Obituari. El matí de dissabte 20 de març, a boca de primavera, ens ha deixat massa prompte (només en tenia 70 acabats de fer) el company i amic José Antonio Carrégalo Sancho, de Mont-roig.
Investigador inquiet de tots els àmbits de la cultura del seu poble i de la comarca, havia publicat diversos treballs d’investigació i també de creació literària: Espurnes (ASCUMA, Calaceit 2002), A soca d’orella (ASCUMA, IEBC-IEA, Calaceit 2002), Monroyo, el hábitat disperso (las masías) (Sucarrats, Mont-roig 2003). Un altre dels camps on excel·lí és en l’articulisme en diversos mitjans: Plana Rasa (Mont-roig), El Pati i El Vallenc (Valls), Au! (els Ports) Temps de Franja (la Franja) o La Comarca (Alcanyís). En aquest darrer mitjà amb articles individuals i, sobretot, com a integrant fundador del col·lectiu Viles i gents, la primera columna editada íntegrament en català en un mitjà aragonès, de manera ininterrompuda des de 1995 fins els nostres dies.
Era fosc, no recordo l’hora, ni el dia, ni tan sols el mes. El telèfon va sonar i la veu afable d’en Galan em va convidar a participar en un nou projecte amb els meus escrits. Jo em trobava desbordat de feina i, a més, cada cinc setmanes suava sang per confegir un ‘Viles i gents’ potable. El columnisme havia estat per a mi un bany de realitat respecte al que significava escriure. No vaig veure’m en cor de comprometre-m’hi.
Vet aquí, però, que 32 números més tard, el desembre de 2003, en Miquel Blanc em passava el testimoni de la seua columna. Així va començar la meua relació seriosa amb aquesta revista, amb la pretensió d’esmolar paraules amb la mateixa traça com havia esmolat eines de tall sota el mestratge de mon pare.
Les editorials aragoneses GP Edicions i Gara d’Edizions, a més de de la catalana Trilita, especialitzada en còmic, estan treballant conjuntament en el projecte de llançament de l’adaptació de la novel·la Camí de Sirga de Jesús Moncada al món de la historieta, amb una obra que està preparant el dibuixant i dissenyador gràfic Roberto Morote (Andorra, Terol, 1987). L’obra serà editada simultàniament en castellà, aragonès i català, compta amb l’ajut econòmic del Ministeri de Cultura i de la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó i es preveu que estarà acabada als voltants d’abril de 2021.
Lluís Carulla i Canals (l’Espluga de Francolí, 21 de febrer de 1904 – Barcelona 3 de novembre de 1990) va ser un gran empresari i també un important mecenes català. Com a empresari, va desenvolupar els cubs de brou concentrat de la marca Gallina Blanca. L’any 1965 l’empresa va canviar el nom i esdevé Agrolimen, un grup d’indústria alimentaria amb vocació internacional. Com a mecenes va ser un dels membres que l’any 1961 van fundar l’Òmnium Cultural, va revitalitzar l’Orfeó Català, va fundar la Fundació Jaume I, actualment anomenada Fundació Carulla, l’editorial Barcino i finalment el Museu de la Vida Rural ubicat a l’Espluga de Francolí.
Oh, tornar a aquells anys adolescents, quan el dolor era gran però dolç! Saber, sense haver de pensar-ho, que darrere meu sempre hi havia els braços dels pares per sostenir-me si de cas queia. L’angoixa, la por… però dins la cambra menuda i pròpia, amb la mare i el pare a l’altra banda de la porta, procurant-me el menjar i la roba i els estudis i el que calgués. Poder ser un petit tirà amb ells perquè sabia —d’una manera instintiva, animal— que mai no em fallarien.
Les batalletes entre els de Beseit i els de Vall-de-roures. Entre els del Barça i els del Madrid. Entre els francesos i els alemanys. Entre Estats Units i Xina. La vida està plena de batalletes, que van des de les íntimament personals fins la geoestratègia global. «Caure bé» és un motor a les nostres vides.
Obituari. Aquest matí, amb el butlletí de Núvol, ens hem assabentat de la notícia de la mort d’en Néstor Macià i Fontanilles, ‘Néstor’, l’autor del magnífic Bernat Corremón al Matarranya. Recordo la impressió que em va fer descobrir, en una llibreria d’a prop del taller d’esmolet del carrer Sant Cristòfor, un àlbum de còmic on eixien moltes de les viles de la comarca. Em vaig quedar d’una peça. Naturalment vaig comprar-lo sense pensar-m’hi gens.
He sentit a la ràdio un reportatge sobre les empreses que van a netejar els pisos de la gent que ha mort sola, sense que ningú l’hagi trobada a faltar. La descripció ha estat esfereïdora. El més colpidor, però, ha estat el procés d’abandonament en què cau una persona, fins al punt de convertir casa seua en un podrimener.
