// Patrici Barquin

En estos temps en que vivim de corbes, pandèmia, fases i demés, hem patit moments tensos en que s’ha centrat l’atenció en determinats animals sobre los que carregar tota la culpa de la nostra desgràcia. Així, hem assistit a l’assenyalament del simpàtic murcegot com a culpable de l’origen de la pandèmia i en certa manera ha hagut una mena d’enamorament per part de determinades persones cap a la bestiola, de forma que han viscut l’experiència com un apropament sense precedents a la vida salvatge.

// Patrici Barquín

Previ al temps de confinament i la saturació de notícies sanitàries, he viscut dies de visites hospitalàries per diversos motius. Est embolcall mèdic ha fet que gran part de les converses que encetava tinguessen a veure en qüestions mèdiques, sempre, això sí, des de la perspectiva del pacient. Que de medecina no en tinc ni idea i la barra del bar me queda una mica lluny com pa anar demanant cubates.

// Patrici Barquín

Ja està, ja està lo típic espavilat que estarà dient que soc una víctima de la modernitat. Que ja no sé escriure més que en forma de sèrie d’eixes plataformes tant modernes que hi ha ara. Que si les “Històries Desllavassades”, que si “l’Orzowei”. Què passa?, que ara tot sirà per capítols. Pos una mica de raó si que tindrà lo típic espavilat, però diré que això no é una sèrie, que astí lo que escriu no é tant modern, que això é una nova entrega a l’estil fulletó.

// Patrici Barquín

Desprès de publicar la darrera columna al Temps de Franja, vaig rebre diversos requeriments de drets d’autor per part de les meues amistats i família. En general, la feina creativa, té mala premsa, especialment quan ens reconeixem reflectits a un escrit, com en eix cas, publicat en forma de columna. Així que a compte d’eixos drets d’autor, m’he vist obligat a renunciar a un vint per cent dels ingressos derivats d’escriure al Temps de Franja i repartir-los entre família i amics, de tal manera que ara a casa toca renunciar al servei d’habitacions i al minibar. Cago’n dena!

// Patrici Barquín

Ara que encara estem a unes dates propicies pa anar al cine en la canalla… Sí, ja sé que qualsevol data pot resultar apropiada pa marcar-se una bona sessió de cine, però los volts de Nadal sempre donen més peu a anar-hi en família. Pos això, que durant eixes dates, un bons amics que tenen xiquets entre petit i adolescent, van decidir anar al cine i quan van tornar venien una mica decebuts. No, no és que esperessin una gran tarda de profunda reflexió. Sabien perfectament que no anaven a veure a Truffaut ni res remotament acomparat a la “nouvelle vague”, però si esperaven una mica de coherència.

// Patrici Barquín

Hi havia un temps en que la xafarderia del poble se reunia en grups, bé a la fresca de la tardada d’estiu o bé agon al migdia acalentés lo sol d’hivern, ben definits i coneguts per tothom. A n’eixes reunions se tombava a ben pelat i repassat a mig poble.

// Patrici Barquín

—Lo xic ja treballa —me va dir la veïna només veure’m assentant a la terrassa d’aquell bar.

La veritat, no vaig saber que dir. Lo xic era lo seu net que no tenia gaires més anys que jo i jo, ja portava uns quants anys d’acotxar lo llom. Ja sé que pensaràs que com que no vaig estudiar massa vaig tindre que començar a treballar ben aviat, i tindràs raó, però lo “xic” encara va estudiar durant menys temps que jo. Vage, que lo “xic” en qüestió no sol era més gandul que el jeure, sinó que tenia una vida que transitava camins de delinqüència i clar, treballar en eixes circumstàncies és una gesta digna d’admiració, no com la resta de mortals que treballem així, sense grans pretensions.

// Patrici Barquín

Com que ja fa un temps que mos coneixem, he decidit que ha arribat lo moment de despullar-me. Ep, tranquil·litat!, que no penso despullar-me del tot, i a més a més, parlo en sentit figurat. Vull dir que trobo que ara que tenim eix número dedicat a la llengua materna, crec convenient destapar la meua realitat, per si a algú, cosa que dubto, pot interessar, tot i que no ho faig amb la intenció de despertar interès, més aviat m’agradaria despertar alguna emoció (desprès diran que no sóc pretensiós).