La regularització extraordinària anunciada pel govern espanyol s’ha presentat com un gest de justícia cap a centenars de milers de persones que viuen en la invisibilitat administrativa. I ho és, en part. Reconèixer drets laborals, facilitar l’accés a la sanitat o sortir de l’economia submergida no són concessions menors, sinó passos imprescindibles per construir una societat més digna. Però tota política pública es defineix tant pel que inclou com pel que deixa fora, i aquí és on aquesta mesura revela les seves costures més incòmodes.
El cas dels sahrauís és especialment revelador. La majoria de persones apàtrides a l’Estat espanyol provenen del Sàhara Occidental, un territori pendent de descolonització i amb una responsabilitat històrica directa per part d’Espanya. Malgrat això, la nova regularització els exclou explícitament: no poden accedir a aquest mecanisme perquè es troben en uns llimbs jurídics que el mateix sistema ha contribuït a crear.
Aquesta exclusió no és un detall tècnic, sinó una decisió política. En els primers esborranys, els sol·licitants d’apatrídia sí que hi estaven inclosos, però van desaparèixer en la versió final. Això significa que es deixa fora, precisament, un dels col·lectius amb més dificultats per regularitzar-se per altres vies. Se’ls diu que ja estan «protegits», però aquesta suposada protecció sovint implica anys d’espera sense drets plens, sense accés real al treball i amb una incertesa constant. No és una protecció: és una espera cronificada. Sens dubte aquesta exclusió no es pot entendre sense el context geopolític. Diverses veus han assenyalat que la decisió respon també a equilibris diplomàtics amb el Marroc, cosa que converteix els drets de les persones en moneda de canvi: això hauria de fer-nos saltar totes les alarmes. Mentrestant, el debat públic es limita sovint a discutir si la regularització és massa generosa o massa restrictiva, alimentant discursos de por que ja han estat desmentits per experiències anteriors.
La pregunta, doncs, no és només quants drets s’atorguen, sinó a qui se li neguen. Perquè una regularització que deixa fora els més vulnerables corre el risc de convertir-se en una eina incompleta, fins i tot injusta. Potser el veritable repte no és només regularitzar, sinó fer-ho sense reproduir les mateixes jerarquies que han condemnat tantes persones a viure sense drets.
*Publicat a Diario de Teruel, 18 d’abril de 2026