L’esmolet
Infern
Escrit per Carles Terès a 21 de juliol de 2026
Al TdF de gener de 2022, vaig reivindicar la necessitat d’un infern «ben roent». Quatre anys més tard —quatre anys més vell— se m’ha refermat la convicció. En déu no hi puc creure encara, però sento que l’infern ha d’existir per acollir tota la purrialla infecta que, sense cap vergonya ni mania, deshumanitza els més
Publicat a L'esmolet
La necessitat del l’infern*
Escrit per Carles Terès a 17 d'abril de 2022
M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà,
Inuits de secà*
Escrit per Carles Terès a 12 d'abril de 2022
L’altre dia vam veure la pel·lícula Professor a Groenlàndia, presentada com el ‘Doctor en Alaska’ europeu. Tal i com ens temíem, les peripècies del mestre danès que va destinat voluntàriament a Tiniteqilaaq, un poblet de 80 ànimes, no tenien res a veure amb les tribulacions d’en Joel Fleischman.
La necessitat de l’infern*
Escrit per Carles Terès a 14 de gener de 2022
M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà,
Publicat a L'esmolet
El fulgor i la decadència*
Escrit per Carles Terès a 14 de desembre de 2020
Oh, tornar a aquells anys adolescents, quan el dolor era gran però dolç! Saber, sense haver de pensar-ho, que darrere meu sempre hi havia els braços dels pares per sostenir-me si de cas queia. L’angoixa, la por… però dins la cambra menuda i pròpia, amb la mare i el pare a l’altra banda de la
Publicat a L'esmolet
Descomposició*
Escrit per Carles Terès a 14 de maig de 2020
He sentit a la ràdio un reportatge sobre les empreses que van a netejar els pisos de la gent que ha mort sola, sense que ningú l’hagi trobada a faltar. La descripció ha estat esfereïdora. El més colpidor, però, ha estat el procés d’abandonament en què cau una persona, fins al punt de convertir casa
Waterboys*
Escrit per Carles Terès a 1 de novembre de 2019
Sonen The Waterboys. La cançó em transporta a un temps on lo món pareixia molt ample. No ho era gens, d’ample, però era bonic que ho paregués. Una feina prou bona, un piset compartit en un edifici rònec de Gràcia, esta mena de coses.
Publicat a L'esmolet
Resòleg*
Escrit per Carles Terès a 26 de juliol de 2019
No sé si els soferts lectors d’esta columna s’han adonat que no sempre apareix —possiblement no. A voltes és per qüestions d’espai, però he de confessar que sovint m’ho faig vindre bé per no haver de publicar-la. Des que vaig començar a fer columnes l’any 1995, en dec haver escrit més de 400. No sé
Publicat a L'esmolet