Lo dia del llibre coincideix amb el del patró d’Aragó, i a Mont-roig se celebra de fa uns anys amb tot d’actes relacionats amb la lectura. Enguany, els de l’Associació Cultural Sucarrats han volgut presentar dos obres poètiques escrites en la nostra llengua catalana d’Aragó.
L’acte tindrà lloc dissabte 23 d’abril, al saló de Plens de l’Ajuntament de Mont-roig a les 12 del migdia, i comptarà amb la presència de Carlos Marzo, representant de Sucarrats i director de la revista Plana Rasa, Susana Traver, diputada de la Diputació Provincial de Terol, que és l’editora d’ambdues obres mitjançant l’Instituto de Estudios Turolenes, i l’alcaldessa de la vila, Gloria Blanc.
Hi ha un estrany fenomen que fa que molta gent «escolti» tot allò que passa al seu voltant. Deu ser esgotador, insuportable, estar parant l’orella amb tota l’atenció per escoltar cada soroll, cada remor, cada conversa dels veïns de taula i de carrer. Jo em declaro incapaç de fer-ho, i em limito a sentir el que m’envolta fins allà on les meues orelles em permeten. Escolto, això sí, los meus interlocutors quan hi converso, un programa de ràdio o una cançó que m’agrada. Ho escolto amb atenció.
M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà, en la transcendència, en la resurrecció dels morts.
L’altre dia vam veure la pel·lícula Professor a Groenlàndia, presentada com el ‘Doctor en Alaska’ europeu. Tal i com ens temíem, les peripècies del mestre danès que va destinat voluntàriament a Tiniteqilaaq, un poblet de 80 ànimes, no tenien res a veure amb les tribulacions d’en Joel Fleischman.
És un fet que la pau duradora és impossible. Ni tan sols a Europa, que hauria d’haver quedat immunitzada després dels horrors de les guerres «mundials». Primer va ser Iugoslàvia, ara Ucraïna. Per això no tinc cap gana de parlar del tema; ni gana ni tampoc informació mínimament contrastada per compartir la meua opinió (no ho diuen, que la primera víctima de la guerra és la veritat?).
Així doncs, en comptes de la pau parlaré d’en Pau, Pau Riba, que ens ha deixat aquest dissabte 6 de març; un artista que va obrir-me totes les finestres i balcons del cap, cor i ànima (si és que en tinc).
M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà, en la transcendència, en la resurrecció dels morts. Així doncs, he fet vida d’agnòstic, sense perdre el respecte per la doctrina que vaig viure a casa —que poc o gens tenia a veure amb la jerarquia catòlica. Vaig a missa en dates assenyalades (festes del poble, alguna celebració) que rarament superen el parell o tres anuals, i m’incomoda que els assistents no atenguin el sermó del capellà. Per què hi van, a missa, si se’ls en fot la cerimònia? Considero més ofensiva aquesta assistència que no pas l’absència.
Hi ha pel·lícules on queda clar qui és el bo i qui el dolent. Si acaba «bé» —o sigui, si els bons se’n surten— ens queda una sensació d’alleujament, fins i tot d’alegria (de pa sucat amb oli, però alegria). A l’altre extrem, hi ha les que acaben malament i ens amarguen la vesprada. Tots sabem, però, que la vida real és una altra cosa, on no hi ha ni bons ni dolents absoluts, on els finals i els principis són tots relatius i consecutius —tret del naixement i la mort. Vet aquí per què és tan complicat que una ficció aconsegueixi de bastir una història que reflecteixi la realitat de manera reeixida. Ara, quan això s’esdevé, el plaer que ens proporciona és gran i ple.
Les plataformes digitals s’han convertit en les noves biblioteques: ens deixen en préstec novel·les per capítols per a tots els gustos i estats d’ànim. La majoria de sèries ens arriben del món anglosaxó —bàsicament dels EUA—, amb alguna petita quota europea o de la resta del món. De produccions en idiomes com el nostres —mancats d’una estructura estatal que els recolzi sense escatimar recursos—, si ens n’arriben, és en dosis inapreciables.
