Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

Author Archive

L'esmolet

multi colored chairs in row

Inuits de secà*

// Carles Terès

L’altre dia vam veure la pel·lícula Professor a Groenlàndia, presentada com el ‘Doctor en Alaska’ europeu. Tal i com ens temíem, les peripècies del mestre danès que va destinat voluntàriament a Tiniteqilaaq, un poblet de 80 ànimes, no tenien res a veure amb les tribulacions d’en Joel Fleischman.

Continue Reading

Viles i gents

Pau (que no ar)Riba*

// Carles Terès

És un fet que la pau duradora és impossible. Ni tan sols a Europa, que hauria d’haver quedat immunitzada després dels horrors de les guerres «mundials». Primer va ser Iugoslàvia, ara Ucraïna. Per això no tinc cap gana de parlar del tema; ni gana ni tampoc informació mínimament contrastada per compartir la meua opinió (no ho diuen, que la primera víctima de la guerra és la veritat?).

Així doncs, en comptes de la pau parlaré d’en Pau, Pau Riba, que ens ha deixat aquest dissabte 6 de març; un artista que va obrir-me totes les finestres i balcons del cap, cor i ànima (si és que en tinc).

Continue Reading

L'esmolet

La necessitat de l’infern*

// Carles Terès

M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà, en la transcendència, en la resurrecció dels morts. Així doncs, he fet vida d’agnòstic, sense perdre el respecte per la doctrina que vaig viure a casa —que poc o gens tenia a veure amb la jerarquia catòlica. Vaig a missa en dates assenyalades (festes del poble, alguna celebració) que rarament superen el parell o tres anuals, i m’incomoda que els assistents no atenguin el sermó del capellà. Per què hi van, a missa, si se’ls en fot la cerimònia? Considero més ofensiva aquesta assistència que no pas l’absència.

Continue Reading

Viles i gents

Ni bons ni dolents*

// Carles Terès

Hi ha pel·lícules on queda clar qui és el bo i qui el dolent. Si acaba «bé» —o sigui, si els bons se’n surten— ens queda una sensació d’alleujament, fins i tot d’alegria (de pa sucat amb oli, però alegria). A l’altre extrem, hi ha les que acaben malament i ens amarguen la vesprada. Tots sabem, però, que la vida real és una altra cosa, on no hi ha ni bons ni dolents absoluts, on els finals i els principis són tots relatius i consecutius —tret del naixement i la mort. Vet aquí per què és tan complicat que una ficció aconsegueixi de bastir una història que reflecteixi la realitat de manera reeixida. Ara, quan això s’esdevé, el plaer que ens proporciona és gran i ple.

Continue Reading

Viles i gents

Càsti(n)gs*

// Carles Terès

Les plataformes digitals s’han convertit en les noves biblioteques: ens deixen en préstec novel·les per capítols per a tots els gustos i estats d’ànim. La majoria de sèries ens arriben del món anglosaxó —bàsicament dels EUA—, amb alguna petita quota europea o de la resta del món. De produccions en idiomes com el nostres —mancats d’una estructura estatal que els recolzi sense escatimar recursos—, si ens n’arriben, és en dosis inapreciables.

Continue Reading

Viles i gents

Fum*

// Carles Terès

Alguns dels incendis d’este estiu s’han originat per cigarrets mal apagats. La desídia d’una part important de la població respecte al medi ambient és una xacra que no aconseguim eradicar amb cap programa educatiu ni campanya de sensibilització. Només cal anar per indrets accessibles als cotxes per topar-se amb la brutícia, que ha esdevingut la marca de la nostra espècie.

Lo residu més abundós, el que es troba arreu (camp i ciutat) són les puntes de cigarret. La gran majoria de fumadors van deixant llur rastre de burilles per allà on van; a voltes mal apagades, amb les conseqüències desastroses que he esmentat al principi.

Continue Reading

Viles i gents

Vida*

Un insecte minúscul vola pel damunt lo llibre que estic llegint. No em puc estar de ventar-li una manotada. Sorprenentment l’encerto. No s’ha mort, malgrat la meua mà grossa com un tossal vora la seua minusculitat. Volar no vola, però s’ha posat a córrer com un dimoni, tot dibuixant esses i vuits entre les lletres de la pàgina 325 de Llum de febrer, com un punt que no és final, seguit ni suspensiu, sinó fugisser.

Continue Reading

Catalanofonia

Francesc Serés, flamant director de l’Institut Ramon Llull

// Redacció

El passat 1 de juliol Francesc Serés (Saidí, 1972), s’estrenava com a director de l’Institut Ramon Llull, després de tres anys com a director de l’àrea de creació d’aquesta institució.

L’autor de Saidí (Baix Cinca) i resident a Olot, format en Belles Arts i Antropologia, compta amb una sòlida trajectòria com a escriptor que arrenca amb la trilogia De fems i de marbres (publicada entre 2000 i 2003) i arriba fins a la trepidant novel·la La casa de foc (premi Proa 2020), passant pels contes de La força de la gravetat (2006) (que el va fer mereixedor del Premi Nacional de Literatura 2007)

Continue Reading No Comments

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: