Costa molt parlar sobre la guerra mundial a la que estem immersos, precisament, perquè eixa immersió ens dificulta comprendre la dimensió de tot allò que està passant. Una guerra que no sabem ben bé si és la tercera, si és la continuació de la segona, que no va acabar mai, o si és una guerra que encara no té nom i cal esperar a que aquelles persones que es dediquen a estudiar la història, o aquelles que es dediquen al periodisme facin servir la seua creativitat per a ficar-li un nom ben enganxifós. Ara, que ho tenen difícil, perquè, a n’eixos temps de cinisme, es comencen guerres que no són declarades com a tal, encara que eixes declaracions tampoc reconforten al comú de les persones.
D’acord, no tinc un nom per a oferir a les noves generacions per a nomenar eixa maleïda guerra, tot i que he tingut temps per a reflexionar i inventar el nom, ja que és cosa sabuda que fa anys que estem advertits de que tot est seguit de guerres globals estava per arribar. Això sí, aquelles persones que van fer les prediccions van fallar estrepitosament a l’hora de fer una aproximació temporal de quan succeiria tot això. I és que als temps que estem tot transcorre com lo ritme frenètic de la música d’una rave. Allò que adés trigava una dècada en desencadenar-se, ara ho fa en un parell d’anys i, clar, les prediccions per dates fallen més que una escopeta de fira.
L’ecofeixisme és vingut. L’escassetat de matèria energètica ha arribat. La lluita per mantenir-se com a país dominador de l’economia mundial ens acompanya. L’intent de sorpasso de les noves potències pareix imparable. Lo colonialisme se’ns a quedat enganxat al sistema econòmic i social com queda enganxada la ronya al torterol. Sigueu benvinguts i benvingudes al col·lapse de la civilització tal i com l’hem conegut (reconec que havia escrit nostra per a referir-me a la civilització, però m’han vingut basques només de incloure’m a tot eix desgavell).
En realitat tot eix nou vocabulari pretén, d’alguna manera, ficar distància mental i física del lloc agon estan succeint los bombardejos i els assassinats en cadena i en massa. Res de nou. Les guerres sempre han estat lo mateix, es facin en sofisticats aparells de guerra o en totxos esmolats. Sempre han tingut la propaganda i la distància com a elements reconfortadors però, com cantava Violeta Parra, no podem permetre que la guerra ens sigue indiferent.
Un exemple de l’intent d’aconseguir la indiferència el podem trobar a les noves tecnologies de guerra, parlo concretament de la utilització dels drons. Els especialistes tripulants de drons a distància són capaços de llençar bombes asseguts a un despatx, mirant una pantalla com si es tractés d’un videojoc. Però, per més que no ho desitgen, ha quedat demostrat que l’estrès posttraumàtic acabarà apareixent tal i com ho va fer als soldats que van participar a la primera guerra mundial (eixa ja està batejada), tot i que, en un primer moment els van acusar de ser uns covards, temps després, en lo desenvolupament de la psiquiatria i de la psicologia (i suposo que de la empatia, però això ja són coses meues) li van ficar el nom d’estrès posttraumàtic, convertint al soldat en una persona amb una patologia i deslliurant la guerra de la seua responsabilitat en la destrucció dels éssers humans.
En definitiva, la guerra és un monstre que acaba en tot. El col·lapse o l’esdeveniment («the event»), com els agrada anomenar-lo als milionaris, ha arribat per quedar-se i això provocarà molt patiment, però no hem de caure en lo desànim, ni deixar-mos dur pels discursos del «sálvese quien pueda». En realitat hauríem de centrar-mos en pensar en salvar-mos tots, col·lectivament, en cuidar-mos, en resistir, en anar solsint un altre món, un món agon hi càpiguen molts mons.