Com mos hem de veure! Embolicats, un camí més, a la indecència d’aquells que ho volen canviar tot pa que tot segueixi igual. Insultats per aquells éssers que, tenint una pila d’estudis i un currículum d’astí a Torrent, són incapaços de desenvolupar un argumentari coherent sense recorre a la fal·làcia i a l’insult. Clar que tot això és culpa meua per llegir-me articles d’aquell diari, tan sàviament qualificat com “coprofàgic” per Carlos Taibo: El País, referent de cultura de la “beautiful people” i la classe social liberal progressista.
20 anys no és sols una xifra. És la constància de l’activitat i la continuïtat d’un projecte en el temps. En aquest cas, les dues dècades de Temps de Franja són el testimoni del camí que ha recorregut la publicació, una combinació de continguts referents a política, cultura i societat relacionats amb el territori, sempre amb uns criteris de qualitat. Un instrument perquè les veus s’escolten i tinguen la seva difusió. També una eina de cohesió cultural i política necessària.
Au, pos ja està, ja he aconseguit lo meu somni d’incloure la paraula paradigma al títol d’una columna. Ja si aconsegueixo ficar “implementar”, “paradigmàtic” o “resilència” me donen lo Nobel de bufat-repel·lent-intel·lectual i juro que me retiro com a columnista, perquè ja no podré aspirar a honor més gran a eixa vida de ajunta lletres que porto.
Heu sentit parlar alguna volta de l’efecte palometa? Una palometa que bat les ales a Sri Lanka és capaç de provocar un huracà a Washington, sempre i quan es dónon les condicions apropiades per a què això passo. És la teoria del caos, la que amostre una sèrie d’esdeveniments aleatoris que, combinats sota uns determinats factors, són capaços de girar el timó, canviar el curs de la història. És la bellesa del desordre més perfecte.
Hi ha una dita que diu que los diners van i venen. Jo, com que soc molt mal pensat, sospito que eixa dita la van escampar aquells que realment compten los diners a cabassos amb la clara intenció de que la repetissin aquelles persones donades a repetir allò que han sentit i, pel que sigui, els hi ha paregut enginyós.
L’any 2019 es van complir 25 anys del rodatge de Terra i llibertat, la pel·lícula de Ken Loach. Com va explicar aleshores el director, narra “la història d’una gran esperança, la d’una societat on la terra fos un bé comú”. La seua estrena va impactar molt quan encara es parlava poc de la Guerra Civil i en un territori on les col·lectivitzacions eren un tema quasi oblidat després de la guerra i del franquisme.
Grans canvis s’han anunciat amb motiu de la nova era; l’era d.C., és a dir, després del Confinament.
Voldria creure que eixa declaració de propòsit d’esmena és ben real i no forma part d’un simple acte de redempció o promesa vàcua. Una promesa com la que feia quan de petit em castigaven sense poguer eixir i després d’unes poques hores de confinament, tractava de convèncer els meus progenitors de la meua bondat i capacitat pa canviar i actuar d’acord amb les normes que tractaven d’inculcar-me. Òbviament, quan acabava lo castig o s’estovaven i em deixaven marxar abans, com la mula que torna a l’era, oblidava les normes i tornava a fer, bàsicament, lo que m’apetia.
Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà.
