La meua relació amb el món de l’art sempre ha estat peculiar. De fet, vaig accedir al meu ofici gràcies a unes preteses «dots artístiques» que sempre se m’havien atribuït. Tinc una foto mental de mi als catorze anys, esperant l’ascensor de casa, amb la guitarra a una mà, l’Olivetti a l’altra i el sarró amb els estris de dibuixar penjat del muscle. Catorze anys, l’època on tot és encara possible (o, si més no, ho pareix). Després la vida —la que triem i la que ens ve donada pels imponderables— ens va situant a un carril del qual, com més avança el temps, és més difícil eixir-se’n.
La foto de «la Milla» tombada ens va arribar al grup ‘Toponímia Torredarques’ lo 6 de juliol passat. Potser la pedra no havia resistit la humiliació de veure’s exclosa de la penúltima versió del mapa toponímic del terme. Però, què hi podíem fer? La nostra estimada «Milla romana» havia quedat en tela de judici després que ningú ens assegurés la seua naturalesa. Romana? Medieval? Fins i tot hi havia la possibilitat que es tractés d’una estela funerària, atès que a pocs metres es troba l’anomenat Fossar antic del Fontanal —convertit de fa dècades en una selva impenetrable d’esbarzers. Tot plegat ens va dur a posar-la en quarantena fins saber-ne la filiació.
El proppassat 14 de juliol, el grup de voluntaris que treballen la toponímia de Torredarques, va recuperar un monòlit conegut popularment com «la Milla romana». Es tracta d’una pedra tallada amb quatre cantons i acabament triangular, situada a la vora mateix de l’antic camí de Mont-roig, a uns 500 metres del nucli urbà.
La Comarca del Matarranya, sempre capdavantera en lo tema turístic, ha substituït los panells d’informació turística (molts dels quals ja estaven força deteriorats, quan no directament desapareguts) que hi havia a totes les viles de la comarca, per uns petits quadradets amb lo nom del recurs i un QR per accedir a la informació que hi ha al web.
No patiu, no m’he passat (encara) al catalanglish. Senzillament he fet una fusió de les paraules ‘ànima’ i ‘animal’, ambdues amb el mateix origen: animam, terme llatí que denominava tant l’ànima (substància espiritual distinta del cos físic) com l’alè o respiració que ens distingeix dels vegetals.
Quan era adolescent van cristal·litzar en el meu tendre conscient les idees i vivències que m’havia transmès el meu entorn humà, principalment el familiar. La inquietud social, l’estima per la llengua, el gust per la natura… Aquests sentiments portaven la promesa que el progrés era no només tecnològic, sinó sobretot humà. És a dir, que tendíem de manera natural a ser millors i, per tant, a millorar la societat de la qual formàvem part.
La nit del passat 21 de novembre va morir a Almeria n’Ánchel Conte Cazcarro després de llarga malaltia. El que en aquests moments era membre de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i director de l’Instituto de l’Aragonés havia nascut el 15 d’octubre del 1942 a Alcolea de Cinca. Per a la nostra llengua aragonesa, que, amb la catalana, ens és pròpia i històrica, implica una irreparable pèrdua.
L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i el Justícia d’Aragó signen un conveni
de col·laboració
El president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, Javier Giralt, i el Lloctinent del Justícia (en funcions de Justícia), Javier Hernández, van signar el passat 15 de setembre al Palau d’Armijo un conveni marc de col·laboració entre les dues institucions.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
