A Fraga des de fa gairebé un any n’hi ha un grup de gent que s’organitza a través de les xarxes socials per eixir a recollir residus a la vora del riu o a espais verds que estiguen a prop del casc urbà.
La iniciativa, la va començar una colla de joves i després van difondre el projecte a diferents col·lectius per si hi havia d’altra gent que s’hi volgués apuntar, com així va ser. Un camí cada dos mesos miren d’organitzar una quedada i se’n van cap a la zona que han marcat prèviament per arreplegar les escombraries que la gent llença sense contemplacions.
El temporal batejat com a Glòria, està portant a terres matarranyenques greus destrosses a instal·lacions particulars i públiques i afectacions a les infraestructures necessàries per a la vida de la població.
Lo dia 5 de gener d’enguany, van tornar a sonar els calderons a la Freixneda. Segons ens explica el company José ‘Marco’ Querol, la tradició té com a objecte fer molt de soroll per a que ses Majestats no passin de llarg per la carretera, ja que la vila en queda una mica apartada.
Obituari. Ha mort en Jordi Moners i Sinyol avui dia 5 de desembre de 2019 a Llinars del Vallès, on es trobava refugiat des que el 1989 havia patit un atemptat de l’ultradreta a Sant Boi de Llobregat on aleshores vivia.
Sonen The Waterboys. La cançó em transporta a un temps on lo món pareixia molt ample. No ho era gens, d’ample, però era bonic que ho paregués. Una feina prou bona, un piset compartit en un edifici rònec de Gràcia, esta mena de coses.
Així, amb un “Querida abuela”, començava les cartes que li enviava a la iaia Rosario de Queretes. Però va arribar un dia que vaig sentir que aquella “abuela” no era ma iaia, ni jo el “nieto” que signava. Fins allavons només havia escrit en castellà; i haig de dir que treia notes molt altes en redacció, però una cosa eren los deures de classe i l’altra explicar a la iaia les meues coses. Aquell dia, doncs, vaig agafar una altra quartilla i vaig provar d’emprar les nostres paraules, les de Queretes. Així va ser, si fa no fa, lo meu “primer camí”.
No sé si els soferts lectors d’esta columna s’han adonat que no sempre apareix —possiblement no. A voltes és per qüestions d’espai, però he de confessar que sovint m’ho faig vindre bé per no haver de publicar-la. Des que vaig començar a fer columnes l’any 1995, en dec haver escrit més de 400. No sé si hi deu haver gaire cosa aprofitable, francament. Com a mínim hauran servit per demostrar que allò del “parlat, no escrit” d’algunes pancartes és una mentida podrida.
Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació. Així va néixer l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA). Molts d’aquells fundadors ja tenien una trajectòria en l’activisme a les seues viles, per això van considerar que calia fer un pas més i treballar pel conjunt de poblacions que compartien llengua en esta part d’Aragó.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
