Una col·laboradora d’esta revista m’ha dit que, des que ens estem tot l’any al poble, no se’ns veu el pèl. Potser és perquè vivim a una punta de la comarca, i tenim més a prop Morella que Vall-de-roures. Però no és ben bé això. Al poble sempre hi ha coses a fer, més enllà de la feina professional. El poble, un poble menut com el nostre, t’absorbeix, esdevens un òrgan més en l’entramat de cases, de persones, de camins. T’acostumes a anar més o menys sol, a veure els convilatans només quan els vols (o et volen) veure. Pel carrer no et trobes gairebé mai ningú, i quan te’n trobes, sempre la feu petar, ni que sigui un instant. Això sí, hi ha les bèsties fent la seua a l’era del davant, que em fascinen. Una gata que juga, cruel, amb lo ratolí que ha caçat; una àguila calçada que apareix de sobte, fa unes voltes sobre el tossal de l’Olivera i desapareix quan agafo la càmera; les merles que, a mig matí, pasturen entre l’herba i s’envolen si em sorollo —ni que sigui una mica.
I el congelador ben proveït perquè, si manca res, cal agafar el cotxe. I que no falto llenya al llenyer. I, ai, que no queda sal! Si fóssim d’una altra manera, potser viuríem a la ciutat on vaig néixer. Si fóssim d’una altra manera, seria ciència ficció.
Publicat a Temps de Franja n.169, abril 2026