Crec que hem passat un estiu en temperatures prou elevades com per a permetrem eix títol de columna. No voldria donar peu a malentesos. Alluny de les meues intencions està evocar cap mena d’imatge eròtica, obscena o pornogràfica. Al contrari, eixa calor que hem patit no donava gaire peu a acrobàcies sexuals. Més bé convidava a estar-se ben quiet a la vora del ventilador prenent líquids i pregant per a que arribés la nit, en la vàcua esperança d’una mica de fresca.
Ara fa 50 anys (sembla mentida com passa el temps! I no diu res!) d’un seguit d’esdeveniments de transformació política, cultural i social que han marcat / van marcar intensament la segona meitat del proppassat segle XX i, de retruc, la posterior societat occidental (la qualifico d’occidental en un sentit ampli, gairebé global).
Han passat cinquanta anys! Aquell maig del 68, el del «maig francès», semblava que ho havia de canviar tot. Aquest articulista, el 1988, quan en feia vint, com un Joan Manuel Serrat qualsevol, va escriure un article a la revist(et)a Batecs i recordava el paisatge humà de Fraga que coincidia amb aquell temps de revolució.
La primera noció que tenim de l’alè, la tendresa, el contacte, la seguretat, la sensualitat prové de la mare. A la meua època, i al poble, es naixia a casa. El metge o el practicant (com en el meu cas), la matrona (no de titulació sinó d’especialització per la pràctica) i totes les dones de la família que rondinaven per la casa, estaven presents en el moment del part per acollir la nova criatura.
És una paraula fonèticament i semànticament brutal: “Excavació de vessants abruptes que fan les aigües de la pluja, d’un riu, d’una riera o d’un torrent en la terra. Torrent entre roques i timbes”. De fet, la definició canònica no deixa gaire clara la diferència amb torrent: “Corrent impetuós d’aigua, especialment el que es forma sobtosament per una forta ploguda. Barranc, pendís, etc., per on davalla atorrentada l’aigua de la pluja, sovint completament eixut o amb molt poca aigua”.
Podríem pensar, o donar per sabut, que estem davant d’un fenomen que ha succeït de forma gradual i pausada, però la veritat é que ha sigut una evolució, de fet, anomenada revolució, bastant sobtada. Prova d’això é lo que en una ocasió m’explicava mon sogre:
Deia l’home, que en un camí va aparèixer per la finca de la família un senyor, suposadament vingut de Saragossa.
La meua quinta teníem onze anys quan la dictadura callava les veus de protestes, vagues i manifestacions succeïdes a França en la primavera de 1968. Però la Universitat, les reunions clandestines, algunes lectures i els líders d’aquell temps ens van obrir els ulls vers aquelles protestes contra el capitalisme, el consumisme, l’imperialisme americà i les institucions tradicionals de l’establishment, el rebuig a la guerra del Vietnam.
Ara ja fa un temps, per algun estrany motiu que a camins s’apodera de jo, vaig parar atenció a la manera com se feien los exàmens per a elaborar l’informe PISA, que vol dir programa per a l’avaluació internacional d’estudiants, per si algú quedava sense saber-ho.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
