Un insecte minúscul vola pel damunt lo llibre que estic llegint. No em puc estar de ventar-li una manotada. Sorprenentment l’encerto. No s’ha mort, malgrat la meua mà grossa com un tossal vora la seua minusculitat. Volar no vola, però s’ha posat a córrer com un dimoni, tot dibuixant esses i vuits entre les lletres de la pàgina 325 de Llum de febrer, com un punt que no és final, seguit ni suspensiu, sinó fugisser.
// Redacció
El passat 1 de juliol Francesc Serés (Saidí, 1972), s’estrenava com a director de l’Institut Ramon Llull, després de tres anys com a director de l’àrea de creació d’aquesta institució.
L’autor de Saidí (Baix Cinca) i resident a Olot, format en Belles Arts i Antropologia, compta amb una sòlida trajectòria com a escriptor que arrenca amb la trilogia De fems i de marbres (publicada entre 2000 i 2003) i arriba fins a la trepidant novel·la La casa de foc (premi Proa 2020), passant pels contes de La força de la gravetat (2006) (que el va fer mereixedor del Premi Nacional de Literatura 2007)
// Carles Terès
Entre el cel i jo, hi ha el roure gros. Vora d’ell una alzina, una carrasqueta poc més alta que un arbust. L’un i l’altra tenen, si fa no fa, la mateixa edat. De fet, lo roure el va tallar mon iaio Ramon fa més de seixanta anys, i aquest és l’esqueix que va progressar a partir de la soca. La carrasca era un coscoll que va cremar amb totes les herbotes del ribàs aquell mateix dia. També va renéixer —o millor, no va acabar de morir. Potser per això creix ara amb cautela, a poc a poc, les fulles punxents protegint-ne el tronc.
// Redacció
El Departament d’Educació, Cultura i Esport ha concedit a Chusé Aragüés el Premi a la Trajectòria Professional en el sector del llibre a Aragó en 2020.
El jurat —format pel director general de Cultura, Víctor Lucea; el director del Centre d’el Llibre d’Aragó, José Luis Acín Fanlo, a més de María Ángeles Naval López, Rosario Fraile Gayarre i Rafael Yuste Oliete— ha considerat que Aragüés és mereixedor d’aquest reconeixement per «una trajectòria sòlida, esforçada i brillant en els àmbits de l’edició, la distribució, la traducció i la promoció cultural».
// Pietro Cucalón
Moltes celebracions com Nadal, Sant Joan, Tots Sants… són festes que a hores d’ara tenen un fort caràcter religiós, però totes elles no tenen el seu origen en la religió catòlica. Hi podem afirmar que són tan antigues com la capacitat de l’ésser humà de ser conscient de la seua espiritualitat i cobreixen la seua necessitat de compartir, de celebrar en suma de reunir-nos. En moltes ocasions reforçaven i donaven sentit a la nostra relació amb la natura i per tant aquestes festivitats són tan antigues com naltres mateixos.
// Carles Terès
Soc de la generació que, d’infants, vam ser testimonis de l’arribada de l’home a la Lluna. Per això molts, quan ens preguntaven què volíem ser de grans, dèiem «Astronauta!». Era inevitable, doncs, que m’aficionés a la ciència ficció. No hi havia límits, tot era possible. El tema de la vida extraterrestre era el més estimulant, tot i que tenia clar que els alienígenes no podien ser una simple caricatura verda i capgrossa dels humans.
// Carles Terès
Obituari. El matí de dissabte 20 de març, a boca de primavera, ens ha deixat massa prompte (només en tenia 70 acabats de fer) el company i amic José Antonio Carrégalo Sancho, de Mont-roig.
Investigador inquiet de tots els àmbits de la cultura del seu poble i de la comarca, havia publicat diversos treballs d’investigació i també de creació literària: Espurnes (ASCUMA, Calaceit 2002), A soca d’orella (ASCUMA, IEBC-IEA, Calaceit 2002), Monroyo, el hábitat disperso (las masías) (Sucarrats, Mont-roig 2003). Un altre dels camps on excel·lí és en l’articulisme en diversos mitjans: Plana Rasa (Mont-roig), El Pati i El Vallenc (Valls), Au! (els Ports) Temps de Franja (la Franja) o La Comarca (Alcanyís). En aquest darrer mitjà amb articles individuals i, sobretot, com a integrant fundador del col·lectiu Viles i gents, la primera columna editada íntegrament en català en un mitjà aragonès, de manera ininterrompuda des de 1995 fins els nostres dies.
// Carles Terès
Era fosc, no recordo l’hora, ni el dia, ni tan sols el mes. El telèfon va sonar i la veu afable d’en Galan em va convidar a participar en un nou projecte amb els meus escrits. Jo em trobava desbordat de feina i, a més, cada cinc setmanes suava sang per confegir un ‘Viles i gents’ potable. El columnisme havia estat per a mi un bany de realitat respecte al que significava escriure. No vaig veure’m en cor de comprometre-m’hi.
Vet aquí, però, que 32 números més tard, el desembre de 2003, en Miquel Blanc em passava el testimoni de la seua columna. Així va començar la meua relació seriosa amb aquesta revista, amb la pretensió d’esmolar paraules amb la mateixa traça com havia esmolat eines de tall sota el mestratge de mon pare.
REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ
Amb la col·laboració de:
