// Marina d’Algars

Vint-i-tres de gener, tercer dia de reclusió a casa per un constipat molest. Connecto l’ordinador per tal de buscar una informació, em disposo a entrar a Google i un desplegable de notícies, que no m’interessen gens ni mica, omplen la pantalla del meu ordinador.

// Patrici Barquín

Desprès de publicar la darrera columna al Temps de Franja, vaig rebre diversos requeriments de drets d’autor per part de les meues amistats i família. En general, la feina creativa, té mala premsa, especialment quan ens reconeixem reflectits a un escrit, com en eix cas, publicat en forma de columna. Així que a compte d’eixos drets d’autor, m’he vist obligat a renunciar a un vint per cent dels ingressos derivats d’escriure al Temps de Franja i repartir-los entre família i amics, de tal manera que ara a casa toca renunciar al servei d’habitacions i al minibar. Cago’n dena!

// Patrici Barquín

Ara que encara estem a unes dates propicies pa anar al cine en la canalla… Sí, ja sé que qualsevol data pot resultar apropiada pa marcar-se una bona sessió de cine, però los volts de Nadal sempre donen més peu a anar-hi en família. Pos això, que durant eixes dates, un bons amics que tenen xiquets entre petit i adolescent, van decidir anar al cine i quan van tornar venien una mica decebuts. No, no és que esperessin una gran tarda de profunda reflexió. Sabien perfectament que no anaven a veure a Truffaut ni res remotament acomparat a la “nouvelle vague”, però si esperaven una mica de coherència.

// Patrici Barquín

Darrerament tinc una quimera que no em deixa viure, i és que anar sentint parlar a mon jaio està fent que no sosegue. Això podria deure’s a que mon jaio ja fa uns quants anys que no està entre nosaltres i qualsevol podria pensar que, si realment fos ell qui me parla, hauria d’elevar eixa modesta columna a un episodi més propi de l’Iker Jiménez que no d’una reputada publicació com Temps de Franja.

// Marina d’Algars

Era 14 de setembre de 1994, un incendi originat a l’abocador de Nonasp cremava amb força i les flames van afectar 5.175 hectàrees distribuïdes entre els termes municipals de Nonasp, la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Riba-Roja d’Ebre.

// Màrio Sasot

Dos de les primeres coses que mon pare va fer la tardor de 1956, quan tota la família ens vam traslladar a viure de Saidí a Saragossa, van ser: subscriure’s al diari Amanecer (órgano del Movimiento) i fer-se soci de la Casa Catalana. Això volia dir que mon pare tenia molt clares dos coses: la seua ideologia i quina llengua parlava.
Això no volia dir tanmateix que li donés molta importància i transcendència a la seua llengua materna. De fet, només arribar els pares van deixar de parlar-la a casa, potser perquè mon germà, que acabava de nàixer, i jo, que tenia cinc anys, ens centréssem en el castellà i no ens féssem un embolic a estudi entre una llengua i l’altra.

// Patrici Barquín

80.000 fascistes munten una mena de desfilada de la victòria pel centre de Roma, mentre arriba aquella hora de la nit en que tot se torna una mica surrealista, especialment als bars, i això va passar a eixa hora maleïda.

// Ramon Sistac

bàsicament, perquè és extraordinàriament polisèmica; és a dir, que té un tarter de significats que, encara que potser tenen alguna relació entre ells, són molt diferents. De fet, ni tan sols tenim gaire clar si, des del punt de vista del seu origen, és una paraula o en són dues de diferents. En principi, flamenc, com flamejant, volia dir ‘en flames’, ‘com les flames’ o més aviat ‘del color de les flames’. Segurament prové del neerlandès flaming, paraula que, a la seua vegada, podria estar formada sobre el llatí flamma, però no necessàriament perquè, si flamenc ve de Flandes, Flandes en flamenc (és a dir, en neerlandès) és Vlaanderen (i flamenc vlaams). Quin embolic, oi?