Cervells minvants*

// Carles Terès

Devia ser pels volts de l’any 1974 que em van regalar El hombre fósil, on apareixia perfectament explicat i il·lustrat tot el procés d’hominització, des dels driopitecs del miocè fins els sapiens actuals. Aquest llibret em va esguerrar el mite de la Raquel Welch i el seu biquini de pell de la pel·lícula Hace un millón de años, però em va obrir un camp apassionant de coneixement. La pel·lícula, però, l’encertava en una cosa: els Homo sapiens primigenis ja tenien la mateixa estructura anatòmica que nosaltres (i la Welch). I és que tots descendim d’un reduït grup de parelles reproductores que van sobreviure a l’extinció massiva de fa 74.000 anys.

En canvi, les recreacions que s’han fet a partir de cranis de sapiens de fa només 10.000 anys, ens mostren uns rostres prou diferents dels nostres. Això ve donat pel fet que els humans som molt sensibles als canvis d’estil de vida. Primer vam substituir la caça i la recol·lecció pel cultiu i la ramaderia, i aquesta circumstància va ser suficient per modificar la forma dels nostres cranis. Després vam formar ciutats i ens vam fer totalment interdependents: confiem en la intel·ligència dels altres per resoldre infinitat de coses. Això va comportar que el nostre crani (i el cervell que allotja) comencés a encongir-se. Durant mil·lennis els primers Homo sapiens van viure en grups molt menuts. Per tant, qualsevol cosa que volguessin fer havien d’aprendre-la, i el coneixement acumulat, només podien emmagatzemar-lo en el seu cervell. Per encabir-ho tot, els en calia un de ben gros.

La ciència ficció del segle passat imaginava els humans del futur amb un cap enorme i un cosset esquifit. Vista la nostra dependència de la tecnologia, em pregunto fins a quin punt s’haurà reduït el nostre cervell d’aquí a 10.000 anys. Fins i tot pot ser que hagi desaparegut del tot perquè existirem dins un mòdul de memòria.

---

*Publicat a La Comarca, 12 de gener de 2024