Quan era petit i d’això fa una pila d’anys, l’hora més temuda era l’hora de la migdiada, especialment a l’estiu. Perquè lamento comunicar que mai he tingut una vida de mem d’eixos de l’internet. Es a dir, allò de que adés un cap de família (fos lo que fos això) en un sou mig comprava una casa, mantenia dona que no treballava (però, però, però… quines bestieses!) i una pila de fills, comprava un sis-cents, marxava de vacances amb la família i, fins i tot, arribava a comprar un apartament a la platja; no ho he vist en ma vida. Vaja que eixos mems pareixen més los premis grossos de l’1, 2, 3 o l’aparador de El Precio Justo que el recorregut econòmic d’una família del suposat desarrollismo, però no vull enfangar-me en això que després me fico fet una Tarasca.
Fa temps vaig llegir una entrevista sobre Rita Lévi-Montalcini i des de llavors, de tant en tant, busco algun llibre seu i refresco la memòria. També li vaig dedicar una columna a TdF en l’anterior secció “Dones”. Rita Lévi-Montalcini fou una neuròloga italiana, premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1986. A més de l’admiració per la seua personalitat, em va enganxar la teoria sobre les connexions neuronals, les molècules vinculades i el món que envolta les seues investigacions. De tot allò, algunes idees se’m van quedar a la ment: les neurones no envelleixen; moren, naixen, es poden activar, etc. Més endavant, ho vaig vincular amb les aportacions de la neurociència, però això és un altre tema per a una altra columna.
Des d’eix espai ocupat per eixa estrambòtica columna, ja he parlat d’allò anomenat algoritme, que feia que sorgissin finestres de publicitat anunciant que hi ha una colla de dones madures al meu carrer que volen tenir sexe amb mi. Òbviament, eix parany publicitari no té cap mena de sentit, si més no, als pobles, ja que tenim lo costum de conèixer tant a dones com a homes madures i verdes que viuen al carrer i mes enllà. I coneixent-les i coneixent-los, us puc assegurar que si algú o alguna desitgés tenir sexe amb mi, ho expressaria d’una forma menys subtil que la oferta per un anunci emergent de l’internet aquell. A més a més i dit sigue de pas, l’anunci sembla més propi d’una empresa de vulcanitzats que d’una agència de festejos i alegries carnals.
De tothom és sabut que les persones que col·laborem al Temps de Franja tenim una característica comuna que, a més a més, é compartida amb les persones que llegeixen el Temps de Franja. Sí, parlo de la bellesa; però no d’una bellesa qualsevulla, sinó d’aquella bellesa que de tant extrema fa mal als ulls, tant mal que t’obliga a desviar la mirada com cal fer amb Medusa. I dic tot això perquè eix do que dona escriure o llegir Temps de Franja us farà entenedors del que us vull explicar a continuació:
En alguna ocasió ja m’he manifestat a propòsit de l’ús que fan els parlants catalans d’alguns mots amb formes allunyades de les que trobem en la resta de llengües occidentals, com és el cas de ‘masclisme’ versus ‘matxisme’. Al meu entendre, una cosa semblant passa amb el mot d’origen italià fascismo, —adaptat a gairebé totes les llengües com a fascisme (esclar, amb multiples variants ortogràfiques i fonètiques)—, mentre que en català la grafia d’aquest mot que s’ha generalizat és feixisme, si més no en els àmbits més formals.
M’assabento que la portada de Temps de Franja n. 144 (gener 2020) «Masovers en extinció» ha quedat entre les tres finalistes al premi a la ‘Millor portada de publicacions bimestrals i trimestrals’ de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal, fet que m’ale- gra molt i que reconeix la feina de disseny de Carles Terès. A la foto, una xiqueta d’uns tres anys —la meva mare— damunt d’un ase mira fixament amb la mirada perduda. Darrere el Mas Gran, de la masada dels Fossos, un imponent edifici del segle XVIII.
El 27 de maig va tindre lloc el lliurament dels tretzens premis del concurs de Relats AMIC-Ficcions. Com l’any passat, a conseqüència de la pandèmia, s’han atorgat on line. Es tracta d’una convocatòria literària en què poden participar els alumnes de Secundària de l’assignatura de català dels instituts de tots els territoris de parla catalana: València, Catalunya, les Illes Balears, el Rosselló i l’Aragó.
—Miri, so Antònia, que la truco pa a avisar-la de que ve una situació molt complicada. Com ja haurà sentit a les notícies tindrem una vaga de transport i crec que convindria que comprès una bona provisió de carn, perquè no puc garantir que tindrem subministrament pa eixos nadals.
Així é com l’Antònia, una de les millors clientes del Manel, va comprar carn fresca com pa alimentar a un regiment d’artilleria, tenint una nevera com pa alimentar a dues persones jubilades i a dieta per diferents desviaments d’anàlisis de colesterol, sucre i àcid úric entre d’altres.
