Hi ha decisions polítiques que no pretenen solucionar cap problema real, sinó crear-ne un. L’acord entre PP i VOX a l’Aragó per “alliberar” el territori de la suposada imposició del català n’és un exemple claríssim. Perquè el català a la Franja no s’ha imposat mai: existeix perquè és la llengua que moltes persones han heretat, estimat i mantingut viva durant generacions, sovint malgrat les dificultats i el menyspreu institucional.
Convertir una llengua en una amenaça és una estratègia antiga. Quan una identitat incomoda, es ridiculitza; quan una cultura resisteix, es presenta com un privilegi; quan una llengua reclama drets, es diu que imposa. Però parlar català a l’Aragó no treu drets a ningú. El que sí que els treu és negar l’existència d’una realitat lingüística i cultural que forma part del territori des de fa segles. El més preocupant és que aquest discurs no és anecdòtic ni innocent. Forma part d’una ofensiva ideològica més àmplia que necessita enemics simbòlics per alimentar la confrontació. I el català fa temps que és utilitzat com una peça útil dins aquesta batalla cultural. No importa quanta gent el parli, ni quina sigui la seva història: el que molesta és el que representa. Una llengua que sobreviu malgrat els intents constants de reduir-la, invisibilitzar-la o convertir-la en un element folklòric sense drets reals.
Fa temps que defensar el català ha deixat de ser només una qüestió lingüística. També és una manera de defensar la diversitat, la memòria i el dret de les comunitats a existir sense haver de demanar perdó. Per això resulta especialment greu que un govern autonòmic assenyali una part de la seva pròpia població per parlar una llengua determinada. A la Franja necessitem respecte institucional, no discursos que utilitzen la llengua com a arma política. Necessitem respecte per la gent que hi viu, per la seva cultura i per una llengua que continua resistint perquè encara hi ha qui la parla, la cuida i la transmet. I precisament aquesta persistència és el que incomoda alguns sectors: que, malgrat anys de menyspreu i invisibilització, el català continuï viu. Potser el que realment no suporten sigui que hi hagi identitats que es neguin a desaparèixer.
*Publicat a Diario de Teruel, 30 de maig de 2025