Ja era hora que l’Institut d’Estudis Catalans es desmarqués de l’artificial hàbit del llenguatge inclusiu, tan estès, però tan mancat de necessitat en la llengua catalana i també en l’espanyola. En el document, l’IEC es destaquen les tendències manipuladores de la gramàtica per fer-la evolucionar en un sentit que no és propi de l’evolució normal de les llengües. Recorden que, en català, el masculí és el terme no marcat i el femení el terme marcat. Això no és cap discriminació dels sexe femení. No sé si se n’adonen els inclusivistes que una cosa és el sexe i altra el gènere. El masculí es pot fer servir per a fer referència genèricament a grups o individus tant de sexe masculí com femení.
Buscar la clau del vidre del ninxo (al caixó a on la vam dixar fa un any), preparar draps, comprar flors…, són les rutines prèvies de Tots Sants. Anam! Camí del Tapiat, la Vall de Rúbio i la costa de la Telleria. Enmig de la llum clara d’un estiu inacabable, ben pintat de blanc, lo fossar cobra animació, ajuntant vius i morts. En l’edat lo seu recorregut va omplint-se de noms i cares de coneguts que han passat a l’altre costat en cos mortal, a l’eternitat o al no-res, qui sap. “Enguany ne tenim quatre”, diu la mama. Buscar l’escalera, llimpiar el vidre del ninxo, traure la pols del marbre, canviar les flors descolorides de l’any passat: la iaia, 69 anys; lo iaio, 101 i diferència de la làpida blanca de fa temps a l’actual negra llisa, foto i creu gravada.
Un impuls que em sorgeix any rere any en aquestes dates properes al meu aniversari és la compra de roba. Sense necessitar-la, comprar per comprar, adquirir un nou ‘modelet’ que em desperti aquesta espurna que, només amb el consum impulsiu se m’activa. Soc conscient del que suposen aquests antulls de ràpida satisfacció, i el problema que aquests suposen per al medi ambient és múltiple: consum descontrolat d’aigua, ús de substàncies tòxiques en els teixits, transport de mercaderies, alliberament de microplàstics, i un llarg etcètera.
Ara resulta que la gent que recolza Palestina en el conflicte que l’enfronta a Israel és antisemita i, segons Jiménez Losantos, vol acabar la tasca que Hitler va deixar a mitges. Quines coses s’han de sentir! Per començar cal dir que la paraula antisemita és totalment impròpia, ja que els palestins són germans d’origen dels israelians, i en conseqüència, tots dos pobles són semites. Per altra banda, el concepte «antisemitisme» (incorrecte: s’hauria de dir antijudaisme) s’ha anat aplicant sempre lligat al context de la diàspora jueva, on aquest poble s’ha desenvolupat arreu del món sense territori propi.
Deia en Nebrija que La lengua siempre fue compañera del imperio. Efectivament mentre a la Corona d’Aragó governaren les dinasties dels Casals d’Aragó i Barcelona —fins al 1412— fou així: les llengües aragonesa i catalana van avançar en paral·lel a la conquesta de territori, primer del Califat i després de les taifes, i arribant fins a Múrcia: l’aragonès més per l’interior i el català més per la costa, d’on aqueixa darrera llengua passà a les Balears, i més tard, ara en lluita contra regnes cristians, s’expandí a Sardenya i puntualment a Sicília, Atenes, Neopàtria, Nàpols, Tunis i Albània, que va ser la darrera conquesta l’any 1461 on la llengua catalana va acompanyar l’Imperi Aragonès.
La generació més preparada de totes, la que ha tingut més oportunitats d’estudiar, viatjar, eixir del seu cercle i marxar lluny de casa per créixer tan personal com professionalment (sobre)viu a base d’unes quantitats preocupants de cafeïna i ansiolítics que pren com “gasolina” per fer rodar el seu motor i fer front a eixa vida per la qual ha d’estar molt i molt agraïda. No es tracta d’un espai més de queixa per lo malament que ho passem el jovent d’avui dia, però penso que cal posar “els punts sobre les is” i entendre que, potser, aquelles grans oportunitats que hem tingut se sostenien sobre la promesa de què pagaria la pena, que viuríem molt millor que els nostres pares i mares i que podríem arribar on volguérem.
El 24 d’abril del 2018, mitjançant el Decret 70, el Govern d’Aragó modificava el Decret 22/2013, de 19 de febrer, pel qual es regulaven els premis de creació literària Guillem Nicolau i Arnal Cavero. L’esmentat Decret està en vigor en el moment present. Ara bé, algú pensa que l’actual Govern del PP-VOX complirà el Decret i convocarà ambdós premis? Ja som massa grans per a tanta ingenuïtat. Les lleis i els decrets —inclosa la mateixa Constitució— hi són per a ser complerts, això sí: quan interessa; si no, me’ls passo pel “forro” dels pantalons; ni tan sols cal derogar-los.
Estan sent dies de sobreviure a unes temperatures realment insuportables, d’aguantar una xafogor fastigosa i un aire calent que sembla eixit del mateix infern. Dies, també, de ser testimonis d’un masclisme sufocant i bascós que ja es fa bola. Un masclisme ranci que fa pudor de carajillo i que entre “falta i gol” falte a tota dona que agarre per davant. És trist, però com, en el fons, los fets d’estos últims dies no han acabat de sorprendre a ningú. Pot ser perquè era un secret a veus o per aquelles velles actituds tan assumides de què els homes en situació de poder (o no) poden fer absolutament allò que vulguen en qui se trobon per davant, més encara quan aquelles que es creuen en el seu camí són dones joves.
