Qualsevol podria pensar que és paradoxal (ja estem, ja m’ha pegat lo sol al cap i no faig més que escriure paraules rares com si fos espavilat) que a un mitjà escriga una crítica als mitjans, però, en realitat, no es tracta tant de fer una crítica a tots los mitjans, sinó, i per puntualitzar, una crítica als mitjans de comunicació de masses. Que no soc tan estúpid com per a criticar a la revista que me proporciona el Ferrari retolat: «llegiu el Temps de Franja» en lo que me passejo per Fraga els dies de fira.
Quan era adolescent van cristal·litzar en el meu tendre conscient les idees i vivències que m’havia transmès el meu entorn humà, principalment el familiar. La inquietud social, l’estima per la llengua, el gust per la natura… Aquests sentiments portaven la promesa que el progrés era no només tecnològic, sinó sobretot humà. És a dir, que tendíem de manera natural a ser millors i, per tant, a millorar la societat de la qual formàvem part.
Des dels cims dels campanars, la vista s’obre a un nou horitzó, diferent i privilegiat en molts sentits. Pocs tenen l’oportunitat d’accedir-hi, ja que sovint és difícil obtenir el permís per pujar. Aquestes construccions verticals no només defineixen l’skyline de cada localitat, sinó que també són testimonis de les diverses èpoques de la història.
La masoveria és una pràctica ancestral que encapsula el ritme inalterable de les estacions. És un relleu cronològic que es desplega amb precisió, com una dansa que respon a la llum del sol i als recursos que la terra ofereix. Un retrat del cicle de la vida, en el qual les estacions són protagonistes ineludibles.
Amb la vinguda de les pluges surten, si les condicions acompanyen, els esperats bolets. Sempre em sorprèn com s’inicia aquest particular procés social amb ells, en el qual, en aquestes contrades, les persones necessiten anar al bosc a cercar-los com si d’això en depengués la seva nutrició.
Tot just ara acabem el curs escolar. Sempre el principi i el final dels dies d’escola són fites importants que marquen els nostres anys com a estudiants o com a docents. Si al començament l’energia és molt alta, amb moltes ganes per iniciar una nova aventura, al final de juny ja és nota el cansament i les vacances d’estiu s’oloren. Són dies intensos per als docents: s’han d’acabar feines, cal tancar paperassa i els butlletins de notes. A més a més, cal deixar-ho tot endreçat i preparat per al pròxim any.
Per a què el capitalisme i els estats moderns poguessin desenvolupar-se va ser imprescindible, entre altres factors, que anessin acompanyats de tot un procés de despossessió i repressió. Eixos processos, en diferents fórmules, van passar per la usurpació d’una bona part de les terres comunals per a convertir-les en terrenys d’ús i benefici privat. Eix procés no va estar exempt de problemes derivats de prendre-li una part primordial de la subsistència a una gran porció de la població rural, cosa que va comportar revoltes i repressió, així com los grans moviments migratoris del camp a la ciutat per a tractar de guanyar-se la vida a la incipient indústria.
Tot i l’esforç dels dies i les persones per esborrar-les, encara hi resten. M’impacten, els forats que deixen les bales a les parets de les cases velles com si fossin recordatoris. Restes de guerra i de conflictes que ens indiquen que els humans van utilitzar-hi armes de foc. Indrets on es va desitjar la mort de l’altre sense saber-ne amb certitud si s’aconseguiria o no.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
