De bon matí, falcilles arran de cara. Passen tan a prop, que el bategar de les ales em faria voleiar el cabell (si en tinguera). Poc després, el sol s’enfila a tot drap i el dia s’esborra de tanta calor. Miro l’era —que ja no ho és, d’era, tot i que ho era— coberta de l’herbassar groc d’un estiu que tot just hem encetat. Van dir que aquests dies tindríem una onada de calor, i vet aquí que l’han encertada. Maleïda precisió de la ciència meteorològica. El refugi de frescor de Torredarques va perdent efectivitat. Els pins callen, tremolen amb la llepada del vent sobreescalfat: saben que és una promesa de flama. Les falcilles aprofiten el desconcert dels insectes abans d’anar a una altra banda que desconec. Diuen que, quan es fa fosc, pugen ben amunt amunt i allà dormen a la manera de les ànimes que han merescut la glòria. I a punta de dia ja tornen a ser dins l’abast dels meus ulls i orelles i em donen llur bon dia estrident i harmònic alhora.
Poques coses hi ha com mirar enfora de casa. Cada hora té el seu argument, dia o nit, cada moment. Sempre diferent però sempre familiar. És l’scroll infinit de la vida que, a diferència del de les xarxes socials, no embafa, sinó que desgreixa, tonifica, estimula i moltes altres coses —cadascú se sap les seues.
Quan per fi es fa fosc, provarem de dormir. De matinada, però, ens llevarem i passarem per totes les estances a aixecar persianes i obrir finestres de bat a bat. Cal atrapar la mica de frescor que la nit ens regala. Més tard, a trenc d’alba, tocarà fer el procés invers: tot ben tancat i barrat, que no ens fugi el tresor tèrmic de casa.
I posaré la ràdio, a veure què diuen. Fins que no suportaré tanta mentida, tanta brutalitat, tanta demagògia, tanta hipocresia i em serviré una bona ració de silenci o, segons com, d’aquelles músiques que em permeten —com diu el meu amic Daniel— rebolcar-me en el fang de la nostàlgia. I és que, quan «escrol·leges» enrere, ja no trobes allò que hi havia. O que et pensaves que hi havia.
*Publicat a La Comarca, 4 de juliol de 2025