L’esmolet
Lèmmings
// carles teres
Quan era adolescent van cristal·litzar en el meu tendre conscient les idees i vivències que m’havia transmès el meu entorn humà, principalment el familiar. La inquietud social, l’estima per la llengua, el gust per la natura… Aquests sentiments portaven la promesa que el progrés era no només tecnològic, sinó sobretot humà. És a dir, que
LLEGIR-NE MÉS
La necessitat del l’infern*
// carles teres
M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà,
LLEGIR-NE MÉS
Inuits de secà*
// carles teres
L’altre dia vam veure la pel·lícula Professor a Groenlàndia, presentada com el ‘Doctor en Alaska’ europeu. Tal i com ens temíem, les peripècies del mestre danès que va destinat voluntàriament a Tiniteqilaaq, un poblet de 80 ànimes, no tenien res a veure amb les tribulacions d’en Joel Fleischman.
LLEGIR-NE MÉS
La necessitat de l’infern*
// carles teres
M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà,
LLEGIR-NE MÉS
El fulgor i la decadència*
// carles teres
Oh, tornar a aquells anys adolescents, quan el dolor era gran però dolç! Saber, sense haver de pensar-ho, que darrere meu sempre hi havia els braços dels pares per sostenir-me si de cas queia. L’angoixa, la por… però dins la cambra menuda i pròpia, amb la mare i el pare a l’altra banda de la
LLEGIR-NE MÉS
Descomposició*
// carles teres
He sentit a la ràdio un reportatge sobre les empreses que van a netejar els pisos de la gent que ha mort sola, sense que ningú l’hagi trobada a faltar. La descripció ha estat esfereïdora. El més colpidor, però, ha estat el procés d’abandonament en què cau una persona, fins al punt de convertir casa
LLEGIR-NE MÉS
Waterboys*
// carles teres
Sonen The Waterboys. La cançó em transporta a un temps on lo món pareixia molt ample. No ho era gens, d’ample, però era bonic que ho paregués. Una feina prou bona, un piset compartit en un edifici rònec de Gràcia, esta mena de coses.
LLEGIR-NE MÉS
Resòleg*
// carles teres
No sé si els soferts lectors d’esta columna s’han adonat que no sempre apareix —possiblement no. A voltes és per qüestions d’espai, però he de confessar que sovint m’ho faig vindre bé per no haver de publicar-la. Des que vaig començar a fer columnes l’any 1995, en dec haver escrit més de 400. No sé
LLEGIR-NE MÉS