L’any 2015 un programa electoral proposave que «el Estado y las Comunidades fomentarán la fusión de municipios» i un dels seus representats sentenciave que «alrededor de los pueblos más pequeños siempre suele haber una capital comarcal, más poblada, en la que se centralizaría la gestión de los servicios públicos municipales». A les properes eleccions tindran menys alcaldes que habitants té un poble sense ajuntament.
La lògica d’un ajuntament a un poble menut se pot veure també en les Comarques. La decisió sobre la prioritat d’una màquina per a llevar la neu és diferent depenent si el polític viu a Ràfels o a Saragossa: patir una nevada refresque les idees. Segurament lo Matarranya no tindrie l’explosió turística dels últims anys sense el paper de la Comarca. Però si fore un procés que s’ha donat naturalment, si es decidire a Saragossa, segurament serie encara més insostenible, despersonalitzat, i copat per grans empreses. Lo mateix per a política forestal, escoles infantils, o transport dels pobles sense escola….
M’assec al terrat mentre el sol davalla cap a la dreta del tossal Roig. Com que és primavera, la moixonada canta a ple pulmó pels arbres, bancals, teulades i cel. M’agradaria saber-ne els noms de tots, però només soc capaç de conèixer-ne mitja dotzena. Rossinyols, coetes-roges, pardals, falcilles, orenetes i estornells. Diria que se sent lo refilar líquid de l’oriol pels xops del barranc, però com no n’hi he vist mai cap, m’imagino que és l’estornell que l’imita. Entretant, un colom s’ha posat a la barana i m’observa mentre belluga el cap. Amb aquesta llum esbiaixada, los colors tornassolats del pit llampeguegen a cada moviment. De coloms no n’hi ha gaires, per ací. Potser per això ma filla em comenta que són més bonics que els de ciutat. Jo li faig notar que són idèntics, grisos amb dos franges fosques a les ales, de corbes harmòniques i amb aquells ulls rodons d’ambre amb un punt negre al mig.
Al cap de la costereta que delimita el carrer dels iaios hi havia, fins fa poques setmanes, una casa. Quan érem canalla l’anomenàvem la casa de la bruixa, tot i que de bruixa no n’hi havia cap; ni bruixa ni cap altra persona. Precisament per això la nostra imaginació es desbocava quan miràvem aquell balconet encarat cap a nosaltres, un ull llòbrec que ens vigilava des d’allà dalt.
El proper 24 de febrer Àngel Villalba presenta el seu últim treball Descregut a la Federació de Cases regionals, Borrell 26-28, entresòl 1, a les 19 hores a Barcelona, acte promogut pel Centre Aragonès de la capital catalana que no s’ha pogut fer a la seua seu en espera de les obres de remodelació. Del cantautor matarranyenc es va publicar Àngel Villalba. Cançons i poemes (2018) volum que iniciava la col·lecció la Mangrana editada per la comarca del Baix Aragó-Casp. L’obra recollia totes les cançons i poemes del favarol, la seua fructífera producció de més de cinquanta anys de trajectòria artística fins el 2018, algunes cançons ja enregistrades en dos treballs discogràfics: Àngel Villalba 30 anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012) i es complementava el llibre amb una petita biografia del personatge.
Los barrancs i rambles de la part més oriental del terme de Torredarques desaigüen al Tastavins, que, al seu torn, ho fa al Matarranya, que flueix cap al nord fins a Faió, on desemboca a l’Ebre. Pocs quilòmetres abans, als peus de Nonasp, s’ajunta amb el seu afluent principal, l’Algars, lo riu de la meua infància. Este recorregut aproximat és lo que vam fer la colla ‘toponímica’ de Torredarques lo darrer dissabte de gener. N’érem vuit, repartits en dos vehicles: la més jove en tenia tretze i el més vell —un servidor—seixanta. Lo motiu del viatge no era conèixer les particularitats toponímiques de la conca del Matarranya, sinó visitar el Museu Etnològic dels Amics i Amigues de Nonasp.
…problemes grossos», diu l’adagi. Potser és veritat, atès que ho he sentit dir a persones que hi viuen, en pobles menuts. És inevitable que, coses que en una ciutat queden de portes endins, es magnifiquen quan los veïns som poquets. Los cosmopolites de pa sucat amb oli diuen, amb aire de superioritat, que «com no tenen altra faena, es dediquen a espiar al darrere les persianes». Després, a estos ‘cosmo-sabocs’, los veus al metro enganxats al mòbil mentre batxillegen les vides dessubstanciades d’individus que ni tan sols coneixen.
Hi ha un moment a la vida —los uns abans, los altres més tard— que moltes persones es dediquen a formar i tirar per avant una família. Tirar per avant vol dir, bàsicament, cultivar la relació amb la parella i fer que la descendència estiga ben nodrida (físicament i mental). La tasca no és senzilla, fins i tot hi ha moments que esdevé titànica, especialment si apareixen problemes greus de salut o de comportament. Tanmateix, si les coses ixen raonablement bé i es té la fortuna de poder superar els entrebancs, la família acaba essent la font principal de felicitat.
Són la meua debilitat, no en va soc de la «generació Rodríguez de la Fuente». Recordo les hores hipnotitzat pel trafegar de les formigues a la boca del niu, les visites a zoològic o la dèria pels llibres que m’explicaven la vida dels nostres companys de planeta. Tanmateix, la meua malaptesa per les ciències i el meu amor per les paraules em van decantar per les assignatures de lletres —tot i que, al final, vaig acabar dedicant-me a l’ofici del llenguatge visual, però això és una altra història.
