Ens agrada tindre la casa neta i polida, però hi ha un aspecte que em costa de mantindre dins els estàndards de polidesa: los frares o aranyes de potes llargues (Pholcus phalangioides). A voltes, quan venen les filles ens ho fan notar: «Papa, que allà dalt hi ha teraganyes…!». I jo que ja ho sé, però vet aquí que veig, en eixes teraganyes, les restes dels petits insectes que ja no ens molestaran mai més. Los frares s’estan allà dalt als seus racons, tranquils, sense cap intenció d’interactuar amb nosaltres.
Eixim del poble a mig matí. Des que per fi tenim una carretera com cal, s’hi veu un xic més de trànsit (res de l’altre món, tret de les desbandades vacacionals). Ens hi incorporem després de girar i tombar pel parell de rotondes gegants —convertides ja en un tret identitari de Torredarques— i tirem nord enllà. Los túnels “de consolació” dels mont-rogins, lo viaducte de la vall de Lluna, pins a banda i banda i algun camió de pinso. A les Ventes tombem cap a llevant entre camps d’ametlers i d’oliveres. Encara trobem pocs vehicles. La Vall, Calaceit i, de seguida, lo pont del riu Algars. Un rètol verd ens indica que acabem de travessar una frontereta imaginària, ves quines coses. Molins colossals ens sotgen de reüll, els uns ociosos, els altres amb un gir lentíssim de les seues aspes monstruoses.
L’altre dia, amb motiu de la presentació del mapa toponímic del nostre poble, em van cridar de la ràdio. Anava de camí cap a una cita important i no els vaig poder atendre (des d’ací els demano disculpes), però em van donar l’oportunitat de fer una petita declaració per a il·lustrar la notícia i més avant ja en parlaríem amb temps.
Recordo que em van preguntar per quin motiu havíem fet esta faenada que mos havia ocupat tants anys —i que encara està en procés, ja que mai no s’acaba—. Jo, mentre mirava de no entropessar amb los altres vianants de l’Avenida, vaig soltar la cançoneta de sempre: que la toponímia és un patrimoni immaterial que si es perd, mai més no podrem recuperar, ni tan sols enviant las fuerzas y cuerpos de matinada a cals veïns. Lo nom que els habitants han donat des d’antic a cada indret del territori, ens n’explica la història, les persones que hi van viure, los usos que tenien, la forma o mil detalls més. I és una mostra fefaent de la llengua que s’hi parla des dels segles medievals.
Em vaig doldre que esta riquesa, en no poder-se tocar, comprar ni vendre, no s’aprecia. Per això cal que tots los pobles recopilen la toponímia ben de pressa, perquè cada volta queden més pocs que la coneguen. I després venen los cosmopolites de pa sucat amb oli i ens rebategen los llocs amb paraules sense cap arrelament al territori (i en castellà, comodiosmanda i paraquetodosnosentendamos). Així la Costa esdevé «la Serpiente» i les Viles de Finestres (lo poblet de la Ribagorça on mon pare va fer de pastoret) «la Muralla China». Esta destrucció, vaig manifestar, és com si enderrocaren l’església de Sant Bernat per fer-hi un Burger King.
Arribats an este punt, la persona que m’havia telefonat em va agrair les paraules i vam quedar que ja em faria l’entrevista tan bon punt hagués enllestit la gestió que m’ocupava. Encara m’espero (suposo que l’actualitat mana). I és que les paraules, si no s’escriuen, se les endú el vent. Com la toponímia.
Lo cap de setmana passat vam assistir a diversos actes del segon Festival Literari de Morella. Va ser magnífic poder escoltar totes aquelles persones amb tantes coses a dir. Coses interessants, substancioses, de les que et fan cavil·lar i enriquir la tertúlia amb els amics.
Morella la tenim molt a prop, i no solament per l’escàs quart d’hora que tardem en arribar-hi, sinó perquè ens hi uneixen un munt de coses. És com lo barri turístic i cultural de Torredarques, per dir-ho d’alguna manera. Bromes a banda, m’hi sento com a casa. Suposo que hi té a veure la relació que tradicionalment hi ha mantingut la família de la meua dona, molt més estreta que amb la capital del Matarranya o del Baix Aragó.
La Sala Goya de Mequinensa acollirà, el pròxim 8 de juny, a les 20.00 hores, el lliurament del premi “Desideri Lombarte 2023”.
Es tracta d’un guardó atorgat pel Govern d’Aragó a través de la Direcció General de Política Lingüística per reconéixer una labor continuada o d’especial notorietat i importància, en qualsevol dels àmbits socials, culturals, esportius, artístics, econòmics, etc. que suposen un destacat benefici per al català d’Aragó.
L’any 2015 un programa electoral proposave que «el Estado y las Comunidades fomentarán la fusión de municipios» i un dels seus representats sentenciave que «alrededor de los pueblos más pequeños siempre suele haber una capital comarcal, más poblada, en la que se centralizaría la gestión de los servicios públicos municipales». A les properes eleccions tindran menys alcaldes que habitants té un poble sense ajuntament.
La lògica d’un ajuntament a un poble menut se pot veure també en les Comarques. La decisió sobre la prioritat d’una màquina per a llevar la neu és diferent depenent si el polític viu a Ràfels o a Saragossa: patir una nevada refresque les idees. Segurament lo Matarranya no tindrie l’explosió turística dels últims anys sense el paper de la Comarca. Però si fore un procés que s’ha donat naturalment, si es decidire a Saragossa, segurament serie encara més insostenible, despersonalitzat, i copat per grans empreses. Lo mateix per a política forestal, escoles infantils, o transport dels pobles sense escola….
M’assec al terrat mentre el sol davalla cap a la dreta del tossal Roig. Com que és primavera, la moixonada canta a ple pulmó pels arbres, bancals, teulades i cel. M’agradaria saber-ne els noms de tots, però només soc capaç de conèixer-ne mitja dotzena. Rossinyols, coetes-roges, pardals, falcilles, orenetes i estornells. Diria que se sent lo refilar líquid de l’oriol pels xops del barranc, però com no n’hi he vist mai cap, m’imagino que és l’estornell que l’imita. Entretant, un colom s’ha posat a la barana i m’observa mentre belluga el cap. Amb aquesta llum esbiaixada, los colors tornassolats del pit llampeguegen a cada moviment. De coloms no n’hi ha gaires, per ací. Potser per això ma filla em comenta que són més bonics que els de ciutat. Jo li faig notar que són idèntics, grisos amb dos franges fosques a les ales, de corbes harmòniques i amb aquells ulls rodons d’ambre amb un punt negre al mig.
