Ara fa temps que gairebé no ho faig, però quan llegia entrevistes o les veia a la tele i coincidia que entrevistaven alguna personalitat, sigue de les lletres o de les músiques, sempre acabava eixint la maleïda pregunta; i no, no estic parlant de les preguntes clàssiques de que si diners al banc i de que si relacions sexuals al rader mes sabent que el petting 0,6 punts, etc. Au, ja està, ja m’he perdut. Què estava dient? Ah, sí, la pregunta. La pregunta, ineludiblement, sempre era: quines han estat les teues influències a l’hora d’escriure? o ¿quins músics t’han inspirat?. I ja el pitjor era quan preguntaven quin estil de música feien, que donava ganes de cridar: escolta el disc i després preguntes, cony!
Entenc perfectament que fessin, aquells aguerrits periodistes, eixa mena de preguntes, ja que ens vam passar la infantesa i la joventut analitzant poemes i fragments de text buscant les influències d’un i altre, igual com ho vam haver de fer en la música. Imagino que tot això deu respondre a una mena de cerca d’una lògica simple i acollidora per a fer més entenedor l’art, cosa que té la seua part negativa i és que la simplifica i la torna lògica.
Però no és d’art, ni de música del que vull parlar —o sí. En realitat he aprofitat eixos breus moments d’atenció per a tombar un rotllo-dissertació que a casa fa temps que no me dixen fer. Tot i que sí que té una mica de relació amb lo que vull explicar. Anem:
No fa massa, algú (no recordo qui va ser. Ja em perdonareu però l’edat i el cap no acompanyen) m’he va explicar com van viure a casa una d’aquelles primeres vetllades de mirar la tele. Hi havia un senyor molt apanyat que anava llegint notícies d’ací i d’allà i dient la seua, ja sabeu com va això, quan la jaia d’eix algú (o potser la mare?, estic fatal) va dir:
—No n’hi ha dingú que parle tan clar com a nosaltros.
Quan ho vaig sentir me vaig quedar com una rata cellarda enfocada per les llums del flaix d’una càmera de fotos.
Clar, astí no sabem si ho deia perquè aquella gent parlava en castellà i això era bastant inèdit an aquells temps, tret de que anessis al metge o a parar l’administració; o bé, si la dona estava referint-se a que aquelles històries tant estranyes que explicava aquell home mudat no hi havia qui les entengués, en contraposició a la xerrada que feia petar amb les veïnes del carrer agon s’entenia tot el que deien, el que volien dir i el que callaven.
Però hi ha una tercera via. Estic convençut de que aquella dona havia estat influenciada per la poesia de Vicent Andrés Estellés, concretament la de Els amants que arrenca dient:
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Clar que com que jo no soc periodista d’eixos que pregunte les influències d’ací i d’allà no ho he preguntat i m’he de quedar mirant d’anar-ho solsint.