// Patrici Barquín

Va haver-hi un temps en que ser un intel·lectual era lo més de lo més, i hi havia qui feia mans i mànigues pa parèixer lo que no era. A veure, que dit així crec que no s’entén prou bé. Fiquem un exemple:

Recordo que, sent jo molt jovenet, a una sessió de cineclub, d’eixes que se projectaven a un llançol ben tensat sobre un bastidor, amb un projector de 16 mm; va haver-hi una intensa tertúlia sobre lo significat de lo que allí acabàvem de veure.

// Marina d’Algars

El feminisme és un moviment social i polític que s’inicia en el segle XVIII (sense adoptar encara la denominació actual). Suposa prendre consciència de les dones com a grup col·lectiu i humà, de l’opressió, dominació i explotació que han estat, i encara i són, per part del col·lectiu d’homes dins d’una cultura i d’una societat patriarcal, en l’àmbit laboral, familiar, social.

// Joaquim Torrent

A la comarca de la Llitera amb 19.000 habitants s’hi està construint —de fet ja està pràcticament acabat—, per part d’un grup empresarial italià del sector carni, concretament a Binèfar, un macroescorxador que donarà feina a uns 2.000 treballadors, bàsicament mà d’obra no qualificada procedent de països extracomunitaris. A banda que no hem de perdre de vista que el grup promotor ha estat acusat d’obscures pràctiques a Polònia per la justícia d’aquell país, cal dir que, per damunt triomfalismes i la magnitud de les xifres, una macroindústria d’aquestes característiques no és cap panacea; per començar, per la duresa de les condicions de feina i d’explotació difícilment cap autòcton hi voldrà anar a treballar, a més, en ser una empresa de capital i dependència forans els beneficis automàticament marxaran del territori, i això sense comptar el greu impacte ambiental i la gran generació de residus que es produirà , així com la incidència negativa en els recursos d’aigua o en l’increment de la congestió i la perillositat del trànsit, com també l’efecte inhibidor de l’incipient turisme de la comarca, basat en la qualitat de vida i el món rural; ja ningú voldrà visitar-la, convertida en sinònim d’una industrialització bruta i sòrdida, i fins i tot molts dels seus habitants més sensibles optaran per marxar a altres entorns més agradables. I en ser, com ja hem dit, els nous llocs de feina embrutidors, mal pagats i sense perspectiva no es propiciarà més que rutina i submissió, sense espai per al talent o la innovació… Tampoc no es pot negligir el greu impacte sobre els serveis que generarà el gran increment de població que es preveu, amb un elevat cost social i de tot ordre, agreujat per les grans diferències socioculturals previsibles, ja que malgrat ser la Llitera una comarca històricament majoritàriament catalanoparlant —tot i no pertànyer actualment el nucli de Binèfar al domini lingüístic català— la nostra llengua no hi és oficial, i, per tant, no hi ha cap garantia de la seua preservació; és més, en aquestes circumstàncies, un desenvolupament sobtat d’aquesta mena implicaria greus efectes sobre la vitalitat de la llengua a nivell no tan sols comarcal sinó també més enllà, com ja està passant, per exemple, al Baix Cinca.

Sincerament, no es pot hipotecar i alterar totalment, per interessos forans, i a més poc clars, una comarca sencera prescindint de l’opinió dels seus habitants i causant-los un impacte brutal. Costa molt de qualificar com a realment democràtic un sistema que permet impunement fets com aquest, sense debat ni alternatives… Com es diu vulgarment: que no ens venguen la moto. Massa interrogants i massa silencis”.

 

// Patrici Barquin

Ja sé que fa dies que ha passat de moda lo joc “Pokemon Go” i que ja no jugue ni Ash, l’entrenador més famós de l’univers “pokemon”, però es que heu de tenir en compte que ja sóc una persona madura (per edat física, que lo del cap encara no ho tenim apamat)

// Carles Terès

L’altre dia vam haver d’anar a Tarragona per solucionar uns assumptes. A la vesprada, amb la feina feta, ens vam regalar un passeig per la part vella, dins la muralla. Estàvem relaxats i amarats d’aquella predisposició a concedir-nos algun caprici.

// Patrici Barquín

Mai, insisteixo, mai é una bona idea començar un discurs, presentació, escrit o columna demanant disculpes per no saber estar al nivell de lo que de tu s’espera.
Primer de tot, vull demanar disculpes, ja que acabo de passar “la passa” (la passa é allò que los metges anomenen gastroenteritis i que te té distret un parell de dies) i no em trobo en les meues millors condicions físiques i psicològiques, si és que mai les he tingudes, com pa desenvolupar un discurs mínimament coherent, carregat de dades degudament contrastades.

// Esteve Betrià

Fa una pila d’anys vaig llegir (potser al desaparegut setmanari El Món (1981-1988)) una col·laboració de caràcter lingüisticoideològic de l’escriptora Marta Pessarrodona en la que s’apuntava que la gran majoria –per no dir la totalitat– de les llengües del nostre context cultural occidental, si més no, empraven –empren– mots inspirats directament i formal en l’espanyol macho, i en el seu derivat machismo, per a descriure l’actitud que mantenen certs sectors de la societat d’atribuir als hòmens una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones;

// Ramon Sistac

In principio erat Verbum (Έη αρχή ήν ο Λογός, ‘al començament existia la Paraula’). “Paraula”, tanmateix, no ve pas del llatí VERBUM, sinó de PARABOLA. Paraula de Déu. Paraula d’honor. Paraula d’escolta (de ‘boy scout’). Paraula d’amic. T’agafo per la paraula. És un home/dona de paraula. Ni una paraula de més! Dir la darrera paraula.