Ara que ja casi no està de moda parlar de guerra perquè, per algun incògnit motiu, les notícies són efímeres; em permetreu que dedica una part del meu temps a reflexionar-hi com si sabés de què estic parlant.
Per començar he decidit ficar una paraula així de crua al títol: Guerra, res de conflicte armat, conflicte bèl·lic, ni collonades per l’estil: Guerra. Potser perquè vinc d’una època a la que el llenguatge cru, sense embuts i sense mesura era d’ús comú i utilitzar qualsevol altre era motiu de assenyalament i desconfiança; tot i que admeto que hi ha una majoria de persones que també venen d’aquell temps i son les culpables de la creació d’eixa neollengua, carregada d’eufemismes, que ens envolta i ens fa parèixer una mena d’unicorns roses que viuen a un món de fantasia… fins que fas una ullada i veus quina mena de món ens envolta.
Com que veig que m’estic quedant enrere per culpa de la meua obsessió per l’estètica, l’ètica i la ruralitat, he pres la ferma decisió de parlar de l’actualitat més rabiosa. Bé, rabiosa en lo sentit de la ràbia que genera tenir tantíssim gandul vivint de les paguetes, mentre jo m’he de deixar la pell escrivint eixes columnes en calçotets, prenent mil cafès i eufegant-me davall l’aire calent del ventilador. Digues que el sou s’ho val, però, clar, millor siria no haver de fer res i que l’Estat, en los quartos de tots, me mantingués com manté a tota eixa colla de vividors.
Lo mite de l’Atrahasis explica que al principi de tot eren los mateixos déus los que treballaven, però farts d’excavar canals de reg, van decidir crear unes deïtats menors que treballessin per ells; ara bé, com que això del treballar és una lata, les deïtats, tot i ser menors, van a acabar rebel·lant-se contra los propis deus grossos i ganduls. Així que no va queda altre remei que celebrar un judici per a ficar ordre a tot aquell desgavell i mirar de resoldre el conflicte laboral. Els déus van accedir a les demandes de les deïtats i van crear als humans pa que treballessin per ells. I això no m’ho invento jo (siria incapaç), que ho explica el so antropòleg, lo David Graeber; i ho explica citant un llibre de Stephanie Dalley.
Des d’eix espai ocupat per eixa estrambòtica columna, ja he parlat d’allò anomenat algoritme, que feia que sorgissin finestres de publicitat anunciant que hi ha una colla de dones madures al meu carrer que volen tenir sexe amb mi. Òbviament, eix parany publicitari no té cap mena de sentit, si més no, als pobles, ja que tenim lo costum de conèixer tant a dones com a homes madures i verdes que viuen al carrer i mes enllà. I coneixent-les i coneixent-los, us puc assegurar que si algú o alguna desitgés tenir sexe amb mi, ho expressaria d’una forma menys subtil que la oferta per un anunci emergent de l’internet aquell. A més a més i dit sigue de pas, l’anunci sembla més propi d’una empresa de vulcanitzats que d’una agència de festejos i alegries carnals.
Carlos Taibo, a les seues xerrades, cita a un autor francès, conservador, catòlic i monàrquic: Georges Bernanos, que va dir: «lo realisme és la bona consciència dels fills de puta, que afirmen que la realitat és aquesta i no podem evitar-la».
Eixa cita, que pot parèixer tan dura, ve al cas degut als «nous» corrents que tracten de presentar-nos la realitat de la crisi energètica com un carreró amb una única eixida: la plantejada per les grans empreses que fan negoci a compte de l’energia. Estos «nous» corrents, fan eixes afirmacions sense aprofundir en la gravetat de tot lo que estem vivint, especialment a les zones rurals d’Aragó sobre les que pretenen especular i fer negocis, un cop més, amb una nova bambolla especulativa. «No és personal Sonny, només negoci», deia Michael Corleone
¡Un moment! A veure si tenim una mica de tranquil·litat. Que teniu la ment molt bruta. Ni quan penso en muntar a cavall me ve al cap la pobra Caterina de Rússia, de la que si voleu algun dia en parlarem; ni quan parlo de la petita mort m’estic referint a aquell concepte francès de «petite mort» que va pels canals, diguem, alegres d’internet. Igual que en la equitació de Caterina de Rússia, la «petite mort» també transita els camins de la polisèmia.
Del que parlo, quan dic petita mort, é de quan estic malmarrós, que sol coincidir en los períodes en què puc gaudir de vacances. Passa que dec tenir una mena de gen productiu, me cago en tot!, que fa que esperi en candeletes les pauses laborals pa patir petites morts; no res seriós, normalment un refredat, una grip, una contractura o, com me va passar no fa massa, una passa, que diem a Fraga.
De tothom és sabut que les persones que col·laborem al Temps de Franja tenim una característica comuna que, a més a més, é compartida amb les persones que llegeixen el Temps de Franja. Sí, parlo de la bellesa; però no d’una bellesa qualsevulla, sinó d’aquella bellesa que de tant extrema fa mal als ulls, tant mal que t’obliga a desviar la mirada com cal fer amb Medusa. I dic tot això perquè eix do que dona escriure o llegir Temps de Franja us farà entenedors del que us vull explicar a continuació:
Poc desprès de l’estrena de la cinta de Superman, va haver-hi una mena de «proto fake news», que afirmava que un xiquet, imbuït per la fantasia de la cinta, s’havia lligat un llençol a l’esquena i havia saltat per la finestra d’un gratacels, perquè pensava que podia volar. Lo mateix expliquen de l’estrena de Spiderman i un xiquet que va aboconar-se per la finestra, convençut de que s’enganxaria per la paret i treparia amunt i avall, tal com feia lo superheroi (encara sort que prèviament no havia fet que li piqués una aranya radioactiva). Espero que no fos lo mateix xiquet que en veure pel·lícules violentes o de tant jugar al Call of Duty o al GTA o a qualsevol altre videojoc, va acabar amb un kalashnikov disparant, a tort i a dret, a mestra.
