finalment ha acabat. Comencem ara una nova fase climàtica. Quines bones noticies, no?

Definitivament no. No ho són. Guterres ha informat que entrem ara a la etapa de l’ebullició global; després que este estiu les temperatures del planeta s’hagin multiplicat, i hagen fet rècords globals als quatre punts cardinals. Ara s’esperen condicions climatològiques exageradament adverses, una acceleració a la fosa dels casquets àrtics i antàrtics i una acusada falta d’aigua, sobretot al nostre país.

// Artur Quintana

L’escriptora i activista independentista sarda va morir a Roma el 10 d’agost d’enguany als 51 any d’un càncer de ronyó diagnosticat dos mesos abans. Havia nascut a Crabas, a la costa occidental de Sardenya al golf d’Oristany, bastant al sud de l’Alguer. Era catòlica, antifeixista i feminista. Entre nosaltres és especialment coneguda tant per la seua abundosa obra literària, la relació religiosa amb Montserrat, el compromís independentista sard —interessada i respectuosa amb la catalanitat algueresa— com per la crítica social, el feminisme, defensora de les persones LGBTI, i antifeixista —a la Itàlia de na Giorgia Meloni.

// Tomàs Bosque

Lo Trentenari: quinze matrimonis casats quan la Guiarra, als 1950 tenien la penya a una casa de la carrera Major mig assolsida per les bombes de Franco. En una premsa de raïms llogada, replegaven vi per tot l’any i així no se gastaven al bar ni un rial. De més jóvens, van fer excursions a l’Estanca i al pantà de Santolea en lo camió del Pelat. Com jo anava per allí en l’Oncle, un dia, refitolant pel rinconet més amagat de la bodegueta, vaig veure un calendari girat de cul cap a la paret, i en posar-lo de cara, pos que hi havie una dona despullada, i als vuit anys imagineu la impresió que me va fer…

// Natxo Sorolla

Si mireu alguna de les poques pel·lícules o sèries ambientades a un poble, en tota seguretat trobareu multitud de personatges que volen fugir d’aquell escenari. La cultura popular tendix a convertir els pobles en espais grisos (o idealitzats). Per contra, aquí construïm un relat focalitzat en lo món material modern: “Qui ha de viure a este poble si no hi ha «fibra òptica»?”. Podeu completar la frase en què no hi ha «bona carretera», «hospital» o «centre comercial». Les dos visions expliquen part del problema rural: estem atrapats en un relat urbanita i centrat en les carències materials. Però crec que això només són factors secundaris per a explicar la despoblació.

// Carles Terès

L’altre dia, amb motiu de la presentació del mapa toponímic del nostre poble, em van cridar de la ràdio. Anava de camí cap a una cita important i no els vaig poder atendre (des d’ací els demano disculpes), però em van donar l’oportunitat de fer una petita declaració per a il·lustrar la notícia i més avant ja en parlaríem amb temps.

Recordo que em van preguntar per quin motiu havíem fet esta faenada que mos havia ocupat tants anys —i que encara està en procés, ja que mai no s’acaba—. Jo, mentre mirava de no entropessar amb los altres vianants de l’Avenida, vaig soltar la cançoneta de sempre: que la toponímia és un patrimoni immaterial que si es perd, mai més no podrem recuperar, ni tan sols enviant las fuerzas y cuerpos de matinada a cals veïns. Lo nom que els habitants han donat des d’antic a cada indret del territori, ens n’explica la història, les persones que hi van viure, los usos que tenien, la forma o mil detalls més. I és una mostra fefaent de la llengua que s’hi parla des dels segles medievals.

Em vaig doldre que esta riquesa, en no poder-se tocar, comprar ni vendre, no s’aprecia. Per això cal que tots los pobles recopilen la toponímia ben de pressa, perquè cada volta queden més pocs que la coneguen. I després venen los cosmopolites de pa sucat amb oli i ens rebategen los llocs amb paraules sense cap arrelament al territori (i en castellà, comodiosmanda i paraquetodosnosentendamos). Així la Costa esdevé «la Serpiente» i les Viles de Finestres (lo poblet de la Ribagorça on mon pare va fer de pastoret) «la Muralla China». Esta destrucció, vaig manifestar, és com si enderrocaren l’església de Sant Bernat per fer-hi un Burger King.

Arribats an este punt, la persona que m’havia telefonat em va agrair les paraules i vam quedar que ja em faria l’entrevista tan bon punt hagués enllestit la gestió que m’ocupava. Encara m’espero (suposo que l’actualitat mana). I és que les paraules, si no s’escriuen, se les endú el vent. Com la toponímia.

*Publicat a La Comarca, 18 d’agost de 2023