Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Arxiu d'Autor

Riu avall*

// Carles Terès

Los barrancs i rambles de la part més oriental del terme de Torredarques desaigüen al Tastavins, que, al seu torn, ho fa al Matarranya, que flueix cap al nord fins a Faió, on desemboca a l’Ebre. Pocs quilòmetres abans, als peus de Nonasp, s’ajunta amb el seu afluent principal, l’Algars, lo riu de la meua infància. Este recorregut aproximat és lo que vam fer la colla ‘toponímica’ de Torredarques lo darrer dissabte de gener. N’érem vuit, repartits en dos vehicles: la més jove en tenia tretze i el més vell —un servidor—seixanta. Lo motiu del viatge no era conèixer les particularitats toponímiques de la conca del Matarranya, sinó visitar el Museu Etnològic dels Amics i Amigues de Nonasp.

llegir més

«Poble menut…*

// Carles Terès

…problemes grossos», diu l’adagi. Potser és veritat, atès que ho he sentit dir a persones que hi viuen, en pobles menuts. És inevitable que, coses que en una ciutat queden de portes endins, es magnifiquen quan los veïns som poquets. Los cosmopolites de pa sucat amb oli diuen, amb aire de superioritat, que «com no tenen altra faena, es dediquen a espiar al darrere les persianes». Després, a estos ‘cosmo-sabocs’, los veus al metro enganxats al mòbil mentre batxillegen les vides dessubstanciades d’individus que ni tan sols coneixen.

llegir més

Amics*

// Carles Terès

Hi ha un moment a la vida —los uns abans, los altres més tard— que moltes persones es dediquen a formar i tirar per avant una família. Tirar per avant vol dir, bàsicament, cultivar la relació amb la parella i fer que la descendència estiga ben nodrida (físicament i mental). La tasca no és senzilla, fins i tot hi ha moments que esdevé titànica, especialment si apareixen problemes greus de salut o de comportament. Tanmateix, si les coses ixen raonablement bé i es té la fortuna de poder superar els entrebancs, la família acaba essent la font principal de felicitat.

llegir més

Bèsties i bestioles*

// Carles Terès

Són la meua debilitat, no en va soc de la «generació Rodríguez de la Fuente». Recordo les hores hipnotitzat pel trafegar de les formigues a la boca del niu, les visites a zoològic o la dèria pels llibres que m’explicaven la vida dels nostres companys de planeta. Tanmateix, la meua malaptesa per les ciències i el meu amor per les paraules em van decantar per les assignatures de lletres —tot i que, al final, vaig acabar dedicant-me a l’ofici del llenguatge visual, però això és una altra història.

llegir més

«Aquí, allà, si no tirau se morirà»*

// Estela Rius

A principis d’agost vaig assistir al 30 aniversari del Festival Infantil de Nonasp i em va cridar l’atenció una cosa: quan los xiquets i xiquetes van acabar de ballar, sol un parell de persones van tira’ls un grapat de caramelos que ràpidament van volar d’en terra. Com és això?, vaig pensar estranyada. Pot parèixer una cosa simple o que no tingo cap importància, però a mi em va xocar, perquè tinc molt present lo record de quan la meua generació ballàvem al Festival i sol acabar, mos plovien uns bons grapats de caramelos —que generalment tiraven los iaios i naltres ja esperàvem per córrer a arroplegal’s—.

llegir més

A l’ombra de Gredos*

// Carles Terès

Fa una calor abrusadora. Vora meu, corre l’aigua que llisca, vigorosa, entre roques arrodonides d’aparença granítica. La vegetació és impenetrable. Enllà les capçades, els cims apareixen vellutats d’herbeta bruna, i més amunt, el cel. Suposo que l’hivern els deu cobrir de neu. Ara mateix, però, la paraula ‘neu’ és una quimera.

Avanço treballosament riu avall, de pedra en pedra, mentre m’observen sabaters, espiadimonis i aranyes carregades de paciència. La terra, és una arena grossa que es torna negra en mullar-se i no s’acaba de fer fang.

llegir més

Ponts de lletres i paraules*

// Carles Terès

Dissabte passat, vaig tindre la fortuna de ser convidat a la jornada «Lletres que són ponts», a Mequinensa. Es tractava d’una mena de ‘marató’ de presentacions d’obres d’autors de banda i banda dels rius que, en comptes de separar-nos, mos uneixen. Mos uneixen perquè a ambdues ribes fem servir les mateixes paraules, i estes paraules les escrivim amb lletres de les bones, malgrat la fal·lera mostrada al llarg dels segles per dificultar-nos-ho (ja se sap que «para escribir, ya está el castellano»).

La jornada va començar poc abans de les onze amb la benvinguda de la presidenta de ‘Coses del Poble’ Lourdes Ibarz, qui va fer una defensa clara del nostre idioma, compartit a banda i banda del Segre (i de l’Algars, com ja sabem los lectors d’este periòdic). Amb en Cinto Bonales de mestre de cerimònies, van obrir el foc Ramon Sistac, que va presentar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, i Natxo Sorolla, que ens il·lustrà amb una acurada ponència de la situació i perspectives del català a Aragó.

Després ja van començar les presentacions, amb autors d’ací i dellà dels rius que mos uneixen. Vam poder escoltar Mercè Ibarz, Ferran Sàez, Margarida Aritzeta, Anna Sàez, Teresa Ibars, Lluís Rajadell, Merxe Llop i a un servidor. Cadascú presentà el seu llibre i dialogà amb el nombrós i participatiu públic. Finalment, Marc Biosca, en conversa amb Hèctor Moret, va desgranar alguns dels episodis de l’itinerari vital i literari d’en Jesús Moncada.

Entremig, els ponents i acompanyants vam poder gaudir d’una ruta fluvial Ebre avall per conèixer, de la mà dels textos de Moncada i les explicacions de l’historiador Cinto Bonales, les vicissituds de les mines i els mequinensans que hi treballaven.

De tornada cap al sud, enmig de la nit solitària de la N-211, no vaig poder evitar de sentir-me optimista. Els ponts que basteixen les nostres paraules, parlades i escrites, es mantenien sòlids, no només a banda i banda de les fronteres artificials, sinó també entre el passat i el futur.

(Si voleu llegir la versió extensa d’aquesta crònica personal, podeu fer-ho aquí)


*Publicat a La Comarca, 3 de juny de 2022

llegir més

Crònica de la jornada ‘Lletres que són ponts’ a Mequinensa

// Carles Terès

Dissabte passat, vaig tenir la fortuna de ser convidat a la jornada «Lletres que són ponts», organitzada pel Grup d’Investigació Coses del Poble de Mequinensa. Es tractava d’una mena de marató de presentacions d’obres d’autores i autors de banda i banda dels rius que, en comptes de separar-nos, mos uneixen. Mos uneixen perquè a ambdues ribes fem servir les mateixes paraules, i estes paraules les escrivim amb lletres de les bones, malgrat la fal·lera mostrada al llarg dels segles per dificultar-nos-ho: ja se sap que «para escribir, ya está el castellano» (o, com es veu a la ja famosa foto de la pancarta dels nefastos ‘Fets de la Codonyera’: «Chapurriau parlat, no escrit»). Aquesta dificultat no es limita a la nostra banda del riu. Com ens recordava l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta, els catalans nascuts abans de la mort del dictador, tampoc no van ser alfabetitzats en la llengua pròpia.

llegir més

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: