Recentment hem tallat els ametlers de la Sortanella. L’indret no els era propici, ja que d’ametles mai no se n’hi van collir gaires. La meitat dels arbres eren morts i a l’altra meitat poc els faltava. Ara la llenya mos farà bon servei un parell d’hiverns.
Els ametlers els va plantar mon sogre, que va morir ara fa trenta-quatre anys. No és una excepció: arreu del terme hi ha tot d’arbres que van plantar persones que ja no són entre nosaltres. Els arbres, però, hi són, sense cap altra ambició que seguir vius. O potser m’equivoco i resulta que els arbres i la resta d’organismes del regne vegetal tenen una intel·ligència —inconcebible per nosaltres— que els fa patir de les adversitats, gaudir de les ventures o ser conscients de la pròpia existència.
De fet, la vida s’escampa arreu on hi ha la mínima possibilitat de prosperar. Ara mateix, pel davant dels meus ulls, volen angelets, insectes i moixons de tota classe entre les herbes oscil·lants. Tots, plantes i bèsties, atrafegats en perpetuar-se.
Recordo que a les Capçades de Queretes vaig plantar-hi alguns arbrets que l’amic Roda em va proporcionar. Arbrets improductius per a mi però útils a l’ecosistema, arbrets que no em necessitaven per tirar endavant. Amb trenta-i-pocs anys pensava que mai no podria asseure-m’hi a l’ombra. Els arbres creixerien al seu ritme, que no era el meu. La vida és curta però l’espera se’m representava llarguíssima. Tenia pressa, la pressa de l’ignorant. Em calia la mirada llarga del llaurador, que en el meu cas vaig compensar amb la que proporciona la paternitat.
Pels boscos de Torredarques m’hi trobo arbres que va plantar ves a saber qui ves a saber quan. Els uns malviuen entre els companys silvestres; d’altres (pocs) conserven una certa ufanor, i de la majoria només en resta un cadàver que alimenta i aixopluga bestioles diverses. De les persones que els van plantar només en queda el record de qui els van conèixer i l’empremta invisible que les seues mans il·lusionades van deixar en els troncs.
*Publicat a La Comarca, 8 de maig de 2026