// Marina d’Algars

A mesura que em faig gran em costa més assimilar els canvis sociològics, entendre les respostes actuals a les preguntes inherents a l’ésser humà: Qui sóc? Quina és la finalitat de la vida? Què fem aquí? Etcètera. El sociòleg Zygmunt Bauman parla de la Modernitat líquida. Abans les decisions es prenien segon uns patrons preestablerts, en l’actualitat tot és canviant i té data de caducitat ràpida.

// Ramon Sistac

Tots sabem què és una cova (del llatí COVA), perquè n’hi ha pertot, almenys allà on hi ha roca o hi ha muntanya. Sorprèn, però, que tot i ser un accident natural tan freqüent a casa nostra, no ha donat gaire resultat en la nostra toponímia major. Que jo conega, només hi ha un sol poble o municipi amb est nom a l’Aragó, Las Cuevas de Cañart (municipi de Castellot, al Maestrat de Terol), i un altre a les terres de llengua catalana, les Coves de Vinromà, a la Plana Alta (Castelló).

// Francesc Ricart

Aquestes setmanes passades la llengua a l’escola ha tornat a ser protagonista. Miquel Iceta va fer saltar la llebre en referir-se a la necessitat de qüestionar la immersió lingüística a Catalunya i, si tot ha anat com es preveu, s’haurà tractat en el Congrés del PSC d’aquest desembre.

// Roberto Albiac

Res no m’agrade tant com amerar d’oli empeltre la punta del pa del dia, transformada en clotxa. Eixa barra que, calenteta i torradeta, ha abandonat fa poc lo forn de llenya i acabe de cruixir, pel repiscó, a la part final del crestelló. Mosso llavons, orgullós, ensalivo l’oli nostre, en un producte de la terra.

// Esteve Betrià

Per a bona part del sector masculí de la meua generació rural —i, encara més, en infinitat de generacions pretèrites—, una de les activitats predilectes dels adolescents d’aquells temps (anys seixanta del segle passat) consistia —així que entrava la primavera—, en ‘anar a follar nius’ de moixons (verderols, gafarrons i, especialment, cardalines; mai aurinetes, perquè resulta impossible nodrir en captivitat els ocells insectívors) per a criar-los engabiats i alimentar-los a casa amb una massa massegada de pa i aumetlles i, si sobrevivien al procés de criança, gaudir dels seus cants cautius).

// Patrici Barquín

Ja està, ja està lo típic espavilat que estarà dient que soc una víctima de la modernitat. Que ja no sé escriure més que en forma de sèrie d’eixes plataformes tant modernes que hi ha ara. Que si les “Històries Desllavassades”, que si “l’Orzowei”. Què passa?, que ara tot sirà per capítols. Pos una mica de raó si que tindrà lo típic espavilat, però diré que això no é una sèrie, que astí lo que escriu no é tant modern, que això é una nova entrega a l’estil fulletó.

// Marina d’Algars

Vint-i-tres de gener, tercer dia de reclusió a casa per un constipat molest. Connecto l’ordinador per tal de buscar una informació, em disposo a entrar a Google i un desplegable de notícies, que no m’interessen gens ni mica, omplen la pantalla del meu ordinador.

// Patrici Barquín

Desprès de publicar la darrera columna al Temps de Franja, vaig rebre diversos requeriments de drets d’autor per part de les meues amistats i família. En general, la feina creativa, té mala premsa, especialment quan ens reconeixem reflectits a un escrit, com en eix cas, publicat en forma de columna. Així que a compte d’eixos drets d’autor, m’he vist obligat a renunciar a un vint per cent dels ingressos derivats d’escriure al Temps de Franja i repartir-los entre família i amics, de tal manera que ara a casa toca renunciar al servei d’habitacions i al minibar. Cago’n dena!