Inuits de secà*

// Carles Terès

L’altre dia vam veure la pel·lícula Professor a Groenlàndia, presentada com el ‘Doctor en Alaska’ europeu. Tal i com ens temíem, les peripècies del mestre danès que va destinat voluntàriament a Tiniteqilaaq, un poblet de 80 ànimes, no tenien res a veure amb les tribulacions d’en Joel Fleischman.

Tot i així vam passar una molt agradable estona. Si en parlo no és per fer-ne una ressenya, sinó perquè algunes escenes se’m van fer dolorosament familiars. Quan el protagonista (Anders) sol·licita una plaça de mestre, especifica que prefereix un lloc menut, atès que li agradaria aprendre a parlar el groenlandès. La funcionària el renya per aquesta excentricitat, i li diu: «Va a Groenlàndia a ensenyar danès, no al revés. Com vol que se’n surtin, en el món modern, sense parlar danès? Jo hi vaig viure deu anys, allà, i no vaig aprendre mai ni una paraula de groenlandès. I així em va anar molt bé».

Més endavant, en un enterrament els veïns cantaven una preciosa cançó en groenlandès per acomiadar el difunt. Vaig pensar que aquí, quan donem l’últim adéu a una persona estimada, ni la missa, ni el sermó, ni les cançons són en la llengua amb la que ens hi hem relacionat. I si algú ho intenta, s’ha de sentir allò de «quines ganes de llamar l’atenció» (i això en el millor dels casos).

Està clar que Aragó no és Dinamarca i ni natres inuits. Ja ho diuen, que no neva com abans.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 151, novembre de 2021