l’Esmolet

// Carles Terès

M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà, en la transcendència, en la resurrecció dels morts.

// Carles Terès

L’altre dia vam veure la pel·lícula Professor a Groenlàndia, presentada com el ‘Doctor en Alaska’ europeu. Tal i com ens temíem, les peripècies del mestre danès que va destinat voluntàriament a Tiniteqilaaq, un poblet de 80 ànimes, no tenien res a veure amb les tribulacions d’en Joel Fleischman.

// Carles Terès

M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà, en la transcendència, en la resurrecció dels morts. Així doncs, he fet vida d’agnòstic, sense perdre el respecte per la doctrina que vaig viure a casa —que poc o gens tenia a veure amb la jerarquia catòlica. Vaig a missa en dates assenyalades (festes del poble, alguna celebració) que rarament superen el parell o tres anuals, i m’incomoda que els assistents no atenguin el sermó del capellà. Per què hi van, a missa, si se’ls en fot la cerimònia? Considero més ofensiva aquesta assistència que no pas l’absència.

//  Carles Terès

Oh, tornar a aquells anys adolescents, quan el dolor era gran però dolç! Saber, sense haver de pensar-ho, que darrere meu sempre hi havia els braços dels pares per sostenir-me si de cas queia. L’angoixa, la por… però dins la cambra menuda i pròpia, amb la mare i el pare a l’altra banda de la porta, procurant-me el menjar i la roba i els estudis i el que calgués. Poder ser un petit tirà amb ells perquè sabia —d’una manera instintiva, animal— que mai no em fallarien.

// Carles Terès Bellès

He sentit a la ràdio un reportatge sobre les empreses que van a netejar els pisos de la gent que ha mort sola, sense que ningú l’hagi trobada a faltar. La descripció ha estat esfereïdora. El més colpidor, però, ha estat el procés d’abandonament en què cau una persona, fins al punt de convertir casa seua en un podrimener.

// Carles Terès

Sonen The Waterboys. La cançó em transporta a un temps on lo món pareixia molt ample. No ho era gens, d’ample, però era bonic que ho paregués. Una feina prou bona, un piset compartit en un edifici rònec de Gràcia, esta mena de coses.

// Carles Terès

No sé si els soferts lectors d’esta columna s’han adonat que no sempre apareix —possiblement no. A voltes és per qüestions d’espai, però he de confessar que sovint m’ho faig vindre bé per no haver de publicar-la. Des que vaig començar a fer columnes l’any 1995, en dec haver escrit més de 400. No sé si hi deu haver gaire cosa aprofitable, francament. Com a mínim hauran servit per demostrar que allò del “parlat, no escrit” d’algunes pancartes és una mentida podrida.

// Carles Terès

L’altre dia vam haver d’anar a Tarragona per solucionar uns assumptes. A la vesprada, amb la feina feta, ens vam regalar un passeig per la part vella, dins la muralla. Estàvem relaxats i amarats d’aquella predisposició a concedir-nos algun caprici.

// Carles Terès

L’Eix Transversal és una via que ens permet anar de la Franja a Girona sense passar per Barcelona. Infraestructures que ajuden a ‘desradialitzar’ una mica les Catalunyes, i que són una oportunitat de gaudir de paisatges plens de contrastos.
L’altre dia, doncs, vam travessar les comarques aragoneses cap al nord: Alcanyís, Casp, Mequinensa, Torrent i Fraga; carreteres silencioses envoltades, a partir de Casp, de camps de fruiters ben pentinats i nodrits per l’aigua del pare Ebre.

// Carles Terès

Aquest Cap d’any s’han afegit a la colla de Torredarques els amics Rosana i Marcelo, amb els seus fills Tigist i Mulatu. Són argentins i fa més de divuit anys que viuen a Espanya, concretament a Madrid. Ens vam conèixer a Addis Abeba, quan vam anar-hi a buscar els nostres fills respectius.

//Carles Terès

Aquest darrers mesos, Temps de Franja, les associacions que la sustenten, els seus socis i col·laboradors i les persones que defensen la nostra cultura, estem rebent atacs des de mitjans com ABC, El Español o El Mundo, als quals, al marge de la seua tendència política, se’ls suposa un mínim de professionalitat.

// Carles Terès

Com ja va sent habitual, a mitjans de primavera vam fer cap a la Fira del Llibre d’Ares del Maestrat. A Ares paga la pena pujar-hi, no cal cap excusa. Ajocat a la solana de la Mola (1.323 m), des dels seus bellíssims carrers s’albira el món. Muntanyes, valls i barrancs que davallen cap al mar, quilòmetres inacabables de marges de pedra seca, corbes de nivell que dibuixen l’esforç de generacions per a sobreviure de la terra.